Història del papat: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
|||
Línia 200:
El [[476]] [[Ròmul Augústul]], darrer emperador d'Occident, fou deposat per capdill germànic [[Odoacre]] i Itàlia es convertí en un [[rei d'Itàlia|regne]] [[bàrbar]]. En aquests moments, el papat constituïa la connexió més concreta i directa d'occident amb el passat romà i l'imperi.{{sfn|Duffy|1998|p=38}}
Els papes, en mirar a Occident, incrementaven la seva lleialtat vers l'[[Emperador romà d'Orient|emperador]] pel fet que els reis d'Itàlia eren [[arrianisme|arrians]]. La supremacia gòtica al nord d'Itàlia delmà la jerarquia catòlica a la regió, i l'autoritat papal mai no aconseguí penetrar entre els bisbes arrians de Teodoric, els quals negaven la divinitat de Crist. Pels teòlegs occidentals, la fórmula de les "dues naturaleses" representava una salvaguarda de la solidaritat de Crist amb l'espècie humana; pels orientals, en canvi, posar l'accent en les dues naturaleses equivalia a negar la realitat de la seva divinitat; la humanitat de Crist quedava absorta i superada dins de la majestat de la seva naturalesa divina.{{sfn|Duffy|1998|p=38}} Moltes zones de l'Imperi van subscriure aquesta visió teològica d'una única naturalesa ("[[monofisisme]]"), contraria al concili de Calcedònia, especialment a Egipte, graner de l'imperi, motiu pel qual els emperadors no podien enfrontar-se.{{sfn|Duffy|1998|p=38}} El [[484]] Acaci, patriarca de Constantinoble, adoptà una teologia promonofisita, amb el
[[fitxer:Pope Hormisdas.jpg|miniatura|El [[papa Hormisdes]]]]
Per tant, els papes podien detestar els reis bàrbars i desitjar tenir relacions més estretes amb un imperi catòlic, però a la pràctica els emperadors eren sospitosos de simpatitzar amb l'heretgia i feu que es dibuixés una línia cada cop més nítida entre el sagrat i el secular. El [[papa Gelasi I]], si bé es tenia per un ciutadà fidel a l'imperi, no es molestà en informar l'emperador [[Anastasi I Dicor|Anastasi]] de la seva elecció.{{sfn|Duffy|1998|p=38}}
Pels reis gots de Ravena, la tensió entre Roma i Constantinoble era quelcom positiu, però Teodoric era prudent i es mostrà indulgent vers els seus súbdits catòlics,{{sfn|Duffy|1998|p=40}} així com procurà mantenir bones relacions amb els papes. Per contra, la noblesa romana desitjava una reconciliació amb Constantinoble. En morir el [[papa Anastasi II]] l'aristocràcia tenia com a candidat l'arxiprest [[Llorenç antipapa|Llorenç]], disposat a fer concessions doctrinals per tal de reconciliar-se; mentre que el clergat tenia com a candidat el diaca [[papa Símmac|Símmac]], que, tot i ser convers de darrera hora, era un fervent partidari de la puresa doctrinal romana i de les reivindicacions papals. Teodoric adoptà la decisió que la seu apostòlica havia de ser per aquell que fos ordenat primer.{{sfn|Duffy|1998|p=40}} El paper dels ostrogots esdevingué clar en el primer [[cisma]] quan, el 22 de novembre del [[498]], els dos homes
A Constantinoble, si bé l'emperador era un fervent monofisita, el poble seguia la doctrina del concili de Calcedònia. Davant els aldarulls que regnaven a la ciutat, el patriarca Anastasi, intentà reconciliar-se amb [[papa Hormisdes|Hormisdes]], successor de Símmac. A Anastasi el succeí Justí, qui obligà els bisbes orientals a acceptar una fórmula redactada per Hormisdes, la qual reconeixia la primacia de Roma com a seu apostòlica.{{sfn|Duffy|1998|p=41}} {{efn|La "fórmula d'Hormisdes" que citava les paraules "''Tu es Petrus''", reconeixia la primacia de Roma com a seu apostòlica on s'havia preservat sempre la veritable fe, i reconeixia que la fidelitat a Roma era la prova essencial de formar part de l'Església. Al {{segle|XIX}}, la fórmula d'Hormisdes seria citada pel [[Concili Vaticà I]] com a prova de la [[infal·libilitat pontifical|infal·libilitat del papa]].}}
