Viquipèdia

Pandora: diferència entre les revisions

Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
Hem ampliat la informació
Etiquetes: editor visual Edita des de mòbil Edició web per a mòbils
Es desfà la revisió 22602344 de Xeniacarlottaberta (Discussió) novament: recupero versió anterior, amb referències i format correcte i esborro la nova (informació sense referenciar ni formatar)
Etiqueta: Desfés
Línia 1:
{{polisèmia}}
{{Infotaula personatge}}
{{Infotaula personatge}}'''Pandora''' (etimològicament "la que tot ho dóna")<ref>Liddell, Henry George; Scott, Robert; A Greek–English Lexicon at the Perseus Project</ref> és un personatge de la [[mitologia grega]], coneguda per haver portat tot els mals a la humanitat. El seu mite apareix en diverses obres antigues, entre elles els escrits d'[[Hesíode]], qui li va donar fama.[[Fitxer:Pandora.jpg|miniatura|''Pandora'', pintura de [[Jules Joseph Lefebvre]], 1882]]
[[Fitxer:Pandora.jpg|miniatura|''Pandora'', pintura de [[Jules Joseph Lefebvre]], 1882]]
<br />
'''Pandora''' (etimològicament "la que tot ho dóna")<ref>Liddell, Henry George; Scott, Robert; A Greek–English Lexicon at the Perseus Project</ref> és un personatge de la [[mitologia grega]], coneguda per haver portat tot els mals a la humanitat. El seu mite apareix en diverses obres antigues, entre elles els escrits d'[[Hesíode]], qui li va donar fama.
 
==Mite de Pandora i la [[capsa de Pandora|capsa]]==
Pandora sorgeix a conseqüència del càstig de Zeus a [[Prometeu (mitologia)|Prometeu]], qui va gosar enganyar-lo per ajudar els homes. Zeus va ordenar a Hefest que construís una bella figura a imitació de les deesses. Tot seguit va encomanar als altres déus que li fessin dons: Afrodita li va infondre l’encís, Atena el coneixement de les arts de la casa, Hermes li va proporcionar la paraula, la curiositat i la mentida. Així va néixer Pandora, la primera dona. Zeus també li va donar una capsa per a Prometeu, tot dient-li que era plena de tresors (segons el [[mite]] original, era una [[gerra]]).<ref>[[Jane Ellen Harrison]], "Pandora's Box" The Journal of Hellenic Studies 20 (1900: 99–114)</ref> Prometeu, que no es refiava de Zeus, li va dir a son germà Epimeteu que amagués la clau de la capsa.
Compte la mitologia grega: Al principi tot era Caos, fins que els déus van decidir donar a cada cosa existent el seu lloc en la terra, també van decidir crear als animals i entre ells a un que fos superior: l'home; aquesta tasca va ser encomanada a Prometeu i el seu germà [[Epimeteu (mitologia)|Epimeteo]] – pertanyents a una raça de [[Tità|Titanes]] que van habitar la terra molt abans de la creació de l'home-, per a això, Prometeu va prendre aigua i fang per a modelar a l'home a imatge i semblança dels déus.
 
Quan [[Epimeteu (mitologia)|Epimeteu]] va veure Pandora, se n'enamorà i al cap d'un temps s'hi va casar. Li va prohibir que obrís la capsa divina seguint els consells de Prometeu. Pandora, però, era molt tafanera i, un dia, mentre Epimeteu dormia, li va prendre la clau i va obrir la capsa. De dintre en van sortir tots els mals que corren avui per la [[terra]]. Quan Pandora es va adonar del que havia fet, va tancar la capsa, però l'únic que va aconseguir que hi restés va ser l'[[esperança]]. Per això es diu que l'esperança és l'últim que perd l'home. Els mals que van eixir de la capsa també van provocar la mort de la mateixa Pandora.
Quan Prometeu va voler proveir a l'home de dons especials per a fer-lo superior a la resta dels animals, es va adonar que [[Epimeteu (mitologia)|Epimeteo]] ja els havia esgotat tots en la creació dels animals, així que [[Prometeu (mitologia)|Prometeu]] va pujar a l'[[Olimp]] i ajudat per [[Atena|Atenea]] va robar les llavors de [[Hèlios|Helios]] (el Sol) i les hi va regalar als homes. Amb el foc com a regal, els homes van ser capaços no sols d'alimentar-se, sinó també d'elaborar armes per a caçar animals, de fabricar eines per a treballar la terra, d'escalfar-se i de viure una millor vida. Quan [[Zeus]] (rei dels déus de l'[[Olimp]]) es va adonar del va robar, va treure foc pels queixals i va decidir castigar als [[Tità|Titanes]] per haver regalat el foc i als homes per haver acceptat el regal.
 
