Català: diferència entre les revisions

Els drets juridicolingüístics dels catalanoparlants són ben diferents segons l'indret geogràfic. D'una banda hi ha el Rosselló, l'Alguer, la Franja i el Carxe on, els catalanoparlants no tenen poc o cap reconeixement legal. D'altra banda, però, hi ha Andorra, el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears on els catalanoparlants tenen garantits certs drets lingüístics.

 

 

La Constitució, en l'Article 3, estableix que "El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts". En conseqüència, el català és oficial però només és obligat conèixer el castellà.

Al [[Principat d'Andorra]] el català és l'única llengua oficial segons la [[Constitució d'Andorra|Constitució d'Andorra del 1993]].<ref>Article 2, [http://www.consell.ad/micg/webconsell.nsf/0/172d2f36a117355ec1256bd60048b6d1/$FILE/Constituci%C3%B3%20d%27Andorra%20%20Catal%C3%A0.pdf «Constitució d'Andorra»] (1993).</ref>

 

* [[Uniformisme lingüístic a França|Exclusió de les llengües pròpies a França]]. Al llarg de la història l'Estat francès ha desenvolupat tot un sistema d'exclusió de les llengües pròpies.

* La [[llei Deixonne]]. Malgrat les inquietuds regionalistes que comencen a manifestar-se a principis del {{segle|XX}}, caldrà esperar a la llei Deixonne de 1951. Aquesta Llei obria una petita escletxa en el sistema escolar. A l'escola primària, els mestres podien ser autoritzats a ensenyar durant una hora les llengües locals. A l'escola secundària només podien assegurar-se cursos com a activitats extraescolars. Les lleis posteriors sobre les llengües locals i regionals no han anat més enllà de la llei Deixonne.