L'emperador [[Justí I|Justí]] ordenà confiscar les esglésies arrianes i consagrar-les de nou pel catolicisme, i tots els arrians
El seu viatge, humiliant en inici, es tornà triomfant a Constantinoble. El dia de [[Pasqua de Resurrecció|Pasqua]] celebrà assegut per damunt del [[Patriarca de Constantinoble]] en llatí i no pas en grec i emprant els costums romans.{{sfn|Duffy|1998|p=41}}
Justí acceptà suspendre les hostilitats contra els arrians, però es negà que els arrians conversos a la força tornessin a les seves creences originals; la qual cosa enfurismà Teodoric, gelós a més de la triomfal arribada del Papa. [[papa Agapit I|Agapit]], successor de Joan, hagué de tornar a Constantinoble. Allà, exigí un debat amb el Patriarca, el monofisita [[Àntim]], en el que no tingué dificultat en demostrar l'heretgia en les opinions d'Àntim. Justinià s'humilià davant del papa i accedí a deposar i enviar a l'exili Antim, i demanà al papa que consagrés el nou patriarca, el qual signà una versió ampliada de la fórmula d'Hormisdes.{{sfn|Duffy|1998|p=42}}
Però Agapit morí de cop i volta, i l'[[apocrisiari]] Vigili aprofità per congraciar-se amb l'emperadriu [[Teodora (esposa de Justinià I)|Teodora]], monofisita, convencent-la que
Al desembre del [[536]], els romans d'Orient reconqueriren Roma.{{sfn|Duffy|1998|p=42}}
<center>
Línia 257:
Quan [[Belisari]] conquerí Roma, Vigili i [[Teodora (esposa de Justinià I)|Teodora]] van fer que es detingués el [[Silveri I|papa Silveri]],{{sfn|Duffy|1998|p=42}} desterrant-lo a [[Anatòlia]], declarant-se la seu papal buida i elegint a [[papa Vigili|Vigili]] com a Papa. {{sfn|Duffy|1998|p=43}}{{efn|Els bisbes d'Anatòlia seguiren reconeixent a Silveri, i aconseguiren una audiència amb Justinià. Aquest ordenà el retorn de Silveri a Roma per rebre un judici just, però Vigili el feu detenir en arribar i el desterrà a un illot, on morí de fam. A ulls de tothom, un papa havia estat deposat i assassinat per un altre.}} Vigili condemnà els escrits de tres autors defensors de la teoria de les dues naturaleses de Crist (els "[[qüestió dels Tres capítols|Tres capítols]]"), de manera que Justinià pogué allunyar-se del concili de Caledònia amb el vist-i-plau de diversos patriarques; però a occident això fou molt mal rebut. Justinià el cridà a Constantinoble, on es reafirmà en la condemna dels Tres capítols; mentre que a occident se'l denunciava com a traïdor a l'ortodòxia romana i els bisbes africans l'[[excomunió|excomunicaren]] oficialment.{{sfn|Duffy|1998|p=43}} Finalment, d'acord amb Justinià, convocà un nou [[Concili de Constantinoble II|concili ecumènic]]; però Justinià l'abandonà i publicà la seva correspondència secreta, amb el resultat que el concili no només condemnà els Tres capítols, sinó al mateix Vigili. {{sfn|Duffy|1998|p=44}}
