Anoia: diferència entre les revisions

A les terrasses de la banda esquerra de l'Anoia, prop de [[Ermita de Sant Jaume Sesoliveres (poble)|Sant Jaume Sesoliveres]], recentment s'ha descobert per la secció d'arqueologia del [[Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada]] una indústria lítica del [[paleolític]] inferior, que, si bé encara és en curs d'estudi, pot comptar-se entre les restes arqueològiques més antigues trobades a Catalunya. A Capellades l'any [[1900]] fou descoberta per [[Amador Romaní]] l'estació de la [[balma del Fossar Vell]], coneguda com a ''Abric Romaní''. És un antic habitatge de l'època [[paleolític]]a, amb un jaciment d'indústries mosterianes del paleolític mitjà al nivell inferior, i del paleolític superior.

Pel que fa als principals sectors de la comarca, o sigui el barceloní i l'osonenc, no es troben notícies directes de repoblament fins a mitjan segle X, tot i que el sector barceloní era certament de possessió cristiana des de mitjan segle anterior i el sector osonenc-manresà se sap que fou aprisiat teòricament per [[Guifré el Pilós]], com a complement de l'expansió dels seus dominis a finals del segle X, però no fou efectivament repoblat fins entrat el segle X en temps del seu fill [[Sunyer I de Barcelona|Sunyer]] ([[911]]-947).

En el sector barceloní del Bruc, [[Masquefa]], [[Piera]], [[Pierola]], [[Cabrera]], [[Vallbona d'Anoia|Vallbona]], [[Capellades]], la [[Pobla de Claramunt]], la [[Torre de Claramunt]], [[Carme]], [[Orpí]], [[Santa Maria de Miralles]] i [[la Llacuna]], els inicis del poblament es poden remuntar al principi del segle X, car al [[955]] el vescomte barceloní [[Guitard]] va vendre's unes terres a Piera que li pervenien dels seus pares en part, però no és fins a partir del [[960]] quan surten esmentats la majoria dels llocs i sobretot a partir del [[985]] o de l'ocupació de Barcelona per [[Almansor]]. Tot aquest territori situat en la zona muntanyosa de darrere Montserrat era considerat un terreny fronterer o de marca, en realitat era l'extrem septentrional de la marca del comtat de Barcelona, i sembla que fou poc apreciat fins que la sorpresa de la invasió d'al-Mansur elsel féu prendre en consideració i es va reforçar amb castells i poblament per evitar noves ràtzies musulmanes.

En el sector osonenc-manresà o sector central de la comarca els primers intents de repoblament són anteriors a mitjan segle X, com ho indica un document del [[936]], que parla d'una venda de terres del terme del castell de Montbui, properes a les d'un altre possessor, però la població o reestructuració sistemàtica és a partir de la segona part del segle, com ho revelen les primeres notícies sobre Òdena del [[956]], Tous, Jorba, Clariana, Queralt, [[castell de la Roqueta|la Roqueta]] i [[Castell de Miralles (Anoia)|Miralles]] del [[960]], Castellolí del [[967]], Igualada del [[978]] i [[Albarells]] del [[988]], mentre que al sector segarrenc, comencen algunes notícies a [[Castellar (Aguilar de Segarra)|Castellar]] i [[Aguilar de Segarra|Aguilar]] el [[972]] i [[983]] però la vertadera ocupació no és fins a passar l'any [[1000]], com s'explica en la introducció històrica d'aquest sector comarcal.

Aquesta primera etapa de repoblament fou, però, difícil i intermitent com ho revela el fet que a la fi del segle X, a causa d'una gran secada, una bona part dels repoblaments del sector de Tous-Montbui, va desertar del país i se'n va anar a [[TolosàTolosa de Llenguadoc|Tolosa]] ([[Llenguadoc]]), lloc d'on probablement procedien molts d'ells. No fou fins a entrar el segle XI quan es notà arreu un afany repoblador a càrrec de l'església de Vic, senyora del sector de Montbui i Tous, dels Òdena, dels [[Balsareny]], dels Gub-Queralt i Cervelló, etc.; però no sense sobresalts, com ho indica la invasió sarraïna que ocasionà la mort d'alguns defensors de Castellolí l'agost de [[1003]], l'escomesa llevà la vida a l'esforçat [[Guillem de Mediona|Guillem d'Oló]] o de Mediona, a Argençola, [[1034]], i encara altres escomeses més esporàdiques fins al [[1132]].

