Fisiologia: diferència entre les revisions

 

== Història ==

=== L'era clàssica ===

L'estudi de la fisiologia humana com camp mèdic s'origina a la [[Grècia clàssica]], en l'època de [[Hipòcrates]] (finals del segle V aC). Fora de la tradició occidental, les formes primerenques de fisiologia o anatomia poden reconstruir-se com si estiguessin presents gairebé al mateix temps a la Xina, la Índia i altres llocs. Hipòcrates va incorporar el seu sistema de creences anomenat ''teoria dels humors'', que consistia en quatre substàncies bàsiques: terra, aigua, aire i foc. Cada substància és coneguda per tenir un humor corresponent: bilis negra, flegma, sang i bilis groga, respectivament. Hipòcrates també va notar algunes connexions emocionals amb els quatre humors, que Claudio Galeno posteriorment expandiria. El pensament crític d'[[Aristòtil]] i la seva èmfasi en la relació entre estructura i funció van marcar el començament de la fisiologia a l'antiga Grècia. Igual que Hipòcrates, Aristòtil va adoptar la teoria humoral de la malaltia, que també consistia en quatre qualitats principals a la vida: calenta, freda, humida i seca. Claudio Galeno (c. ~ 130-200 dC), conegut com [[Galè de Pèrgam]], va ser el primer a usar experiments per investigar les funcions del cos. A diferència d'Hipòcrates, Galè va argumentar que els desequilibris humorals poden localitzar-se en òrgans específics, inclòs tot el cos. La seva modificació d'aquesta teoria va equipar millor als metges per realitzar diagnòstics més precisos. Galeno també va fer cas omís de la idea d'Hipòcrates que les emocions també estaven lligades als humors, i va afegir la noció de temperaments: la sang es correspon amb la sang; flegmàtic està lligat a la flegma; La bilis groga està connectada al colèric; I la bilis negra es correspon amb la malenconia. Galeno també va veure que el cos humà consta de tres sistemes connectats: el cervell i els nervis, que són responsables dels pensaments i les sensacions; El cor i les artèries, que donen vida; i el fetge i les venes, que poden atribuir-se a la nutrició i el creixement. Galè va ser també el fundador de la fisiologia experimental. I durant els següents 1,400 anys, la fisiologia galènica va ser una eina poderosa i influent en la medicina.

 

Els fisiòlegs del segle XIX, com [[Michael Foster]], [[Max Verworn]] i [[Alfred Binet]], basats en les idees de [[Ernst Haeckel|Haeckel]], van elaborar el que va arribar a dir-se "fisiologia general ", una ciència unificada de la vida basada en les accions de les cèl·lules, que més tard va passar a anomenar-se Biologia cel·lular en el segle XX. <ref>Heilbron, J. L. (2003). ''The Oxford Companion to the History of Modern Science'', Oxford University Press, p. 649, [https://books.google.com/books?id=abqjP-_KfzkC link].</ref>

 

== Referències ==