Temple: diferència entre les revisions

Un '''temple''' (del [[llatí]] ''templum'') és una estructura reservada per a activitats [[religió|religioses]] o [[espiritual]]s, com ara [[oració|oracions]], [[sacrifici]]s i altres [[ritual]]s semblants. En l'[[antiguitat]], el terme designava un [[edifici]] sagrat, i originàriament, designava la zona del [[cel]] que l'[[àugur]] feia servir per contemplar quines [[aus]] la travessaven i en quin sentit, establint així els auguris[[auguri]]s. Moltes [[religió|religions]], si no totes, tenen edificis que es consideren [[sagrat]]s.

Cal distingir entre "temples alts" i "temples baixos". En els santuaris[[santuari]]s més antics, els primers eren construïts a manera d'una [[terrassa]] artificialment[[artificial]]ment elevada, sobre la qual s'aixequen els temples de [[maó]]. Més tard adquireixen la forma de torres i s'anomenen ''[[ziggurat]]''. Els primers que ordenen construir-los són els reis de la [[III dinastia d'Ur]], [[Urnammu]] i [[Shulgi]]. S'arriba al cim mitjançant escalinates i rampes. El temple sembla haver estat considerat com una porta que potser conduiria al cel.

La terrassa al costat del temple alt era anomenada ''gi-gun-na'' en [[sumeri]] o ''gegunnum'' en [[acadi]]. El temple del cim, habitualment consagrat al [[déu]] de la ciutat, s'edificava tan alt per preservar-lo de l'amenaça del robatori i [[profanació]] pels enemics.

El tret distintiu del temple sumeri és la [[Naos (arquitectura)|naos]] en angle, de manera que en entrar-hi no es podia veure la imatge del déu fins a haver fet un gir. Al costat del temple hi havia un pati bastant gran. En el període [[imperi accadi|acadi]] el temple es tornarà més auster.

Els primers temples monumentals[[monument]]als construïts en [[pedra]] van ser els de la [[civilització]] de l'[[Antic Egipte]], durant l'[[Imperi Antic d'Egipte|Imperi Antic]] (2700-2200 aC), destacant per la seva magnificència el conjunt de temples de l'[[Imperi Nou]] a [[Luxor]] i [[Karnak]].

En la [[religió egípcia]] el temple és la imatge terrestre de l'estatge celestial, i les estàtues que representaven els déus eren considerades dipositàries del [[Ca (mitologia)|Ca]] del déu, i la seva situació dins del temple, la [[Naos (arquitectura)|naos]]. Aquests temples, més que llocs de culte, eren considerats estatges de l'[[esperit]] de la divinitat i per aquest motiu, només el [[faraó]] i els sacerdots[[sacerdot]]s podien entrar a les zones «privades» del recinte sagrat, romanent la [[noblesa]] als patis voltants i el poble davant els [[Piló|pilons]].

La religió egípcia tenia un caràcter [[mistèric]] de gran complexitat, i els rituals[[ritual]]s necessitaven sacerdots [[jerarquia|jerarquitzats]]. El [[clergat]] va tenir gran poder i influència en diversos períodes. En una primera època, els ''Imakhus'' tenien funcions civils[[civil]]s i religioses, sense distinció. En els temples hi havia un [[Summe sacerdot]] (com ara el [[Summe sacerdot d'Amón]]) que era el delegat del faraó per realitzar el culte; també hi havia [[profetes]] i un clergat inferior, encarregat de les tasques auxiliars. Durant el [[període tardà d'Egipte]] també existia un influent clergat [[dona|femení]], en què destacava [[Nitocris]], la sacerdotessa del déu [[Amón]].

En el temple de l'[[Imperi Nou]], tots els elements tenen el seu significat, com l'Avinguda[[avinguda de les esfinxs]] ([[dromos]]), l'entrada entre [[piló|pilons]], amb [[obelisc]]s rematats en un [[piramidó]], que simbolitzaven els raigs del [[Sol]]; després un pati i una àmplia [[sala hipòstila]] que precedeix el [[pronaos]] i la [[Naos (arquitectura)|naos]], que són cada vegada més petites i fosques: els capitells[[capitell]]s es van plegant, i les columnes també minven en altura. El temple es complementava amb una sèrie de sales que servien de residència, escoles, tallers i magatzems, que s'annexaven al temple. Una altra part és el ''llac sagrat'', que es troba al costat de la naos, en el qual es treia al déu en una [[barca solar|barca sagrada]] durant les festes, que era quan el poble egipci aprofitava per venerar-lo.

El [[palau]] [[minoic]] és centre [[polític]], religiós, [[econòmic]], [[magatzem]] central, centre social, [[residència]] [[rei|real]], etc. Aquests complexos se situaven en llocs alts propers a la costa, sobre un [[turó]], de manera que són espais plens de desnivells, amb rampes i escales, seguint la [[topografia]] del terreny. El palau, amb la seva estructura laberíntica i densa, constitueix un ordenat [[microcosmos]]. Al voltant del pati central s'hi troben espais arquitectònics de múltiples usos.