Al llarg dels segles XII i XIII, allunyat ja el perill sarraí i en ple funcionament del camí ral de Barcelona a Lleida, les velles jurisdiccions feudals s'afermaren i es repoblaren interiorment renovant esglésies i creant poblacions o indrets protegits per atreure nous pobladors. Recordem només de pas les cartes de repoblament de Clariana ([[1114]]), la Torre de Claramunt ([[1147]]), els Prats de Rei ([[1188]]), Sant Martí Sesgueioles ([[1190]]-[[1245]]), i d'Igualada ([[1235]]). Pel mateix temps es va crear la divisió territorial de Catalunya en vegueries i sotsvegueries i la futura comarca dde l'Anoia es va dividir entre la '''vegueria de Vilafranca del Penedès''', que incloïa tot el sector comarcal comprès a partir dels termes de Rubió, Jorba i Argençola, mentre el sector NW o dels altiplans segarrencs es va adscriure a la '''vegueria de Cervera'''. Dintre el sector adscrit a la vegueria de Vilafranca es va erigir entorn del [[1233]] la sotsvegueria d'Igualada, de la qual formaven part els termes de Claramunt, Montbui, Castellolí, Òdena, Orpí, Capellades, Jorba i Tous, així com dintre la de Cervera es crearà pel mateix temps la dels Prats de Rei.

La progressiva introducció de la família [[Cardona]] a la comarca, amb la possessió dels grans castells d'Òdena ([[1287]]), la del de Claramunt ([[1306]]), i del de Montbui ([[1322]], bé que ja n'eren [[castlans]] des del [[1187]]) i del, de Castellolí (vers el [[1340]]) i altres petits termes, féu que aviat la seva influència pesés fort dins la comarca i originés una viva oposició amb la vila d'Igualada, encerclada pràcticament pels termes d'Òdena i de Montbui. Ela igualadins lluitaren amb gent d'Òdena per deslliurar aquest castell de la submissió al vescomte i passar-la al poder reial, però la influència d'aquest gran magnat féu que el resultat inicial fos la supressió momentània entorn del [[1352]] de la sotsvegueria d'Igualada, i en canvi s'organitzés la gran '''batllia''' o domini cardonenc '''de la Conca d'Òdena'''. Aquest eclipsi de la sotsvegueria durà pocs anys, puix que el rei el [[1381]] concedí als igualadins de ser carrer de Barcelona i els reconeixia l'existència de la sotsvegueria, que el [[1385]] per decisió reial incloïa també el domini cardonenc de la Conca d'Òdena i encara algunes localitats de la vall de la riera de Carme: malgrat tot, les lluites del sotsveguer d'Igualada amb els senyors jurisdiccionals del veïnatge no cessaren pas. Com tampoc les lluites internes de la vila d'Igualada, originades per rivalitats entre famílies nobles, que arrossegaven darrere seu el poble menut; entre les més famoses hi ha la dels [[Ocelló]] i els [[Castellolí]], documentades entre [[1365]] i [[1384]], que originaren els bàndols dels ''ocellons'' i els ''castellolins'', que ensangonaren els carrers d'Igualada i que s'apaivagaren amb la participació del rei [[Pere el Cerimoniós]].

