Ida Pfeiffer: diferència entre les revisions

=== [[Terra Santa]] (1842) ===

=== [[Islàndia]] i [[Escandinàvia]] (1845) ===

Pfeiffer començà aquest nou viatge el mes de maig de 1846, aquest cop acompanyada pel [[Friedrich von Berchtold|Comte von Berchtold]]. Varen embarcar a [[Hamburg]] en un veler i es dirigiren a [[Rio de Janeiro]], on s'hi va passar unes setmanes. Juntament amb el Comte varen fer nombroses recol·leccions, ella fonamentalment insectes, i tots dos varen patir un intent d'assassinat per l'atac d'un esclau negre que volia venjar-se dels blancs. El Comte va quedar ferit en un braça i mentre es recuperava Ida prosseguí el seu viatge a l'interior, on veié els indis [[Indis Puri|Puri]], segons ella en un estat molt primitiu.

Més tard, Ida decidí marxar tota sola, el Comte encara es quedaria uns mesos a [[Brasil]], i embarcà en un vaixell que la portà a [[Valparaíso]], a [[Xile]], tot passant pel [[Cap Horn]] i patint alguna tempesta molt virulenta. Poc després es dirigí a [[Tahití|Tahiti]], on fou rebuda per la reina [[Pōmare IV|Pomare]] gràcies a la colònia francesa, que l'acollí molt amablement ja que Ida sempre portava cartes de recomanació per fer-ho possible.

Posteriorment es dirigí a la [[Xina]] i visità [[Macau]], [[Hong Kong]] i [[Canton]]. En aquests llocs l’aparició d’una dona blanca era un esdeveniment tan extraordinari que sempre estava envoltada de gent encuriosida i patia per la seva seguretat, de manera que només s’hi va estar en total un mes i mig, temps suficient per tractar sobre molts diversos aspectes de tot el que veié, dels assassinats dels nadons, del tracte que es donava als presoners, dels diminuts peus de les dones xineses, de l’art de reduir la mida dels arbres, els [[Bonsai|bonsais]], o dels terribles efectes del consum d’opid’[[opi]].

Pfeiffer deixà la [[Xina]] i marxà vers [[Singapur]], una curta estança ja que tot seguit marxà a l’illa de [[Sri Lanka|Ceilan]], on s’hi va estar dues setmanes i visità el centre de l’illa, amb la ciutat sagrada d’Anuradhapurad’[[Anuradhapura]] i el famós temple de Dagoda i fou testimoni d’una cacera d’elefants. Llavors es dirigí a l’Índial’[[Índia|Índi]]<nowiki/>a, primer [[Madras (ciutat)|Madràs]] i després [[Calcuta]], on s’hi va passar al voltant d’un mes. Va remuntar el riu [[Ganges]] i visità Benarès[[Benarés]], la ciutat més santa de l’Índial’[[Índia]], [[Allahabad]], [[Agra]] i [[Delhi]]. En tots aquests llocs, Ida s'allotjà a les cases dels anglesos benestants i distingits gràcies a les cartes de presentació que portava, però també es desplaçà en condicions modestes, en carros tirats per bous o en camell i dormint en els [[Caravanserrall|caravanserralls]], els edificis que servien de protecció als viatgers i es trobaven al llarg de la ruta. Així va ser el trajecte que realitzà vers [[Indore (ciutat)|Indore]] i [[Bombai]], un viatge de set setmanes. Visità els famosos temples d’Adjunta i Elora, i prop d’allà, a llom d’un elefant, fou testimoni directe de la caça d’un tigre, una experiència amb molt de risc.

A finals d’abril de 1848, Pfeiffer viatjà per mar cap a Pèrsia, un lloc insòlit per a una dona europea i encara més perillós degut als conflictes a l’interior del país amb els britànics. Per tant, Ida decidí anar a Mesopotàmia. Navegà pel riu [[Tigris]] en direcció a [[Bàssora]], on únicament residia un europeu, i d’allà, remuntant el mateix riu, es dirigí a Bagdad, veient pel camí les ruïnes de Ctesifonte[[Ctesifont]] i [[Selèucia del Tigris|Seleúcia]], de les més cèlebres de Babilònia. Des de [[Bagdad]] es dirigí a [[Mossul]] en caravana i travessà el desert, una aventura de catorze dies, suportant un sol que cremava i menjant únicament pa i aigua i de vegades algun dàtil i cogombre. Però Ida pogué veure les mítiques ruïnes de [[Nínive]] i Nimrud en companya d’uns residents europeus.

Pfeiffer tingué intenció d’anar a [[Tabriz]], un viatge agosarat i perillós, de manera que abans va enviar tots els seus manuscrits i objectes a Viena, perquè en cas que fos robada o assassinada, “al menys el meu diari arribaria a mans dels meus fills”. Va ser un viatge ple de peripècies, acompanyada per tres homes [[kurds]] i diversos cavalls de càrrega. Foren assaltats per bandits, passaran per camins extremadament estrets i vertiginosos, la calor era sufocant i va patir terriblement els atacs dels polls, ja que no podia canviar-se la roba de manera continuada. Però finalment va arribar a destí i el cònsol britànic a [[Tabriz]], coneixedor del país, quedà profundament impressionat per la gosadia de la viatgera, no s’ho podia creure.

Ida tornà a casa via [[Azerbaidjan]] ([[Nakhtxivan]]), [[Armènia]] ([[Erevan]]), on va poder veure el mític mont [[Ararat]], i [[Geòrgia]] (Tiflis[[Tbilissi|Tblissi]]). Després es dirigí vers el mar Negre i embarcà a Kulevi en direcció Kertsch, Feodosia[[Feodòssia]], [[Ialta|Yalta]] i Sebastopol[[Sebastòpol]], a la península de [[Crimea]], i d’allà cap [[Odessa]], [[Constantinoble]] i Atenas[[Atenes]]. Ida ja volia tornar el més aviat possible en saber que es produïa la [[Revolució de 1848]] que afectà diversos països, el seu també. Va arribar a [[Viena]] a principis de novembre d'aquell any, tot just quan el príncep Windisch-Grätz aixafà l'aixecament i acabà amb la revolució austríaca.