La importància de ser Frank: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació
Cap resum de modificació
Línia 22:
 
==Temes==
Les aparences i l'autèntic jo són el tema central de l'obra i la crítica principal que efectua Oscar Wilde contra la societat del seu temps. Els dos homes han d'inventar-se persones i identitats per poder fer el que volen sense el judici de la comunitat, preocupada solament pels diners i la reputació, com explicita Lady Bracknell en els sues diàlegs mordaços sobre el matrimoni. La trivialitat d'una classe rica representada pel [[dandisme]] s'adiu amb el to general de la comèdia. L'honestedat, present cada cop que apareix el nom "Frank" era el valor més preuat entre els contemporanis de l'autor, uns contemporanis que per la seva frivolitat són tot menys honestos.
 
L'amor apareix alhora com quelcom ridícul i l'únic que val la pena. Els joves són feliços quan aconsegueixen estar amb les seves parelles, per les quals poden renunciar als seus vicis anteriors i a la mentida, però sorgeix d'una manera tan instantània que li resta versemblança<ref>Raby, Peter (1995). ''The Importance of Being Earnest—A Reader's Companion''. New York: Twayne. ISBN 0805785884.</ref>. Les dues noies mostren un gran apetit sexual i estan disposades de seguida a acceptar les històries dels seus pretendents, un contrast amb la rígida moral sexual victoriana.
 
Elles volen casar-se amb un home que es digui Frank, no busquen criteris racionals o socials, com la procedència i la riquesa que vol Lady Bracknell, ni una relació sincera i llarga. Una elecció basada en el nom i en la fantasia posa novament en relleu la frivolitat que envolta totes les relacions de l'època.
 
Les al·lusions als pares desconeguts i els secrets del passat o del present entronquen l'obra amb les novel·les gòtiques, els melodrames i els fulletons del segle XIX, els gèneres de moda entre els espectadors. Però els gèneres se subverteixen pel toc irònic constant: perdre els pares es converteix no en una tragèdia sinó en un "descuit imperdonable" segons Lady Bracknell<ref>SparkNotes Editors. “SparkNote on The Importance of Being Earnest.” ''SparkNotes LLC''. 2004. [http://www.sparknotes.com/lit/earnest/]</ref> i la maleta amb el nadó passa a ser ridícula i no un objecte sentimental del record. Igualment, el fet que els dos protagonistes juguin al mateix joc amb els personatges dobles, i Algenor amb un de nom també de mofa, com Bunbury, li treu ferro al fet de la doble vida que impliquen aquestes identitats i la pressió social que les motiva.
 
Igualment la relació totalment fictícia que ha imaginat Cecyl amb Frank i que vol consumar després fa referència a les novel·les del XIX on les heroïnes imaginen un món millor amb amor tràgic pels llibres, essent [[Madame Bovary]] el cas més clar. Novament, però, l'humor allunya el caràcter tràgic de la vida d'Emma. Cecyl no és una noia insatisfeta, o no solament, sinó que és capaç de comunicar el seu estimat el seu paper com a personatge i aconseguir que ell ho accepti. La joventut de la noia, que idealitza les relacions, no és un obstacle per a Algenor i en cap moment es planteja que pugui ser una relació inadequada entre els dos.
 
==Estil==
El joc de paraules del protagonista resulta clau en tota l'obra. A l'original es diu Ernest, que sona com "earnest" (el més honest), un joc que es manté en la traducció catalana "Frank-franc, franquesa). I el joc és fonamental perquè els protagonistes resulten ser tot menys francs o honestos, ja que els dos joves porten una doble vida basada en una identitat falsa. Els jocs de praules, però, amaren tota l'obra ja que l'ús del llenguatge d'una forma lúdica és una de les marques de l'estil de Wilde.<ref>Ellmann, Richard (1988). O''scar Wilde''. New York: Vintage Books. ISBN 0394759842.</ref> L'afectació i la ironia són emblemes de la classe alta victoriana, que diu el que no fa.
 
El nom propi simbolitza el poder de la paraula, que pot crear realitats (gent inexistents, relacions novel·lades) i que acaba sent l'únic sòlid justament pel seu afany de no ser-ho. Totes les relacions es duen a terme a través dels diàlegs entre els personatges, amb poques accions.Tot l'estil està al servei de l'humor, es busca fer riure l'espectador amb els absurds, els girs de guió i les mordacitats de les converses. Les escenes al voltant del menjar busquen restar dramatisme als enganys amorosos.
 
==Referències==