Història del papat: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 693:
{{principal|Cisma d'Occident}}
[[Fitxer:Western schism 1378-1417.svg|miniatura| La divisió de les fidelitats europees durant el Cisma d'Occident]]
Després de setanta anys a França, la [[cúria pontifícia]] era naturalment francesa i afrancesada. De tornada a Roma, la tensió entre les faccions franceses i italianes era inevitable. La tensió esclatà després de la mort del francès [[papa Gregori XI|Gregori XI]], un any després del seu retorn a Roma. El poble romà, sembla que de manera amenaçadora, demanava un papa romà o, com a mínim, italià. El [[1378]] el [[conclave de 1378|conclave]] escollí un napolità, [[
Els cardenals francesos realitzaren un nou conclave, on elegiren un dels seus, Robert de Gènova
Entre els poders polítics, [[Regne de Polònia|Polònia]], [[Regne d'Hongria|Hongria]], [[Regne de Portugal|Portugal]], [[Regne d'Anglaterra|Anglaterra]], [[comtat de Flandes|Flandes]], molts estats italians i el [[Sacre Imperi Romanogermànic]] es declararen fidels al papa de Roma, mentre que [[Regne de França|França]], [[Regne de Nàpols|Nàpols]], [[Regne de Navarra|Navarra]], [[Corona de Castella|Castella]], [[Comtat de Savoia|Savoia]], alguns prínceps de l'Imperi enfrontats a l'Emperador i [[regne d'Escòcia|Escòcia]] es declararen d'obediència avinyonesa. D'entre els poders de la Cristiandat, cal assenyalar el cas del ''rei indiferent'': [[Pere el Cerimoniós]] ([[1336]]-[[1387]]), que, durant tot el seu regnat, no es decantà pas per cap dels dos papes rivals, sinó que, mantenint una actitud equidistant,
Per altra banda, la divisió també afectà persones de reconegut prestigi d'aleshores, moltes de les quals, posteriorment, l'Església ha reconegut com a sants o beats. Així, [[Caterina de Siena]], [[Caterina de Suècia
Durant gairebé quaranta anys l'Església
El [[1409]] es celebrà un [[concili de Pisa|concili a Pisa]] per tal de resoldre la situació. El concili declarà ambdós papes com a cismàtics ([[Gregori XII]] a Roma i [[Benet XIII d'Avinyó|Benet XIII]] per Avinyó) i en nomenà un de nou, [[Alexandre V]]. Però cap dels papes ja existents estava disposat a dimitir, de manera que l'Església
[[Fitxer:206-Martin V.jpg|miniatura|El papa [[Martí V]]]]
El [[1414]] es celebrà un nou concili, aquest cop a [[Concili de Constança|Constança]]. Al març de 1415, el papa pisà, [[Joan XXIII de Pisa|Joan XXIII]] abandonà Constança disfressat, però
El concili de Constança, havent netejat finalment el camp de papes i [[antipapa|antipapes]], elegí Oddone Colonna com a papa [[Martí V]] el novembre.{{sfn|Duffy|1998|p=129}}
L'elevat prestigi papal i la indisputada visió papalista havien acabat per a sempre. Ara hi havia en el si de l'Església un important grup d'opinió que afirmava que, en cas d'emergència, fins i tot el papa havia de respondre davant de l'Església reunida en [[concili]].{{sfn|Duffy|1998|p=129}}{{efn|El [[Conciliarisme|moviment conciliarista]] simplement formalitzà una creença que venia d'antic, i és que un papa heretge podia veure's deposat pels cardenals o per un concili perquè, en virtut de la seva heretgia, deixava de ser-ho automàticament. En conseqüència, un concili podia exercir la seva autoritat sobre la persona d'un papa individual, sense que això afectés al càrrec. Tal com havien ensenyat [[Marsili de Pàdua]] i [[Guillem d'Ockham]], l'autèntica autoritat religiosa no es trobava al papa, ni tan sols al sínode de bisbes, sinó a l'Església en el seu conjunt, que podia delegar-la en pràcticament qualsevol. Un concili ecumènci era per tant com un parlament, la qual cosa era el que més s'aproximava a una expressió perfecta de l'autoritat de tota l'Església, i els papes i bisbes, que exercien el seu poder només per delegació, havien d'obeir un concili i podien veure's deposats per aquest sense més.{{sfn|Duffy|1998|p=129}}}}
El Cisma deixà el papat malferit, desconfiant de tota la idea dels concilis ecumènics en conjunt i amb una perillosa resistència a les peticions de reforma. En termes polítics també es
Així, els prínceps seculars es mostraren decidits a que no es recuperés ni es consolidés la doctrina de la supremacia papal, pròpia de l'[[Alta edat mitjana]].{{sfn|Duffy|1998|p=132}}
| |||