Hi ha [[mur mestre|murs mestres]] compartits a partir dels quals es construeixen altres murs perpendiculars[[perpendicular]]s, causant un efecte "pinta", molt característic dels palaus minoics. Es divideixen així habitacions diferents. Algunes estances minoiques segueixen l'esquema dels espais del [[mégaron]] de [[Micenes]]. Hi ha zones destinades a emmagatzematge o activitats públiques, i d'altres destinades a [[habitatge]]. L'arquitectura minoica és fluida i no té un eix central. No es tracta de ciutats[[ciutat]]s axials, com hi seran les micèniques, sinó d'espais asimètrics, plens d'interseccions i circulació espiral. Les columnes es caracteritzen pel [[fust]] vermell que es va estrenyent cap a la base, coronat per un capitell encoixinat. És una arquitectura molt [[decoració|decorativa]].

La [[planta]] del temple, derivada del [[mégaron]] [[civilització micènica#Arquitectura|micènic]], és la gran aportació de l'[[època arcaica]]. És interessant tenir en compte que no es tracta d'un espai per als fidels, que realitzen les [[cerimònia|cerimònies]] fora del temple, sinó per l'estàtua del déu.

Per entendre la seva [[estructura]]], en la seva [[construcció]] es comença utilitzant materials[[material]]s pobres, com la [[tova]] o la [[fusta]]. Les primeres columnes eren troncs[[tronc]]s d'arbres[[arbre]]s tallats verticalment[[vertical]]ment amb una [[destral]]: les estries són records d'aquests precedents. Els troncs es recolzaven en una base de pedra que els protegia de la [[humitat]]. Cap a l'any [[600 aC]] aquests materials són substituïts per pedra i [[marbre]], tot i que es manté la forma exterior del temple.

Totes les parts del temple [[antiga Grècia|grec]] - decorat en la seva totalitat amb colors[[color]]s vius - s'ordenen segons estrictes lleis de [[simetria]] i [[proporció]]. Així, per tal que el temple no sembli deformat a la llunyania, s'augmenta subtilment la grandària de les columnes dels extrems, que en cas contrari semblarien més estretes.

Aviat es configuren els dos ordres principals: [[dòric]] i [[jònic]], entenent per «ordre» el sistema de proporcions [[matemàtiques]] que domina l'arquitectura. Des del principi, l'ordre dòric, amb les seves formes poderoses, s'associa a la [[solemnitat]]. En canvi, l'ordre jònic, nascut a la costa de l'[[Àsia Menor]], aporta una major [[fantasia]] i, per a alguns gustos, [[elegància]].

L'estructura bàsica s'organitza al voltant de la [[Cella (arquitectura)|cella]] o [[naos (arquitectura)|naos]] - sala on es guarda l'estàtua del déu -, que se situa entre un espai anterior o [[pronaos]], i un altre de posterior, anomenat [[opistodomos|opistòdom]]. Una excepció és l'anomenat temple [[in antis]], que només posseeix la cellacel·la i un pòrtic d'entrada.

El nombre i disposició de la columnes serveix per diferenciar els diversos tipus de temples. Seran [[perípter]]s si les columnes envolten tot el [[perímetre]] exterior; [[pròstil]]s, si només apareixen a la [[façana]], o [[amfipròstil]]s quan se situen en els dos costats curts del temple. Finalment, segons el nombre de columnes de la façana es pot parlar de temple [[dístil]] (dues), [[tetràstil]] (quatre), [[hexàstil]] (sis), [[octàstil]] (vuit), etc.

L'arquitectura del [[període arcaic]] havia servit per establir els ordres dòric i jònic i per dissenyar[[disseny]]ar, de manera gairebé definitiva, la planta del temple grec.

El període clàssic suposa, en els seus inicis, la culminació d'aquesta herència, amb obres com el [[Temple d'Afea]] a [[Egina (illa)|Egina]] o el [[Temple de Zeus Olímpic (Olimpia)|Temple de Zeus]] a [[Olímpia]]. A mitjan s.[[segle V a. C.aC]] es realitza, sota el govern de [[Pèricles]], un ambiciós programa de construcció d'edificis religiosos. Aquests són erigits en la part més elevada, l'[[acròpoli d'Atenes]], i suposen la consagració dels ordres dòric i jònic.

Al mateix temps, es crea un nou ordre de columnes: el corinti. ÉsSegons interessantla fer[[tradició]] notar quegrega, segons la tradiciópersona grega,que ella seuva inventor[[invent]]ar no és un arquitecte[[arquitecta]], sinó l'[[escultor]] [[Cal·límac (artista)|Cal·límac]]. S'explica així que l'ordre corinti ofereixi un sentit més decoratiu i estilitzat[[estil]]itzat. L'origen és molt curiós: Cal·límac havia trobat a terra una cistella sobre fulles d'[[acant;]] i, inspirant-se en aquesta troballa, ideà la forma del capitell corinti.

