Fisiologia: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m #viquiestirada |
m #viquiestirada |
||
Línia 51:
* Basat en el procés que causa la variació fisiològica: fisiologia del desenvolupament, fisiologia ambiental, fisiologia evolutiva.
* Basat en els objectius finals de la investigació: fisiologia aplicada (per exemple, fisiologia mèdica), no aplicada (per exemple, [[fisiologia comparativa]])
== Història ==
=== L'era clàssica ===
L'estudi de la fisiologia humana com camp mèdic s'origina a la [[Grècia clàssica]], en l'època de [[Hipòcrates]] (finals del segle V aC). Fora de la tradició occidental, les formes primerenques de fisiologia o anatomia poden reconstruir-se com si estiguessin presents gairebé al mateix temps a la Xina, la Índia i altres llocs. Hipòcrates va incorporar el seu sistema de creences anomenat ''teoria dels humors'', que consistia en quatre substàncies bàsiques: terra, aigua, aire i foc. Cada substància és coneguda per tenir un humor corresponent: bilis negra, flegma, sang i bilis groga, respectivament. Hipòcrates també va notar algunes connexions emocionals amb els quatre humors, que Claudio Galeno posteriorment expandiria. El pensament crític d'[[Aristòtil]] i la seva èmfasi en la relació entre estructura i funció van marcar el començament de la fisiologia a l'antiga Grècia. Igual que Hipòcrates, Aristòtil va adoptar la teoria humoral de la malaltia, que també consistia en quatre qualitats principals a la vida: calenta, freda, humida i seca. Claudio Galeno (c. ~ 130-200 dC), conegut com [[Galè de Pèrgam]], va ser el primer a usar experiments per investigar les funcions del cos. A diferència d'Hipòcrates, Galè va argumentar que els desequilibris humorals poden localitzar-se en òrgans específics, inclòs tot el cos. La seva modificació d'aquesta teoria va equipar millor als metges per realitzar diagnòstics més precisos. Galeno també va fer cas omís de la idea d'Hipòcrates que les emocions també estaven lligades als humors, i va afegir la noció de temperaments: la sang es correspon amb la sang; flegmàtic està lligat a la flegma; La bilis groga està connectada al colèric; I la bilis negra es correspon amb la malenconia. Galeno també va veure que el cos humà consta de tres sistemes connectats: el cervell i els nervis, que són responsables dels pensaments i les sensacions; El cor i les artèries, que donen vida; i el fetge i les venes, que poden atribuir-se a la nutrició i el creixement. Galè va ser també el fundador de la fisiologia experimental. I durant els següents 1,400 anys, la fisiologia galènica va ser una eina poderosa i influent en la medicina.
=== Període modern primerenc ===
[[Jean Fernel]] (1497-1558), un metge francès, va introduir el terme "fisiologia". Se'ls reconeix a Galè, [[Ibn Nafis |Ibn al-Nafis]], [[Miguel Servet|Michael Servetus]], [[Mateu Realdo Colombo]], [[Amato Lusitano]] i [[William Harvey]] com els descobridors del mecanisme de la circulació de la sang. [[Santorio Santorio]], l'any 1610 va ser el primer a usar un dispositiu per mesurar la freqüència del pols (''el pulsilogium'') i un termòmetre per mesurar la temperatura.
L'any 1791, [[Luigi Galvani]] va descriure el paper de l'electricitat en els nervis de les granotes dissecades. El 1811, Julien Jean César Legallois va estudiar la respiració en la dissecció d'animals i les lesions i va trobar el centre de la respiració en la medul·la oblonga. El mateix any, [[Charles Bell]] va acabar el treball sobre el que després es coneixeria com la [[llei de Bell-Magendie]], que va comparar les diferències funcionals entre les arrels dorsal i ventral de la medul·la espinal. L'any 1824, [[François Magendie]] va descriure les arrels sensorials i va produir la primera evidència del paper del cerebel en l'equilibri per completar la llei de Bell-Magendie.