El seu successor, [[Pelagi I|Pelagi]] acceptà sense més la condemna dels Tres capítols; considerant-se a Roma com una traïció.{{efn|El prestigi papal quedaria molt malmès al nord d'Itàlia i a l'Adriàtic. Les seus de [[Arquebisbat de Milà|Milà]] i [[Patriarcat d'Aquileia|Aquileia]] i tots els bisbes d'Ístria trencarien la comunió amb Roma, en un cisma que arribaria a durar un segle i mig.}} El pontificat de Vigili havia fet palès una diferència fonamental de punts de vista entre l'[[emperador romà d'Orient|emperador]] i el [[papa]]: l'emperador es considerava per damunt de qualsevol bisbe.{{sfn|Duffy|1998|p=44}}{{efn|Justinià creia que havia dos poders al món: l'imperial i el pontifical, dels quals el més important era l'emperador. A ell li corresponia atendre les esglésies, nomenar o deposar bisbes i decidir els límits de l'ortodòxia. L'emperador era el vicari de Crist a la terra i a ell li corresponia el títol de ''Kosmocrator'' que governa sobre un únic imperi, una única llei i una única Església. El cerimonial cortesà de Constantinoble ressaltava el caràcter semidiví de l'emperador: en la seva presència, els servidors realitzaven un acte d'adoració solemne, la [[prosquinesi]], i els seus decrets eren rebuts amb honors divins, arribant-se a besar amb reverència el pergamí on estaven escrits.{{sfn|Duffy|44}}}} Els bisbes orientals no
En destruir els ocupants gots d'Itàlia, els romans d'Orient obriren les portes de la península a un nou invasor: els [[llombards]]. El [[569]] Milà caigué a les seves mans, i el seu rei [[Alboin]] prengué el títol de [[rei d'Itàlia]]. El [[574]] els llombards dominaven la meitat de la península i gairebé van tallar les connexions entre Roma i [[Ravenna]], seu del poder polític imperial a Itàlia. {{sfn|Duffy|1998|p=46}}
Línia 306:
from: 537 till: 555 text: [[Vigili I]]
from: 556 till: 561 text: [[Pelagi I]]
from: 561 till: 574 text: [[
from: 575 till: 579 text: [[Benet I]]
from: 579 till: 590 text: [[Pelagi II]]
from: 590 till: 604 text: [[
from: 604 till: 606 text: [[Sabinià I]]
from: 607 till: 607 text: [[Bonifaci III]]
Línia 315:
from: 615 till: 618 text: [[Deodat I]]
from: 619 till: 625 text: [[Bonifaci V]]
from: 625 till: 638 text: [[
from: 640 till: 640 text: [[Severí I]]
from: 640 till: 642 text: [[
from: 642 till: 649 text: [[
from: 649 till: 655 text: [[
from: 655 till: 657 text: [[Eugeni I]]
from: 657 till: 672 text: [[Vitalià I]]
Línia 325:
from: 676 till: 678 text: [[Donus I]]
from: 678 till: 681 text: [[Agató I]]
from: 682 till: 683 text: [[
from: 684 till: 685 text: [[Benet II]]
from: 685 till: 686 text: [[
from: 686 till: 687 text: [[Conó I]]
from: 687 till: 701 text: [[Sergi I]]
from: 701 till: 705 text: [[
from: 705 till: 707 text: [[
from: 708 till: 708 text: [[Sisini I]]
from: 708 till: 715 text: [[
from: 715 till: 731 text: [[
from: 731 till: 741 text: [[
from: 741 till: 752 text: [[Zacaries I]]
from: 752 till: 752 text: [[
barset:skip
Línia 394:
barset:Papes
from: 752 till: 757 text: [[
from: 757 till: 767 text: [[
from: 768 till: 772 text: [[
from: 772 till: 795 text: [[Adrià
from: 795 till: 816 text: [[Lleó III (papa)|Lleó III]]
from: 816 till: 817 text: [[Esteve IV]]
Línia 405:
from: 827 till: 844 text: [[Gregori IV]]
from: 844 till: 847 text: [[Sergi II]]
from: 847 till: 855 text: [[
barset:skip
Línia 421:
