Història del papat: diferència entre les revisions

Els bisbes van acordar que el papa exercia una autoritat suprema sobre l'Església, però definia la "col·legialitat", el que significava que tots els bisbes comparteixen aquesta autoritat. Els [[bisbe diocesà|bisbes locals]] tenen la mateixa autoritat com a successors dels apòstols i com a membres d’una organització més gran, l’Església fundada per Jesucrist i confiada als [[apòstols]]. El papa serveix com a símbol de la unitat i té una autoritat addicional per garantir la continuïtat d'aquesta unitat. Durant el Concili Vaticà II, els bisbes catòlics van retirar una mica les declaracions que podrien enfadar els cristians d'altres religions.<ref>Peter Heblethwaite, Paul VI</ref> El cardenal [[Augustin Bea]], president de la Secretaria de la Unitat Cristiana, sempre va tenir el ple suport del Papa Pau VI en els seus intents de garantir que el llenguatge del Concili fos amable i obert a les sensibilitats de les esglésies protestants i ortodoxes, a les quals havia convidat a totes les sessions a petició del Papa Joan XXIII . Bea també va estar fortament implicat en el passatge de ''[[Nostra aetate]]'', que regula la relació de l'Església amb la [[judaisme|fe jueva]] i els membres d'altres religions<ref>October 28, 1965</ref>

 

 

 

Una joia interior sembla haver estat una característica de Pau VI. El seu confessor, el jesuïta [[Paolo Dezza]], arribava al Vaticà tots els divendres a les set de la tarda per escoltar la confessió de Pau VI. Les úniques paraules que va dir sobre el seu llarg servei a Pau VI durant el seu pontificat van ser que «''aquest papa és un home de gran alegria''».<ref>Hebblethwaite,339</ref> Després de la mort del papa Pau VI, Dezza va ser més franc, dient que «''si Pau VI no era sant quan va ser triat papa, es va convertir en un durant el seu pontificat. Vaig poder ser testimoni no només de quina energia i dedicació treballava per a Crist i per a l'Església, sinó també i, sobretot, quant va patir per Crist i per l'Església. Sempre vaig admirar no només la seva profunda resignació interior, sinó també el seu constant abandó a la providència divina''».<ref>Hebblethwaite, 600</ref> Aquest tret de caràcter va conduir a l'obertura del procés de [[beat]]ificació i [[canonització]] de Pau VI.