D'aquesta [[llegenda]] se'n deriva la [[frase feta]] ''obrir la capsa de Pandora'', que significa fer un acte impulsiu i irreflexiu que després comporta molts problemes, entrebancs o complicacions.
D'aquesta manera va ordenar a tots els déus crear a la dona primera dona en la terra i que cadascun d'ells l'omplís de virtuts: [[Hefest|Hefesto]], déu del foc, la va modelar; [[Atena|Atenea]], deessa de la saviesa, li va regalar un cinturó de perles, un vestit bell color porpra i altres pedres precioses; [[Afrodita]], li va donar la bellesa; [[Apol·lo]], déu de la llum i la veritat, li va donar la música; [[Hermes]], déu de les fronteres i els viatgers, li va donar el do de la seducció, un caràcter voluble i la manipulació; els collarets li van ser lliurats per les Gràcies i la Persuasió, les Hores van coronar el seu cap amb flors.
 
Una segona interpretació, més d'acord amb el significat del nom, sosté que la capsa contenia justament tots els béns per a la humanitat i que en obrir-la aquests van volar, tornant amb els déus.<ref>Grimal, Pierre (2009). Diccionario de mitología griega y romana. Colección Bolsillo Paidós. Barcelona: Ediciones Paidós Ibérica. {{ISBN|978-84-493-2211-2}}</ref> Només l'esperança va romandre al costat dels humans (la divinitat no la necessita). En ambdós casos l'obertura de la capsa suposa la fi definitiva de l'[[edat d'or]] humana.
Però Pandora va ser, també, una arma contra l'home, perquè [[Zeus]] volia acabar amb ell a causa de la desobediència del tità [[Prometeu (mitologia)|Prometeu]]. Així, aquesta dona serà l'encarregada de portar la perdició a l'home, i així li ho fa saber [[Zeus]] a [[Hefest|Hefesto]], el més hàbil de l'[[Olimp]], a fi que la creés bella, perfecta, en gairebé tot similar a l'home, però dotada de capacitat per a retardar-li en el treball i fer-li oblidar fins als seus pensaments... Com a últim regal, [[Zeus]] li lliura a Pandora una caixa que no haurà d'obrir en cap concepte. En ella, sense la dona saber-ho, estan tancats tots els mals que destrueixen a la raça humana: la malaltia, la venjança, la ira, el mal del món. I lliurament a Pandora com a esposa a [[Epimeteu (mitologia)|Epimeteo]] -anomenat "el que reflexiona tard"-, germà de [[Prometeu (mitologia)|Prometeu]]; est, enlluernat per la bellesa de la dona, accepta sense dubtar el regal, desoint els savis consells del seu germà: no acceptar cap present que vingui de [[Zeus]], per si de cas... Moguda per la curiositat, amb el temps Pandora no va poder resistir-lo i va obrir la caixa que [[Zeus]] li havia regalat.
 
I en un moment tots els mals es van repartir pel món, sense poder ser continguts per les sensuals mans de la dona... Espantada, Pandora va tancar la tapa just quan l'últim objecte de la caixa anava a sortir: l'esperança. Posteriorment, penedida i veient el que la seva acció havia provocat en la Humanitat, es va dedicar a anar oferint als homes, un a un, la possibilitat de comptar amb l'esperança, perquè ella la tenia -aquesta vegada sí-, ben guardada.
 
==Comparació entre Pandora i Eva==
Linha 18 ⟶ 17:
 
Els dos mites presenten, tanmateix, algunes diferències. Eva va ser creada per un bon motiu, mentre que Pandora ja és creada com una trampa per a l'home, ja que segueix a la primera transgressió. En el cas del Gènesi és la parella que peca junta, mentre que al mite grec home i dona reben càstigs per diferents motius i en diferents moments. Eva prové de la costella d'Adam (creació més natural i superior), és ell qui està fet d'argila, mentre que Pandora ja està tota construïda artificialment. A la narració bíblica, per últim, la transgressió d'Eva ve provocada per un agent extern, la [[serp]], mentre que això no succeeix al cas hel·lènic, que en definitiva dibuixa una imatge molt més negativa de la dona.
 
