Ambrotip: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot corregeix sintaxi d'ISBN
m jerarquia d'encapçalaments
Línia 5:
S'ha de cobrir una cara de vidre amb col·lodió iodat, que després es submergergirà en una solució de nitrat de plata. La placa de vidre se subexposa de manera deliberada en la cambra mentre encara està humida. La sub-exposició necessària dependrà de les característiques de la càmera i la il·luminació del motiu. Posteriorment s'ha de revelar i fixar la imatge. El negatiu resultant pot veure's en positiu en posar-la sobre un fons negre. Normalment es tractava de retrats que amb freqüència s'acolorien a mà i es presentaven en capsetes d'una manera similar a com es feia amb els daguerreotips.
 
==== Aspecte extern ====
En general s'acostumen a presentar en caixes i marcs i presenten certa similitud amb els daguerreotips. A diferència d'aquests, la seva imatge es veu sempre en positiu independentment del seu angle d'il·luminació, no presenta inversió lateral ni la seva superfície produeix l'efecte de mirall. La imatge (majoritàriament retrats) presenta poc contrast i un color cremós o gris. Molts d'ells van ser acolorits i al final del seu processament sovint es vernissaven.<ref>{{Ref-web|url=http://cdf.montevideo.gub.uy/investigaciones/procedimientos-fotograficos/1854-1860-ambrotipo|títol=1854 - 1860. Ambrotipo|consulta=|llengua=Espanyol|editor=|data=}}</ref>
 
Línia 21:
El [[col·lodió humit]], malgrat la seva incomoditat, va tenir molt d'èxit perquè permetia temps de presa molt ràpids per a l'època (entre 10 i 100 segons per a plaques grans, entre 5 i 20 segons per a plaques menors; 15 vegades inferior al daguerreotip més perfeccionat) i una molt bona qualitat en la definició de la imatge. Per a la fotografia en estudi, que era la més prolífica (el retrat era el millor negoci en el camp fotogràfic), aquest procés era excel·lent: els seus defectes d'incomoditat no incidien molt, i en canvi permetia retrats més naturals que abans. Però també els fotògrafs que viatjaven, els pioners de les expedicions fotogràfiques ho triaven, encara quan fora tan incomodo, per la qualitat que proveïa.
 
Poc temps després de la difusió del col·lodió humit es van introduir variants en el procés: els fotògrafs van descobrir que si es col·locaven sobre un fons negre, els negatius de col·lodió subexpuestossubexposats apareixien com a positius. Aquest procés es va denominar ambrotip i va ser utilitzat per primera vegada en 1852 pel francès Adolphe Martin.<ref>{{Ref-llibre|cognom=|nom=|títol=Pavao|url=|edició=|llengua=|data=|editorial=|lloc=|pàgines=22|isbn=}}</ref> Alguns ambrotips de luxe es van fer sobre vidres de color porpra, blau fosc o ambre. La mateixa tècnica va ser desenvolupada sobre plaques de metall, denominant-se aquest procés ferrotip o tintip.<ref>{{Ref-llibre|cognom=|nom=|títol=Osterman|url=|edició=|llengua=|data=|editorial=|lloc=|pàgines=61 i 63|isbn=}}</ref> Aquesta tècnica es va desenvolupar en [[1853]] per Hamilton Smith i va constituir el procés més barat de l'època, practicant-se en general per fotògrafs ambulants.
 
Els ambrotips, molt populars en els anys [[1860]], van reemplaçar al [[daguerreotip]] (a causa del seu menor cost) constituint-se en el procés més popular per a retratar-se i es presentaven habitualment en estotjos del tipus "paquet daguerreano". Els ferrotips se solen trobar en àlbums de família produïts en les dècades de 1870 i 1880; <ref>{{Ref-llibre|cognom=Valverde|nom=|títol=Els processos fotogràfics|url=|edició=|llengua=|data=|editorial=|lloc=|pàgines=|isbn=}}</ref> no obstant això, també poden ser trobats en estotjos daguerreans, sent en aquest cas molt difícil la seva identificació.