Sis variacions per a piano sobre un tema original en fa major (Beethoven): diferència entre les revisions

A la fi de 1801 s'estableix a Viena [[Anton Reicha]], el qual havia viscut entre el 1785 i el 1790 a [[Bonn]] i havia tocat juntament amb Beethoven a l'orquestra de la cort. En 1802 se li va oferir el càrrec de mestre de capella i professor del príncep [[Lluís Ferran de Prússia (cap de la casa reial de Prússia)|Lluís Ferran de Prússia]], pianista i compositor i que era també el mateix personatge il·lustre a què Beethoven conegués el 1796 a Berlín i al qual li dedicaria després, el 1804, el [[Concert per a piano núm. 3 (Beethoven)|Concert op. 37]]. Reicha no va acceptar l'oferiment del príncep, sinó que va escriure per a ell "[[L'art de varier]]", gairebé un tractat pràctic de res menys que cinquanta-set variacions sobre un tema original. En aquest tractat abordava el gènere d'una manera que no era ja la galant i lleugera del [[rococó]] i del primer període clàssic, sinó que tendia més aviat a una investigació radical en el pla del [[Virtuosisme|virtuosisme pianístic]] i cap a la transformació de les estructures orgàniques del tema. Tot i que nonomés tenimes més quetenen notícies molt vagues sobre les relacions Beethoven-Reicha en els primers anys de segle XIX, sembla molt probable que el renovat interès de eldel primer per la variació naixés a la calorarran de la creació de l'''opus magnum'' peldel segon.<ref>{{Ref-llibre|títol=Historia del piano : el instrumento, la música y los intérpretes|url=https://www.worldcat.org/oclc/433073276|editorial=Idea Books|data=[2005]|lloc=Cornellà de Llobregat|isbn=84-8236-071-X|cognom=Rattalino, Piero, 1931-}}</ref>