La decisió d'[[Otó I del Sacre Imperi Romanogermànic|Otó I el Gran]] el [[962]] de ressuscitar l'imperi carolingi oferí al papat una esperança de canvi. Otó temia una visió mística de l'imperi cristià i de les responsabilitats sagrades que requeien sobre les espatlles de l'emperador.{{sfn|Duffy|1998|p=83}} Otó prometé a [[papa Joan XII|Joan XII]] la restauració del poder papal sobre les terres promeses per Pipí i per Carlemany, així com la defensa de les llibertats de l'Església; a canvi, les eleccions papals haurien de ser acceptades pels representants de l'emperador i els papes haurien de jurar-li fidelitat. {{sfn|Duffy|1998|p=83}}{{efn|La incomoditat papal amb aquestes reivindicacions es feu palesa en l'empobriment del ritu emprat per ungir l'emperador: en comptes del ''[[crisma]]'', s'emprà un oli de menor qualitat; i només s'ungia l'emperador al braç i a l'esquena, i no al cap, com a símbol que la seva missió era prendre l'espasa en defensa de l'Església.{{sfn|Duffy|1998|p=84}}}} Per a [[Otó III del Sacre Imperi|Otó III]], el papa era un soci menor, el "capellà de l'Imperi", la missió del qual era mostrar conformitat amb "l'ungit del Senyor". Per grans que fossin les reivindicacions teòriques del Papa, la realitat era que amb prou feines eren [[bisbe-príncep|bisbes prínceps]] italians perpètuament atacats que s'esforçaven desesperadament per mantenir el territori de Sant Pere, en ocasions capaços de respondre però mai d'iniciar les reformes que la cristiandat començava a sentir com a necessàries. Fins i tot els papes imperials
resultaven tremendament vulnerables {{efn|[[papa Lleó VIII|Lleó VIII]] (963-965) es veié obligat a exiliar-se de Roma; [[papa Joan XIII|Joan XIII]] (965-972), empresonat i obligat a fugir; [[papa Benet VI|Benet VI]] (973-974), assassinat; [[Bonifaci VII]] (974, 984-985), desterrat en dues ocasions; [[papa Benet VII|Benet VII]] (973-974), exiliat; [[papa Joan XIV|Joan XIV]] (983-984), assassinat; [[papa Joan XV|Joan XV]] (985-986), obligat a fugir; [[papa Gregori V|Gregori V]] (996-999), exiliat; [[papa Silvestre II|Silvestre II]] (999-1003), expulsat del càrrec.}} i, paradoxalment, el preu inevitable que calia pagar per la seguretat papal a la ciutat semblava ser el de la subordinació al domini de les famílies locals i el de una notable limitació dels horitzons.
<center>
<timeline>
Linha 447 ⟶ 446:
barset:Papes
from: 855 till: 858 text: [[Benet III]]
from: 858 till: 867 text: [[
from: 867 till: 872 text: [[Adrià
from: 872 till: 882 text: [[
from: 882 till: 884 text: [[Marí I]]
from: 884 till: 885 text: [[Adrià
from: 885 till: 891 text: [[Esteve V]]
from: 891 till: 896 text: [[Formós I]]
Linha 457 ⟶ 456:
from: 896 till: 897 text: [[Esteve VI]]
from: 897 till: 897 text: [[Romà I]]
from: 897 till: 897 text: [[
from: 898 till: 900 text: [[Joan IX]]
from: 900 till: 903 text: [[Benet IV]]
from: 903 till: 903 text: [[
from: 904 till: 911 text: [[Sergi III]]
from: 911 till: 913 text: [[Anastasi III]]
Linha 494 ⟶ 493:
=== Conflictes amb l'emperador i l'Orient (1048–1257)===
{{principal|Història del papat (1048-1257)|Gran Cisma d'Orient|Controvèrsia de les investidures}}
[[fitxer:152-St.Leo IX.jpg|miniatura|El [[
La corona imperial, abans portada pels emperadors carolingis, era disputada entre els seus fracturats hereus i els senyors feudals locals; i la càtedra de Pere era sovint una simple mercaderia per adquirir o intercanviar;{{sfn|Duffy|1998|p=87}} i on cap d'ells emergí victoriós fins que [[Otó I del Sacre Imperi Romano-Germànic|Otó I d'Alemanya]] envaí Itàlia. Itàlia esdevingué un [[Regne d'Itàlia (Edat Mitjana)|regne constituent]] del [[Sacre Imperi Romano-Germànic]] el [[962]], des del punt que els emperadors eren alemanys. A mida que els emperadors consolidaven la seva posició, les ciutats estat del nord d'Itàlia es dividien entre [[Güelfs i gibel·lins|Güelfs i Gibel·lins]]. L'era dels Otons portà a un millora momentània dels bisbes de Roma; però en el segon quart del {{segle|XI|s}} els nivell havia tornat a baixar de nou.