A la dècada de 1820, el fisiòleg francès [[Henri Milne-Edwards]] va introduir la noció de divisió fisiològica del treball, que permetia "comparar i estudiar els éssers vius com si fossin màquines creades per la indústria de l'home". Inspirat en l'obra de [[Adam Smith]], [[Henri Milne-Edwards|Milne-Edwards]] va escriure que "el cos de tots els éssers vius, ja sigui animal o vegetal, s'assembla a una fàbrica ... on els òrgans, comparables als treballadors, treballen incessantment per produir els fenomens que constitueixen la vida de l'individu. " En organismes més diferenciats, el treball funcional podria repartir-se entre diferents instruments o sistemes (anomenats per ell com ''appareils'').<ref name="brain">R. M. Brain. ''The Pulse of Modernism: Physiological Aesthetics in Fin-de-Siècle Europe''. Seattle: University of Washington Press, 2015. 384 pp., [https://books.google.com/books?id=l8IECgAAQBAJ].</ref>
L'any 1858, [[Joseph Lister]] va estudiar la causa de la coagulació de la sang i la inflamació que es produeix després de lesions prèvies i ferides quirúrgiques. Més tard va descobrir i va implementar antisèptics a la sala d'operacions i, com a resultat, va disminuir la taxa de mortalitat per cirurgia en una quantitat substancial. <ref name="physiologyinfo.org">{{cite web|url=http://www.physiologyinfo.org/mm/Timeline-of-Physiology/Milestones-in-Physiology.pdf|date=1 d'octubre de 2013|title=Milestones in Physiology (1822-2013)|accessdate=25 de juliol de 2015}}</ref>
La Societat fisiològica es va fundar a Londres el 1876 com un club gastronòmic. <ref>{{Cite web|url=http://www.physoc.org/society-history|title=The Society's history {{!}} Physiological Society|website=www.physoc.org|language=en|access-date=21 de febrero de 2017|fechaacceso=21 d'octubre de 2018|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20170214024209/http://www.physoc.org/society-history|fechaarchivo=14 de febrero de 2017}}</ref> la ''Societat Americana de Fisiologia'' és una organització sense ànim de lucre fundada el 1887. la societat està "dedicada a fomentar l'educació, la investigació científica i la difusió d'informació en les ciències fisiològiques ". .<ref>{{Cite web|url=http://www.the-aps.org/fm/About-Us.html|title=American Physiological Society > About|website=www.the-aps.org|language=en|access-date=21 de febrer de 2017}}</ref>
L'any 1891, [[Iván Pávlov]] va realitzar una investigació sobre " ''respostes condicionals''" que involucraven la producció de saliva dels gossos en resposta a una campana i estímuls visuals.
Al segle XIX, el coneixement fisiològic va començar a acumular-se a un ritme accelerat, en particular amb l'aparició el 1838 de la teoria cel·lular de [[Matthias Schleiden]] i [[Theodor Schwann]]. Va afirmar radicalment que els organismes estan formats per unitats anomenades cèl·lules. Els descobriments addicionals de [[Claude Bernard]] (1813-1878) van portar finalment al seu concepte de [[milieu interieur]] (ambient intern), que més tard seria reprès i defensat com " ''homeòstasi''" pel fisiòleg nord-americà [[Walter Cannon|Walter B. Cannon]] el 1929. <ref>{{Cite book|title=An Introduction to the Study of Ex- perimental Medicine|last=Bernard|first=Claude|publisher=Dover Publications|year=1865|isbn=|location=New York|publication-date=1957|pages=}}</ref><ref>{{Cite book|title=Lectures on the Phenomena of Life Common to Animals and Plants|last=Bernard|first=Claude|publisher=Thomas|year=1878|isbn=|location=Springfield|publication-date=1974|pages=}}</ref> Per homeòstasi, Cannon el definia com " ''el manteniment d'estats estables en el cos i els processos fisiològics a través dels quals són regulats'' ". <ref>{{cite journal|author1=Brown Theodore M.|author2=Fee Elizabeth|date=October 2002|title=Walter Bradford Cannon: Pioneer Physiologist of Human Emotions|journal=American Journal of Public Health|volume=92|issue=10|pages=1594–1595|pmc=1447286|doi=10.2105/ajph.92.10.1594}}</ref> En altres paraules, la capacitat del cos per regular el seu entorn intern. [[William Beaumont]] va ser el primer nord-americà a utilitzar l'aplicació pràctica de la fisiologia.
Els fisiòlegs del segle XIX, com [[Michael Foster]], [[Max Verworn]] i [[Alfred Binet]], basats en les idees de [[Ernst Haeckel|Haeckel]], van elaborar el que va arribar a dir-se "fisiologia general ", una ciència unificada de la vida basada en les accions de les cèl·lules, que més tard va passar a anomenar-se Biologia cel·lular en el segle XX. <ref>Heilbron, J. L. (2003). ''The Oxford Companion to the History of Modern Science'', Oxford University Press, p. 649, [https://books.google.com/books?id=abqjP-_KfzkC link].</ref>
== Referències ==
| |||