Es formaren la sotsvegueria d'Igualada, Capellades, Castellolí, Claramunt, [[Espoia]], [[l'Espelt]], Òdena, Orpí, la Torre de Claramunt, Tous i Vilanova del Camí. El [[1508]] el duc de Cardona, en perpètua lluita amb els sotsveguers d'Igualada, obtingué que els termes dels castells d'Òdena, Montbui i Claramunt se separessin de la sotsvegueria d'Igualada, per passar a la de Manresa i que en compensació es donessin a aquella els termes de Rubió, Jorba i [[Copons]], que formaven part de la de Cervera, però l'escissió fou transitòria i aviat tot tornà a l'estat d'abans.<ref name="GGCC"/>

El sector vigatà o majoritari de la comarca formarà part des del segle XIII del '''deganat de la Segarra''', centrat en els Prats de Rei, on residia el degà i el seu àmbit s'estenia per tot l'Anoia vigatà, especialment pel sector calafí i fins a [[Santa Coloma de Queralt]]. Aquesta era la Segarra històrica, mentre que les poblacions de Cervera i [[Tàrrega]], amb totes les parròquies del seu redós, pertanyien a l'anomenat deganat d'[[Urgell]]. Des del principi del segle XIV aquest '''deganat''' serà anomenat de '''la Segarra i de les Selves''', nom aquest que s'aplicava especialment al sector que anava de la Panadella a Santa Coloma de Queralt.

La importància assolida per Igualada féu que entorn del [[1330]] es constituís per primera vegada un '''deganat d'Igualada''', que va arribar a incloure fins i tot la capital de l'antic deganat de la Segarra -o sigui Prats de Rei- i així el seu degà s'intitulava d'Igualada, de la Segarra i de les Selves, però la insistència dels homes dels Prats, ajudats pelspel rei, féu que el [[1360]] el degà ja tornés a residir als Prats i desaparegués de nou el concepte de deganat d'Igualada. aquestAquest, però, va restar subjacent com una aspiració que prengué cos definitiu entorn del [[1448]], queany en què es nomenà un degà per a Igualada, mentre que la resta del deganat obeïa el degà dels Prats de Rei. Després d'un temps de vacil·lació, el [[1452]], s'escindí definitivament l'antic deganat en el d'Igualada i les Selves i el dels Prats de Rei o de la Segarra, el primer amb 25 parròquies i el segon amb 29.

Finalment el [[1634]] el deganat d'Igualada es dividí en els de Santa Coloma de Queralt, amb 9 parròquies, i el d'Igualada, amb 17 parròquies, que eren: Igualada, Òdena, Montbui, Castellolí, Copons, Jorba, Rubió, Tous, Clariana, [[Fillol]], Argençola, [[Albarells]], [[Montmaneu]], [[Sant Guim de Freixenet|Freixenet]], [[Montpalau (Ribera d'Ondara)|Montpalau]] i [[Bellmunt de Segarra|Bellmunt]].<ref name="GGCC"/>

Durant el regnat de [[Ferran el Catòlic|Ferran II]] la vila sofrí alguns avalots per l'allotjament de tropes reials, en especial amb motiu d'una vista reial el [[1497]], però la vila es reféu ràpidament de l'ensulsiada d'anyanys abans i tornà a tenir un lloc destacat en la vida comarcal i; prengueren una nova vitalitat els seus gremis de blanquers i assaonadors i sabaters, el dels [[paraire]]s, que l'any [[1583]] passà per una època de forta crisi, i la resta de gremis de [[veler]]s, [[fuster]]s, [[ferrer]]s, [[barreter]]s, etc., que revelen una forta vitalitat delsdes del seglessegle XVI al XVIII.

Tot el segle XVI la vil·lavila d'Igualada tingué crisis internes per les bandositats dels Tries i Mateus i dels Tries, Bonastres i Vivetes ([[1508]]-[[18]]), que dividiren fins i tot el poble menestral i comprometeren gent del rodal. Una alta plaga social de la comarca fou el [[bandolerisme]], afavorit pel [[camí ral]], que era causa d'un fort tragí de gent i mercaderies. Les primeres disposicions contra els bandolers que actuava especialment vers Copons i Santa Maria del Camí, combatuda sovint pels [[sometent]]s comarcals, que el mateix any prengueren el famós cap de quadrilla dit ''lo Bigarrat''. L'any següent el sometent d'Igualada capturà 70 bandolers, però, malgrat tot, el bandolerisme perdurà fins avançat el segle XVII i es produïren fets tanttan sonats com el robament a Montmaneu d'un comboi d'or que anava destinat a pagar els terços espanyols d'[[Itàlia]], a Montmaneu, el [[1602]], per una quadrilla de bandolers de la facció [[Cadells|cadella]].