{{sfn|Duffy|1998|p=87}} [[Enric III del Sacre Imperi Romanogermànic|Enric III]] es trobà amb tres papes rivals ([[papa Silvestre III|Silvestre III]], [[papa Benet XI|Benet XI]] i [[papa Gregori VI|Gregori VI]]) quan visità Roma el [[1048]] a causa de les accions sense precedents del [[papa Benet XI]]. Deposà a tots tres i instal·là al seu lloc el seu candidat preferit: [[papa Climent II|Climent II]]. {{sfn|Duffy|1998|p=88}} La designació imperial més important d'aquest període fou la de [[papa Lleó IX|Lleó IX]], el qual es proposava la renovació de la vida cristiana en general; lligada a la reforma de la vida monàstica.{{sfn|Duffy|1998|p=88}}{{efn|La comunitat reformista més important seria l'[[abadia de Cluny]], car el seu fundador, el duc [[Guillem I d'Aquitània]] decretà que els monjos estiguessin "alliberats del nostre poder i de la jurisdicció reial", posant-lo sota la protecció directa de la Santa Seu.}} Al {{segle|XI|s}} la influència seglar es notava a tots els estaments de l'Església. Bisbats i monestirs eren quelcom més que institucions espirituals: eren corporacions socials i polítiques molt riques; la qual cosa volia dir que les possibilitats de corrupció eren enormes i els pagaments en metàl·lic com a condició per poder obtenir un càrrec eclesiàstic només era un dels signes de fins a quin punt l'Església estava entrelligada amb el teixit social. {{sfn|Duffy|1998|p=89}}
Tot i les seves afirmacions teòriques, el Papat a inicis del {{segle|XI|s}} era poc més que una institució local, atrapada per la geografia i la política de Roma. Lleó IX decidí portar-lo més enllà d'Itàlia, viatjant a França i Alemanya on celebrà sínodes reformadors. {{sfn|Duffy|1998|p=90}}
Linha 557 ⟶ 556:
from: 1054 till: 1057 text: [[Víctor II]]
from: 1057 till: 1058 text: [[Esteve IX]]
from: 1059 till: 1061 text: [[
from: 1061 till: 1073 text: [[
from: 1073 till: 1085 text: [[Gregori VII]]
from: 1086 till: 1087 text: [[Víctor III]]
Linha 570 ⟶ 569:
from: 1145 till: 1153 text: [[Eugeni III]]
from: 1153 till: 1154 text: [[Anastasi IV]]
from: 1159 till: 1181 text: [[
from: 1181 till: 1185 text: [[Luci III]]
from: 1185 till: 1187 text: [[Urbà III]]
Linha 595 ⟶ 594:
El [[1294]], després de dos anys de ''sede vacante'', els cardenals escolliren l'ermità Pietro del Morrone, que regnà durant només sis mesos sota el nom de [[papa Celestí V|Celestí V]], abdicant del seu càrrec i retornant a la vida eremítica.{{efn|Celestí era fundador d'una comunitat d'eremites que mantenien estretes relacions amb els radicals franciscans. El successor de Celestí, [[Bonifaci VIII]], tot i que havia redactat els documents de dimissió de Celestí, davat la possibilitat que l'element "espiritual" de l'Església se sentís ultratjat, perseguí el vell ermità i el retingué presoner en condicions molt dures fins a la seva mort el 1296 {{sfn|Duffy|1998|p=119}}}}
El seu successor, [[Bonifaci VIII]] (1294-1303), realitzà una gran tasca en la línea reformista dels seus predecessors: fundà una [[Universitat de Roma La Sapienza|universitat a Roma]], codificà el [[dret canònic]] i restablí l'[[Arxiu Vaticà|Arxiu]] i la [[Biblioteca Vaticana|Biblioteca]] vaticanes, fou qui declarà el primer [[Jubileu]] l'any [[1300]], provocant que anessin a Roma milers de pelegrins (tot i que cap testa coronada), la qual cosa augmentà enormement el prestigi del papat i el caràcter espiritual central de Roma;{{sfn|Duffy|1998|p=119}} tot i que mostrà el pitjor del [[nepotisme]] eclesiàstic, enriquint diversos parents a costa de l'Església i lliurant una guerra contra els rivals tradicionals de la seva família, els [[Família Colonna|Colonna]] .