== Autors i textos en la tradició del mite ==
 
=== '''Proemi''' ===
Pandora, la primera dona segons la mitologia grega, està entre els personatges més significatius del pensament i de la literatura antiga. La recepció que d'ella es fa entre els literats des de l'antiguitat tardana no es correspon amb la rellevància que va tenir entre els autors clàssics, especialment, entre els grecs. És un fet sorprenent. Motius d'aquest erm literari des de l'edat mitjana als segles XV-XVI, especialment en les Lletres castellanes, podrien ser varis: el principal, en la nostra opinió, és que la Pandora pagana havia quedat oculta gairebé per complet per la figura de l'Eva bíblica; des d'un punt de vista teològic, a més, era una llegenda problemàtica, perquè presenta a un déu creador, [[Zeus]], que havia de defugir-se; d'altra banda, la lectura moral que fàcilment es desprenia d'ella, a saber: l'origen del mal en el món i l'existència d'una esperança per a l'home, eren aspectes que la doctrina cristiana tenia sustentats sòlidament sense necessitat de recórrer a les fonts grecollatines.
 
Vipius Franekerensis Frisius, humanista holandès al qual devem una de les primeres traduccions dels Treballs i Dies d'[[Hesíode]], exposa aquesta interpretació de manera inequívoca. En les pàgines que segueixen ens acostarem a les fonts clàssiques del mite i a les quals , ja en els segles XV i, especialment, XVI, van recollir els elements constitutius de la llegenda; finalment, veurem la seva recepció, modestíssima, en la literatura castellana del Segle d'Or.
 
=== '''Pandora: fonts antigues''' ===
 
==== '''Hesíode''' (s. VIII a. C.) ====
Els elements literaris, mitogràfics i iconogràfics que configuren la hipotaxi del relat de Pandora des de l'antiguitat tenen en els poemes hassídics la seva gènesi Els elements literaris, mitogràfics i iconogràfics que configuren l'hipotaxi del relat de Pandora des de l'Antiguitat tenen en els poemes hassídics la seva gènesi. Si bé en Teogonia 535-616 [[Hesíode]] traça un primer esbós de Pandora, el nucli del mite es presenta en Treballs i Dies 94-99 (ed. Solmsen):
ἀλλὰ γυνὴ χείρεσσι πίθου μέγα πῶμ᾿ ἀφελοῦσα
ἐσκέδασ᾿, ἀνθρώποισι δ᾿ ἐμήσατο κήδεα λυγρά. 95
μούνη δ᾿ αὐτόθι ᾿Ελπὶς ἐν ἀρρήκτοισι δόμοισιν
ἔνδον ἔμεινε πίθου ὑπὸ χείλεσιν οὐδὲ θύραζε
ἐξέπτη· πρόσθεν γὰρ ἐπέμβαλε πῶμα πίθοιο
[αἰγιόχου βουλῇσι Διὸς νεφεληγερέταο].
Però aquella dona, en llevar amb les seves mans la gran tapa de la tina els va dispersar i va preparar per als homes tristos calamitats. Únicament va quedar dins l'esperança, entre les seves indestructibles parets sota les vores de la tinaja, i no va sortir volant cap a la porta, perquè abans Pandora li va posar la tapa de la tinaja, per voluntat de Zeus portador de l'ègida i amuntonador de núvols. Presentem la versió de la professora Corbera per ser modèlica en la seva fidelitat al text d'Hesíode. En aquest cas, la interpretació precisa de tots els elements narratius i iconogràfics s'antulla indispensable: 1) Pandora és la protagonista del relat, responsable del qual ocorrerà després de l'obertura del πίθος; 2) aquest πίθος és traduït amb gran correcció com tinaja; 3) mals són, sense cap dubte, els inquilins d'aquella tinaja; 4) un només no escapa volant, l'esperança (ἐλπίς). Aquests són, per tant, els motius amb els quals Hesíode teixeix el primer text que transmet el relat de Pandora i que es converteix, per tant, en hipotaxi al qual hauran de mirar els autors posteriors.
 