Al principi del segle XVII s'enverinaren de nou les relacions entre els igualadins i els ducs de Cardona, senyors de la Conca d'Òdena ([[1627]]-28), i el duc empresonà gent de la vila i fins intentà d'assetjar Igualada. Durant la [[Guerra dels Segadors]] ([[1640]]-52) la host de la sotsvegueria d'Igualada anà a auxiliar l'exèrcit català al [[Camp de Tarragona]], defensaren el camí ral contra la penetració de tropes castellanes i socorregueren en més d'una ocasió diferents punts del [[Principat]], cosa que li valgué diverses cartes d'agraïment dels consellers de Barcelona. En aquest temps la ciutat d'Igualada va encunyar moneda d'argent.

En la [[Guerra de Successió Espanyola|Guerra de Successió]] tota la comarca prengué el partit de l'arxiduc [[Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic|Carles d'Àustria]] i fins s'establí a Igualada un hospital per a la guarnició alemanya, però la vila i la comarca caigueren definitivament en poder de Felip V a la fi de juny de [[1713]] i la vila veié perduts els seus antics privilegis el [[1719]], quan el governador i capità general, [[Albert Octavius t'Serclaes de Tilly|comte de Tilly]], nomenà un consell de la vila sense cap mena d'intervenció popular.

Els segles XVII i XVIII foren, però, uns segles de vitalitat comarcana, com ho indica el constant progrés de poblament que féu passar la seva densitat demogràfica de 12.32 habitants per km² el [[1719]] a 23.14 el [[1787]]. La major part d'aquesta creixença correspon a la vila d'Igualada, que en aquest temps augmentà un 200%, però també cresqueren totes les poblacions, en especial la Pobla de Claramunt, on des del [[1584]] s'hi enregistra la indústria paperera, que ompliria en poc temps de molins paperers tota la conca de l'Anoia, en especial a Capellades, on tenia molta fama el paper de barba, que hom exportava a [[Sud-amèrica]]. Igualment els adobats igualadins i els teixits, escampats arreu, mantenien juntament amb l'agricultura i especialment la vinya una notable prosperitat en tota la comarca.

Aquests lluïsmes, segons els casos, eren del 22, el 18 i el 12% i resultaven il·legals del tot, car les normatives vigents no autoritzaven, àdhuc pel cas de reconèixer la propietat plena, [[cànon (taxa)|cànon]] lluïsmal superior al 2%. Aquesta llei fou abrogada per Ferran VII un cop es veié restablert en el seu poder absolut, però en morir el sobirà es posà novament en vigor. Tot i que els percentatges dels lluïsmes havien baixat al 12% i eren notòriament inferiors als del 22%, ja que els ducs de Medinaceli esmentaven que feien gràcia de la diferència, continuaven essent sens dubte exorbitants dins la nova legalitat.

Fet que fou, per part dels pobles, el recurs d'apel·lació, l'Audiència de Barcelona va revocar la sentència igualadina el [[9 de desembre]] de [[1896]], considerant que els ducs no podien exigir res, ni la gent no tenientenia cap obligació de pagar.

Al seu torn, els ducs presentaren recurs de cassació a la més alta judicatura, però el [[2 de juny]] de [[1898]], el [[Tribunal Suprem]] dictà una sentència que confirmà la revocació barcelonina. Des d'aquest momentsmoment els ducs de Medinaceli, successors dels Claramunt i dels Cardona, perderen per sempre la seva ascendència a la baronia de la Conca d'Òdena, que Havienhavien senyorejat durant nou segles.

