Autocrom: diferència entre les revisions

Els germans Lumière, interessats també a aconseguir un sistema definitiu per a la fotografia en color, des de ja feia temps, tampoc havien tingut massa fortuna amb les seves proves. Poc després, l'aventura cinematogràfica, els absorbí tot el temps i energia al llarg del període [[1894]]- [[1903]] (anys que comprenen des de la invenció del [[cinematògraf]] fins a la del [[fotorama]]) mantenint-los allunyats d'aquesta recerca. Després de l'èxit més aviat escàs d'aquest darrer invent, van reprendre de nou el projecte anterior. Van experimentar tota mena de combinacions químiques fins que, finalment, [[Louis Lumière]] trobà la materiamatèria primera del seu futur invent: la patata.

L'autocrom Lumière es posà a la venda el 1907 i, ja el [[1913]], la producció arribava a més de 6000 diàries. Els autocroms van ser el millor sistema en color fins als anys trenta. El [[1932]] va aparèixer el [[Filmcolor]] (en el que el resultat es presentava en forma de film), equivalent sobre pel·lícula de la pesada i fràgil placa autòcroma sobre vidre, que seria aviat abandonada. Seguidament van venir el "Filmcolor ultra-ràpid" i el "[[Lumicolor]] ultra-ràpid" (pel·lícula en bobina que utilitzava com a base principal el llevat de la cervesa) que aportarien emulsions dotze vegades més ràpides i permetrien finalment la fotografia en color de subjectes en moviment o a l’ombra. Louis Lumière provaria llavors d'aplicar el procediment autòcrom al cinema. Després de nombrosos intents, sobretot després de l’Exposició del 1937, que haurien pogut tornar-se una alternativa al [[Technicolor]] en ple auge als Estats Units, però que no van aconseguir desenvolupament comercial, potser per causa de la guerra. En fotografia, el procés autòcrom no resistirà devantdavant l'aparició del [[Kodachrome]] (1935) i de l’[[Agfacolor]] (1936), molt més adaptats a les diapositives en formats reduitsreduïts com el 6x6 i el 24x36, aviat seguits per la versió en negatiu de l’Agfacolor que vulgaritzaria les plaques sobre paper en colors. Aquests sistemes serien molt més lleugers i moderns, en format carret.<ref>{{Ref-web|títol=Les Autochromes - Les Autochromes|url=http://www.institut-lumiere.org/musee/les-freres-lumiere-et-leurs-inventions/autochromes.html|consulta=2019-11-22}}</ref>

Per crear el filtre de color en forma de mosaic, una placa de vidre prima es recobria amb una capa d'adhesiu transparent. Els grans de midó tenyits d'entre entre 5 i 10 micròmetres de mida i els tres colors es barrejaven completament en proporcions que feien que la barreja semblés gris a simple vista. Després s'estenia sobre l'adhesiu, creant una capa amb aproximadament 620,000 grans per centímetre quadrat, però només un gra de gruix. Encara no està clar el metodemètode exacte pel qual es van evitar les bretxes significatives i els grans superposats. Es va descobrir que l'aplicació de pressió extrema produiria un mosaic que transmetria més eficientment la llum a l'emulsió, ja que els grans serien aplanats lleugerament, fent-los més transparents i pressionant-los més entre si, reduint l'espai perdut entre ells. Atès que no era pràctic aplicar tal pressió a tota la placa a la vegada, es va utilitzar un mètode que aplanava només una zona molt petita. S'utilitzava [[negre de carbó]] per tapar els petits espais que quedaven. La placa es recobria llavors amb [[goma laca]] per protegir els grans i els colorants de la humitat de l'[[Emulsió fotogràfica|emulsió]] de gelatina a base d'aigua, que s'aplicava sobre la placa després que s'assequés la goma laca. La placa resultant es tallava en plaques més petites de la mida desitjada, que s'empaquetaven en caixes de quatre. Cada placa estava acompanyada per una prima peça de cartró acolorida de negre del costat de l'emulsió. Aquesta s'havia de mantenir en carregar i exposar la placa i servia tant per protegir l'emulsió com per inhibir la inhalació.