==== Palesat d'Aturs (s. IV a.C) ====
Palesat, paradoxógrafo, va reunir en un compendi mitogràfic de marcada tendència avemaria els principals mites heretats: no hi ha dubte, la ingenuïtat de Palesat arriba a la caricatura en el cas de la seva interpretació de Pandora:
 
ὁ περὶ Πανδώρας οὐκ ἀνεκτὸς λόγος, ὡς γῆς ἀναπλασθείσης ἀναδοῦναι αὐτὴν
 
καὶ ἄλλοις τὸ πλάσμα. ἐμοὶ δὲ δοκεῖ τοῦτο. Πανδώρα γυνὴ ἐγένετο ῾Ελληνὶς μάλιστα
 
πλουσία, καὶ ὅτε ἐξίοι ἐκοσμεῖτο καὶ ἐχρίετο πολλῇ τῇ γῇ. καὶ τὸ μὲν ἔργον οὕτως ἔχει,
 
ὅδε λόγος ἐπὶ τὸ ἀμήχανον ἐτράπη.
 
El mite de Pandora no és tolerable, com si, després de ser modelada la terra, ella li donés forma a les altres coses. La meva opinió és aquesta: Pandora va ser una dona hel·lena extraordinàriament rica, que, en sortir de casa, s'adornava i ungia amb molta terra Aquesta és la realitat, però el mite ha derivat en l'extraordinari. Altres autors i textos han pogut, sens dubte, enriquir la interpretació del mite millor que el mateix Palesat: no podem oblidar les versions tardanes que, mitjançant el llenguatge de la rondalla, recreen el text hassídic. Per mitjà d'Esopo i de Betriu el mite de Pandora va adoptar nova forma, menyspreant la complexitat plasmada per Hesíode, perquè aquests autors reduiran el contingut de l'atuell a béns, salvant així l'escull interpretatiu.
 
==== Esopo (I a. C.) ====
Ζεὺς ἐν πίθῳ τὰ ἀγαθὰ πάντα συγκλείσας, ἀφῆκε παρὰ ἀνθρώπῳ τινί. ὁ δὲ λίχνος
 
ἄνθρωπος εἰδέναι θέλων τί ἐστιν ἐν αὐτῷ, τὸ πῶμα ἐκίνησε· πάντα δὲ ἐπετάσθησαν
 
πρὸς τοὺς θεούς.
 
ὅτι τοῖς ἀνθρώποις ἐλπὶς μόνη σύνεστι τῶν πεφευγότων ἀγαθῶν ἐγγυωμένη
 
δώσειν.
 
El text de Esopo introdueix dues novetats que seran recollides per autors posteriors: una, no hi ha petjada de mals en el πίθος; una altra, de menor influència en les recreacions que seguiran, és l'absència de la mateixa Pandora, substituïda en el relat esópico per un anònim home d'irrefrenable curiositat. És ell qui obre el πίθος, i el mal en el món no es deu a la torba que d'allí irromp, sinó, per contra, al fet que els béns volen de retorn als déus. Així, «... per als homes és l'esperança l'única dels béns fugits que promet als homes donar-los», conclou la rondalla, amb evident desig de rememorar les paraules de Hesíodo.
 
==== '''Babrio (s. I d. C.)''' ====
Ζεύς ἐν πίθῳ τὰ χρηστὰ πάντα συλλέξας
 
ἔθηκεν αὐτὸν πωμάσας παρ᾿ ἀνθρώπῳ.
 
ὁ δ᾿ ἀκρατὴς ἄνθρωπος εἰδέναι σπεύδων
 
τί ποτ᾿ ἦν ἐν αὐτῷ, καὶ τὸ πῶμα κινήσας,
 
διῆκ᾿ ἀπελθεῖν αὐτὰ πρὸς θεῶν οἴκους, 5
 
κἀκεῖ πετέσθαι τῆς τε γῆς ἄνω φεύγειν.
 