Ultra la mobilització d'homes per a servir en els sometents i en els terços de miquelets, les morts violentes, les destruccions, els robatoris, les vexacions personals, suportatsuportats per molts dels veïns d'una bona part de les localitats d'Anoia, cal esmentar per la seva punyent realitat les tributacions en diners i en espècies, que afectaren la generalitat dels pobles, de les masies i de les famílies pageses catalanes.

El cost de la guerra durant el període [[1808]]-14 fou molt més aclaparador del que es pugui suposar. Les famílies no solament pagaven fins a exhaurir les seves disponibilitats normals, sinó que fins i tot sovintejaren els empenyoraments i les vendes de les propietats, com cases i terres, per atendre els pagaments de la guerra, segons que ho demostren moltes escriptures notarials d'aquells anys.

Els ajuntaments de Piera i la Pobla de Claramunt, entre d'altres, formalitzaren les seves queixes de la doble contribució que els demanaven des d'Igualada i des de Vilafranca del Penedès. No es negaven a pagar, però feien avinent que els era impossible d'atendre les ordres i les necessitats de les dues juntes defensives.

Si durant la [[Guerra del Francès]] les despeses militars afectaren l'evolució econòmica dels pobles d'Anoia, durant les guerres carlines també es repetiren les situacions de càrregues feixugues per a la gent dels pobles. La pressió fiscal sobre la pagesia anoienca fou enorme i absorbí no solament els quatre diners de la pagesia pobrepobra, sinó que en poc temps s'apropià completament de l'excedent monetari en poder de la classe benestant del camp.

La comarca d'Anoia, en general, sentia enardiment per la causa liberal, a la qual foren nombrosos els voluntaris que s'hi sumaren, tot i que també hi hagué allistaments a les files carlines. Quan el [[1833]] morí Ferran VII deixant com a herència una [[Guerres Carlines|guerra civil]], ací també abundaren les confrontacions dels dos bàndols, amb successives ocupacions i fugides de les localitats. Durant els anys [[1838]]-39 abundaren les dobles imposicions del govern liberal i del govern carlí. Durant la guerra, els liberals no solament cobraren, mentre pogueren, les contribucions ordinàries, sinó que també exigiren el pagament d'exaccions extraordinàries. El carlisme, d'altra banda, va tenir força mentre constituí un baluard que impedia a l'administració liberal la recaptació dels imposts, però es debilitaren molt les seves posicions quan també s'organitzà com a recaptador fiscal.

El liberalisme es refugiava a les viles de la comarca, mentre el camp era dominat per les partides carlines, sense gaires obstacles. El [[1839]] coexistí en molts pobles la dualitat de les administracions liberal i carlina, amb mútua tolerància. Davant la incapacitat material de continuar suportant la pressió fiscal a la quequè es veia sotmesa la pagesia, arribà un moment que la negativa a pagar es generalitzà i, llavors, es multiplicaren les amenaces, les detencions, els segrestos de béns, els planys dels uns i la ira i la violència dels altres.

Una de les prestacions obligatòries era el servei de bagatges. Encara el [[1840]] dos fabricants cotoners de Capellades adreçaren una instància al comandant militar d'Igualada per demanar-li la commutació del servei de bagatges per mitjà d'un pagament equivalent, per tal d'evitar que les seves fàbriques restessin aturades durant el temps que les mules estiguessin mobilitzades, ja que no podrien fer anar les màquines de cardar, cosa que comportaria la desocupació de 90 treballadors i que les seves famílies es veurien llençadesllançades a la mendicitat per a sobreviure.

Més endavant, el [[1812]], [[Napoleó]] signà una altra divisió que repartia les terres catalanes en quatre grans departaments, que portaven el nom de tres rius i d'una muntanya, a l'estil de la nomenclatura francesa. L' Anoia restava dins el [[departament de Montserrat]], format per un gran triangle amb uns vèrtexs propers a Vilanova i la Geltrú, [[Mataró]] i [[Berga]].