Progressivament es va anar introduint la [[columna coríntia]], consagrada al [[temple d'Apol·lo Epicur]], a [[Bassae]]. En els [[segle IV aC|segles IV]] i [[segle III aC|III aC]] es generalitzarà l'ocupació de l'ordre corinti. És, finalment, l'època en què sorgeix una tipologia que ja tenia precedents en l'[[arquitectura grega]]: el [[tholos]], edifici de planta circular. El període clàssic alberga excel·lents exemples als santuaris de [[Delfos (ciutat)|Delfos]], [[Epidaure (Grècia)|Epidaure]] i [[Olímpia]].

En les regions més orientals, l'[[art]] se serveix d'influències més exòtiques on normalment s'imposa l'ordre jònic, com en el [[Temple d'Apol·lo]] a [[Dídyma]]. Un altre centre religiós important va ser el [[Temple d'Asklepios]] a [[Kos]], illa situada prop de la costa sud de l'[[Àsia Menor]].

En general, els ordres clàssics-dòric, jònic i corinti- s'alliberen de les normes rígides amb columnes més allargades, els tríglifs[[tríglif]]s es multipliquen i els capitells tenen dissenys nous. És freqüent que es combinin els ordres en un mateix edifici, el que produeix efectes decoratius.

A diferència del [[pensament grec]], inclinat a elevar edificis públics, l'[[etrusc]] és més [[individualista]], i en conseqüència, no existeix la prioritat d'aixecar temples. La religió determina, amb les seves [[supersticions]], l'[[urbanisme]] [[etruscos|etrusc]]: cada edifici es consagra amb un ritual i la ciutat queda dividida en zones de dolenta o bona [[sort]]. La pitjor és l'occidental, on hi ha les [[tomba|tombes]] i on habiten els esperits i déus malignes.

Arriben els ordres grecs i s'aplica la [[columna toscana]], amb un capitell proper al dòric, però fust sense estries i amb [[basa]]. Segons el tractadista romà [[Vitruvi]], el temple etrusc, que impera sobretot a finals del s.[[segle VI aC]], era molt senzill. El seu millor exemple és el [[Temple de Júpiter Capitolí]], a [[Roma]].

Atès que amb prou feines se n'han conservat restes, s'accepta la descripció del tractadista i arquitecte [[Vitruvi]] (s.al I[[segle a.I C.)aC]].

Per evitar la humitat, el temple està aixecat sobre una [[plataforma]]. Ofereix un [[pòrtic]] d'entrada, amb dues fileres de [[columnes toscanes]], basa, fust llis i més esvelt que el dòric. Té molta importància la teulada a dues aigües, que no crea un [[frontó]], com a [[Grècia]]; apareix rematat per nombroses escultures.

Posteriorment, en un ''període clàssic'' els temples conserven la forma instaurada en l'[[arcaisme]]. Al sud, destaca el ''Temple de Belvedere'', a Orvieto, i l'anomenat ''Ara de la Reina'', el més grandiós de tota l'arquitectura etrusca.

Les [[esglésies]] [[cristianes]] usen els dos significats de la paraula "temple" que es troben en la [[Bíblia]], considerant que el [[cos humà|cos]] [[físic]] és "un temple" sagrat i per això s'ha de cuidar. En termes cristians el cos d'una persona és una [[al·legoria]]] del temple, en considerar-se també sagrat ([[Primera Epístola als Corintis|1Corintis]], 03:16).

L'altre ús de la paraula "temple" té a veure amb un edifici especial, tal com el [[Temple de Jerusalem]], que és "la Casa del Senyor", on els seus fidels reben normes i consells religiosos relacionats amb l'[[espiritualitat]].

En els textos [[cristià|cristians]], el temple apareix com a un mitjà de [[congregació]], i no és de primera importància dins dels aspectes de fe. [[Jesús]], en alguns passatges, li resta importància a la presència del temple quan els seus apòstols[[apòstol]]s li mostraven la seva [[bellesa]], en altres passatges baralla contra mercaders i canvistes aposentats a l'[[atri]].

El [[catolicisme]], en institucionalitzar-se, va adoptar la forma de [[basílica]] romana, edifici d'ús civil, no religiós, com a model per als seus grans temples, ja que era l'espai cobert més adequat per celebrar els seus rituals i pràctiques públiques.

Actualment els temples cristians a tot el món són planejats, dissenyats i construïts per especialistes en la matèria, i són edificis importants per les seves dimensions, la seva funció urbana i l'impacte urbà i [[impacte ambiental|ambiental]] que els edificis de grans dimensions comporten.

== El temple enal la Bíblia (judaisme) ==

A l'[[Antic Testament]] s'hi indica que hi ha d'haver un sol temple, per a un sol [[Déu]]. Aquest temple és el [[Temple de Jerusalem]], destruït dues vegades, on es guardava l'[[Arca de l'Aliança]] i hi ''habitava'' Déu. Les ''[[sinagoga|sinagogues]]'' [[hebreus|hebrees]] són també centres d'[[ensenyament]] de la [[Torà (llei jueva)|Torà]] (vegeu [[Antic Testament]]) i d'[[oració]].