μόνη δ᾿ ἔμεινε ἐλπίς, ἣν κατειλήφει
 
τεθὲν τὸ πῶμα. τοιγὰρ ἐλπὶς ἀνθρώποις
 
μόνη σύνεστι, τῶν πεφευγότων ἥμας
 
ἀγαθῶν ἕκαστον ἐγγυωμένη δώσειν. 10
 
En la mateixa tradició genèrica d'Esopo, Babri represa el mite: no podem parlar, de fet, d'una revisió nova d'aquest, perquè aquesta és, tan sols, una reescriptura en vers de la rondalla esópica. El ja clàssic treball de Panofsky, La caixa de Pandora. Aspectes canviants d'un símbol mític, s'acontenta amb aquest tardà estrafaig del mite, al pas que, sense cap raó, atribueix al mateix [[Hesíode]] una suposada incorrecció en la seva versió, donant a entendre que existiria una lectura anterior a la hesiódica més pròxima a la dels fabulistes: «Ens inclinem a creure [...] —diu [[Erwin Panofsky|Panofsky]] (1975: 18)— que la rondalla cinquanta-vuit de Babri, en la qual l'home com a tal (ἄνθρωπος) presa el lloc de Pandora i l'atuell conté béns en comptes de mals, reflecteix el sentit original del mite més clarament que la versió imposada a la posteritat per [[Hesíode]]».
 
=== Pandora: fonts secundàries del segle XVI ===
 
===== Traduccions llatines d'autors grecs =====
Una traducció és ja part de la tradició d'un text antic. Les primeres traduccions de la literatura grega arriben de la mà dels més avesats erudits del primer Renaixement, i aquestes prenen el llatí com a llengua. A manera de paradigma, reproduïm una de les versions en llengua llatina que més fortuna va tenir des de mitjan s. XVI en tota Europa: al costat del text grec d'Hesíode —difícilment accessible als castellans de l'època— va poder ser llegit pels nostres autors:
 
At mulier digitis dum tollit opercula uasi,
 
omne malu[m], lædens homines graue, sparsit in orbem.
 
sola ibi es in firmis tenuit spes ædibus, intus
 
pyxidis ad labrum latitans senar euolat extra
 
atq[*ue] etiam citius rursum uas tegmine clausit,
 
consilium mentemq[*ue] Iouis Pandora secuta.
 
Iohannes Vlpius Franekerensis Frisius
 
===== Llibres d'emblemes =====
En la via dels gnomológicos, les col·leccions d'emblemes adquireixen des del s. XVI un èxit sense contestació: el seu caràcter iconogràfic, on l'al·legoria dels elements pictòrics era del gust erudit de l'època; i el caire moralitzador de les seves interpretacions literàries els augurava una àmplia difusió entre les classes lletrades. En castellà, donem compte d'un document datat en 1604, «Pandora i el que se li va donar en guarda», emblema 38 dels Emblemes morals de Do Iuan de Horozco i Covarruvias, Ardiaca de Cuellar en la santa Església de Segòvia, dedicades a la bona
 
==== Gnomológicos ====
Les γνῶμαι, el prouerbium o adagium és gènere fèrtil de la literatura des de l'Antiguitat. A l'Europa de la Impremta, infinits van ser els volums que recollien aquesta
 
condensada peça de saviesa moral, humana i assequible, sense necessitat d'excessives glosses. Un dels humanistes que més va aportar al gènere va ser Erasme (1466-1536), qui no sols va fer la seva pròpia col·lecció (les seves famoses Adagiorum Chiliades), sinó que va enriquir amb les seves escolios les màximes del popular Cato Romanus: sobre un dels seus dístics (2.25 «Rebus in aduersis animum submittere noli. / Spe[m] retine, una homine[m] nec morte relinq[*ui]t») apunta el savi holandès:
 
Cum fortuna sæuit sustine et ipsum animi fortitudine, ac serua rebus secu[n]*dis, nec
 
abiicias spem, quæ sola nec morientem relinquit. quam diu enim anima est, spes est. et
 
in pixide Pandoræ sola spes in llauro hæsit.
 