En definir-se, el [[1833]], la divisió provincial espanyola, a la província de Barcelona fou creat el '''partit judicial d'Igualada''', que inicialment, restà constituït per 39 municipis, fins que, el [[1862]], en foren segregats [[Esparreguera]], [[Monistrol de Montserrat]], [[Sant Joan de Mediona]], [[Sant Quintí de Mediona]] i [[Sant Pere de Riudebitlles]]. Des d'aleshores el partit judicial igualadí comprèn els 34 municipis següents: [[Argençola]], [[Bellprat]], el [[Bruc]], [[Cabrera d'Anoia]], [[Calonge]], [[Calaf]], [[Capellades]], [[Carme]], [[Castellfollit de Riubregós]], [[Castellolí]], [[Collbató]], [[Copons]], [[Igualada]], [[Jorba]], la [[La Llacuna]], [[Masquefa]], [[Santa Maria de Miralles|Miralles]], [[Santa Margarida de Montbui|Montbui]], [[Montmaneu]], [[Òdena]], [[Orpí]], [[Piera]], els [[Hostalets de Pierola]], la [[Pobla de Claramunt]], els [[Prats de Rei]], [[Pujalt]], [[Rubió]], [[Sant Pere Sallavinera]], [[Sant Martí de Sesgueioles]], la [[Torre de Claramunt]], [[Sant Martí de Tous]], [[Vallbona d'Anoia]], [[Veciana]] i [[Vilanova del Camí]].

En canvi, la divisió territorial, feta el [[1936]] per la Generalitat, aplega dins la regió VII quatre comarques: el [[Bages]], el [[Berguedà]], el [[Solsonès]] i l'Anoia. Aquesta última, que també comprèn 34 municipis, presenta una particularitat en relació amb la divisió judicial més amunt esmentada, i és que inclou el poble de la [[Molsosa]], pertanyent a la província de Lleida, i en separa Collbató, que passa a la comarca del Baix Llobregat.

Dins el [[bisbat de Barcelona]] durant el segle XVIII hi havia constituït el ''[[deganat de Piera]]'', format per les parròquies de Miralles, Orpí, la Pobla i la Torre de Claramunt, Vilanova del Camí, Carme, Capellades, laLa Llacuna, [[Sant Salvador d'Espoia]], Cabrera, la [[Font de la Reina]], el Bruc, els Hostalets de Pierola, Collbató, Piera, Masquefa, Vallbona, Sant Jaume Sesoliveres i, de fora de la comarca, [[Abrera]], Esparreguera, [[Olesa de Montserrat]], [[Sant Esteve Sesrovires]], [[Sant Llorenç d'Hortons]], [[Sant Joan Samora]], Monistrol de Montserrat, Sant Joan i Sant Quintí de Mediona i Sant Pere de Riudebitlles.

Al segle XIX se segregaren diverses parròquies del deganat de Piera. Amb la formació del deganat de Martorell, perdé Abrera, Esparreguera, Olesa, Sant Esteve Sesrovires, Sant Llorenç d'Hortons, Sant Joan Samora i Monistrol de Montserrat. La creació de l'arxiprestat de Sant Sadurní d'Anoia afectà Piera amb la pèrdua de laLa Llacuna, les tres Mediones (Sant Joan, Sant Quintí i Santa Maria), Sant Pere de Riudebitlles, Sant Jaume Sesoliveres i [[Santa Creu de Creixà]].

El 1954 l'arxiprestat d'Igualada va guanyar les parròquies de Veciana i de [[Maians]] (aquesta última del municipi de [[Castellfollit del Boix]], al Bages), però va perdre les de Freixenet, Montpalau, Sant Guim i la Tallada, cedides aleshores a l'arxiprestat de Calaf i passades, el [[1957]], al bisbat de [[Solsona]]. El mateix any perdé Bellmunt i obtingué Bellprat, la Pobla de Claramunt i Vilanova del Camí.