Ofensiva del Tet: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
→Avaluació: amplio contingut |
|||
Línia 264:
El 22 de març, el President Johnson informà a Wheeler que "se n'oblidés dels 100.000 homes".<ref name="Johnson399"/> El President i el seu staff estaven redefinint una versió menor de l'increment de tropes (una lleva de 62.000 reservistes, 13.000 dels quals serien enviats al Vietnam).<ref name="Johnson415">Johnson, p. 415.</ref> Tres dies després, a suggeriment de Clifford, Johnson demanà un "conclave" dels [[The Wise Men (book)|"Homes savis"]].<ref>Clifford, p. 507. El grup consistia en [[Dean Acheson]] (ex Secretari d'Estat), [[George W. Ball]] (ex Sots-Secretari d'Estat), General [[Omar N. Bradley]], [[Arthur H. Dean]], [[Douglas Dillon]], (ex Secretari d'Estat i del Tresor), [[Abe Fortas]], Henry Cabot Lodge (dues vegades ambaixador al Vietnam del Sud), [[John J. McCloy]] (ex Alt Comissionat per a l'Alemanya Occidental), [[Robert D. Murphy]] (ex diplomàtic), General Taylor, General [[Matthew B. Ridgeway]] (commandant estatunidenc a la Guerra de Corea), i [[Cyrus Vance]] (ex Secretari de Defensa), i [[Arthur J. Goldberg]] (representant dels Estats Units a les Nacions Unides).</ref> Amb poques excepcions, tots els membres del grup havien estat senyalats com a falcons sobre la guerra. Al grup s'afegirien Rusk, Wheeler, Bundy, Rostow i Clifford. L'informe final de la majoria deixà el grup estupefacte.<ref>Karnow, p. 562.</ref> D'acord amb Clifford, «''pocs d'ells ja només pensaven en Vietnam''».<ref>Clifford, p. 516.</ref> Tots llevats de quatre reclamaren abandonar la guerra, deixant al President "profundament tocat".<ref>Els quatre dissidents eren Bradley, Murphy, Fortas i Taylor. Karnow, p. 562, ''Pentagon Papers'', p. 610.</ref> D'acord als ''Pentagon Papers'', el consell del grup va ser decisiu en convèncer Johnson per a que reduís els bombardeigs sobre Vietnam del Nord.<ref>''Pentagon Papers'', p. 609.</ref>
Lyndon Johnson estava deprimit i desanimat en el curs dels esdeveniments recents. L'article del ''New York Times'' havia estat publicat només dos dies abans de les primàries de New Hampshire del [[Partit Democrata dels Estats Units|Partit Democrata]], on el President patí un revés inesperat a les eleccions, acabant amb prou feines per davant del Senador [[Eugene McCarthy]]. Poc després, el Senador [[Robert F. Kennedy]] anuncià que s'afegiria a la lluita per la nominació Demòcrata, fent èmfasi en el suport de la picada per a l’administració de Johnson arran del Tet.
El President havia de fer un discurs televisat a la nació sobre la política al Vietnam el 31 de març i deliberava tant sobre la petició de tropes i la seva resposta davant la situació militar. El 28 de març Clifford estava treballant dur per convèncer-lo de rebaixar el seu discurs de línia dura, mantenint els nivells de força com estaven, i instituint la proposta de Rusk de bombardejar/negociar. Davant la sorpresa de Clifford, ni Rusk ni Rostow (els quals s'havien oposat a qualsevol forma de desescal•lament) no s'oposaren als suggeriments de Clifford.<ref name="Clifford520">Clifford, p. 520.</ref> El 31 de març, el President Johnson anuncià l'aturada unilateral dels bombardeigs (encara que parcial) durant el deu discurs televisat. També deixà bocabadada la nació en declinar presentar-se a un segon mandat. Sorprenent a Washington, el 3 d'abril, Hanoi anuncià que acceptava les negociacions, que estaven previst que comencessin a París el 13 de maig.
El 9 de juny, el President Johnson rellevà Westmoreland com a comandant del MACV pel General [[Creighton W. Abrams]]. Tot i que la decisió ja s'havia pres al desembre de 1967 i que Westmoreland havia estat nomenat Cap de l'Estat Major de l'Exèrcit, molts consideraren el seu relleu com a un càstig per la debacle del Tet.<ref>Zaffiri, pp. 315–316. Westmoreland was "bitter" and was upset that he "had been made the goat for the war." Ibid. See also Westmoreland, pp. 361–362.</ref> La nova estratègia d'Abrams quedà ràpidament palesa amb el tancament de la base "estratègica" de Khe Sanh i el final de les operacions multi-divisionals de "recerca i destrucció".
També es van produir discussions sobre la victòria sobre el Vietnam del Nord. La nova política d’ Abrams de "guerra única" va centrar l’esforç nord-americà en la presa de possessió de la lluita dels vietnamites del sud (a través de la vietnamització), la pacificació del camp i la destrucció de la logística comunista.<ref name="Sorley18">Sorley, p. 18.</ref> La nova administració del president [[Richard Nixon]] supervisaria la retirada de les forces nord-americanes i la continuació de les negociacions.
== Referències ==
| |||