== Pandora: la seva recepció en la literatura del siglo de oro ==
 
=== Baltasar Gracián, El Criticón ===
[[Baltasar]] Gracián (1601-1658), figura ja endinsada en els primers girs del Barroc, «és enginy libresco, inspirat en llibres i reelaborador de llocs antics. Les seves obres són un repertori que acull anècdotes, episodis, agudeses i tot tipus de referències i evocacions de poetes clàssics i moderns». La seva formació cultural sembla haver-se sustentat, especialment, en les seves estades en el palau del seu noble amic Juan de Lastanosa, a Osca, la casa del qual havia arribat a ser, segons Corretja (1971: xi), «una magnífica biblioteca, un museu de ciències naturals, un gabinet de física completíssims per a l'època». El Criticón (publicat entre 1651-1657, en tres parts) és un al·legòric recorregut per les edats de l'home, ahíto de referències mitològiques, simbolismes, rondalles morals. Els protagonistes són Andrenio i Critilo. La vida es presenta en un recorregut amarg en cerca d'una irrealitzable beatitud eterna. En el pròleg s'expliciten els autors antics que li serveixen de referència: com afirma Gracián, en una nota de pristina declaració del deute cap als seus models, «en cadascun dels autors de bon geni he atès a imitar el que sempre em va agradar»: [[Homer|Homer,]] [[Plutarc de Queronea|Plutarc]], Esopo, Heliodoro, entre els grecs; [[Sèneca]], Apuleyo, entre els llatins; [[Ludovico Ariosto|Ariosto]], Boccalini, entre els italians; Barclay entre els ingleses. Deixem a un costat les seves inevitables fonts espirituals i teològiques: recordem que Gracián era jesuïta.
 
=== Calderón de la Barca, L'estàtua de Prometeu ===
Entre les obres dramàtiques de Don [[Pedro Calderón de la Barca]] (1600-1681), encara que tingudes per menors, es troben mostres de comèdia de temàtica mitològica, de gran riquesa escènica i musical, molt del gust cortesà. Una d'elles, L'estàtua de Prometeu, és una recreació de la llegenda de Pandora, si bé posa l'èmfasi en un altre dels actors del mite, a saber, en el Tità Prometeu. A aquesta comèdia lleugera, esquitxada de cors de sagals i zagalas que canten i dansen, caldria unir les que Calderón titula La porpra de la rosa —sobre el mite de Venus i Adonis— i, sobretot, La fera, el raig i la pedra —sobre la intervenció de l'Amor, Cupido, en tres mites: el de Pigmalión, el de Irífile i el d' Anaxárete. La llibertat amb la qual Calderón de la Barca s'acosta al mite de Pandora no és, sens dubte, símptoma de desconeixement de les fonts més fidedignes, sinó de geni poètic i dramatúrgic: com afirma el professor Cristóbal, «la llibertat de recreació dels mites pròpia del drama, pot, al seu torn, respondre a criteris ideològics o d'economia i tòpica teatral». Ambientada en la muntanya Caucas, la comèdia, escrita en octosíl·labs, es desenvolupa al llarg de tres Jornades. Prometeu no és una divinitat. Mogut per «l'anhel de saber» ha viatjat a Síria a aprendre dels caldeus astronomia i ciències, de les quals ha volgut, sense aconseguir sinó menyspreu, fer partícips a tots els homes. Prometeu es presenta desolat, passant la seva vida en contemplatiu retir en una cova, on estudia i conrea les arts, especialment les que li inspira Minerva. Com a do a la deessa, esculpeix amb fang una escultura d'ella. Es produeix la teofania de la deessa que, en agraïment, ofereix a Prometeu un desig: volen junts al cel.
 
== Epíleg ==
No podem afirmar, sens dubte, que Calderón, Gracián o altres autors del Segle d'Or a Espanya tinguessin coneixement o accés a la pléyade de fonts que hem intentat ressenyar en les pàgines precedents; el clar és que, amb major o menor fidelitat als diversos hipotextos que configuren la uulgata, per així dir, del mite de Pandora, acrescuda amb la figura de Prometeu, els homes de Lletres d'aquesta època disposaven d'una versió bàsica, amb uns elements narratius convencionals, que van poder reelaborar segons el seu propi geni literari. Enyorem, malgrat tot, que aquest relat, capital en el pensament grec, no fos visitat i enriquit amb major cura pels literats de l'època.
 
== Referències ==
<references />
 
== Webgrafia ==
{{commonscat}}
{{Autoritat}}
http://sobreleyendasgriegas.blogspot.com/2012/09/pandora-cuenta-la-mitologia-griega-en.html
 
file:///C:/Users/biblioteca/Downloads/44729-Texto%20del%20art%C3%ADculo-69888-2-10-20140508.pdf
 
https://www.ancient-origins.es/noticias-general-mitos-leyendas-europa/dioses-destinos-el-mito-pandora-004375<nowiki/>{{Autoritat}}
{{Viccionari-lateral|pandora}}
 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/wiki/Pandora»