{{sfn|Duffy|1998|p=120}} El 1302 promulgà la butlla ''Unam Sanctam'' davant la seva confrontació amb el [[Felip IV de França|rei francès]], on afirmava que "per a la salvació de qualsevol criatura humana és absolutament necessari ser súbdit del romà pontífex"; però encara serví per crear més dubtes sobre les pròpies reivindicacions del papat.{{sfn|Duffy|1998|p=120}}
<center>
<timeline>
Linha 628 ⟶ 626:
from: 1276 till: 1276 text: [[Adrià V]]
from: 1276 till: 1277 text: [[Joan XXI]]
from: 1277 till: 1280 text: [[
from: 1281 till: 1285 text: [[Martí IV]]
from: 1285 till: 1287 text: [[Honori IV]]
Linha 643 ⟶ 641:
=== El papat d'Avinyó (1309-1377) ===
{{principal|Papat d'Avinyó}}
Durant aquest període, set papes, tots ells francesos, residiren a Avinyó: [[
[[Fitxer:Avignon, Palais des Papes by JM Rosier.jpg|miniatura|esquerra|El [[Palau dels Papes]] d'Avinyó]]
[[Fitxer:196-John XXII.jpg|miniatura|El [[
El [[Conclave de 1304–05]] fou un dels conclaves més llargs de la història. Després de l'interregne d'11 mesos ocasionat per les disputes entre els cardenals francesos i italians,<ref>Finke, p. 282-285; Mollat, p. 3-4.</ref><ref>Finke, p. 281; [http://www.csun.edu/~hcfll004/SV1304.html Sede Vacante 1304-1305]</ref> acabà amb l'elecció de l'[[arquebisbat de Bordeus|arquebisbe de Bordeus]] Raymond Bertrand de Got com el [[papa Climent V]], tot i que no era cardenal. Per complaure el [[Felip IV de França|rei francès]], acceptà ser [[coronació papal|coronat]] a Lió, i restà a França degut a la caòtica situació de la Itàlia central, instal·lant-se a [[Avinyó]]. La seva major dificultat fou resistir-se al domini de la corona francesa, arribant a dissoldre els [[orde del Temple|cavallers templers]] davant la insistència reial. {{sfn|Duffy|1998|p=123}} {{efn|Els templers havien assolit una gran riquesa i poder, la qual cosa els havia fet tenir nombrosos enemics. [[Felip IV de França|Felip ''el Bell'']] els acusà d'heretgia, nigromància i perversions sexuals. Els templers foren condemnats al [[Concili de Viena]], i tot i que Climent V feu el que pogué per alleujar les mesures contra els templers, molts d'aquests foren cremats a la foguera basant-se en falses acusacions; la qual cosa evidencia la feblesa del papat davant les pressions reials {{sfn|Duffy|1998|p=123}}}}
Aquesta dependència del papat respecte a la corona francesa no es degué simplement a la pressió externa de la monarquia: de manera inevitable, i durant el seu llarg exili a França, el propi papat es veié "colonitzat", convertint-se en un papat francès.{{efn|Dels 134 cardenals nomenats durant el papat d'Avinyó, 112 eren francesos, 96 dels quals provenien del Llenguadoc. El 70% dels funcionaries eclesiàstics d'aquest període també eren francesos. Dels 22 cardenals no francesos, 14 eren italians, 2 eren anglesos i no n'hi hagué cap d'alemany.{{sfn|Duffy|1998|p=123}}}}
Linha 652 ⟶ 650:
En general, l'exili avinyonès no resultà del tot negatiu, en tant que, en sentir-se lliure de la implicació en les complicades relacions i venjances de la noblesa romana; i la cort papal d'Avinyó es convertí més que mai en el centre administratiu i judicial de l'Església. Per tant, no és sorprenent que contribuïssin a perfeccionar i sistematizar considerablement tant la burocràcia com les finances papals; originant-se tot el sistema de [[dicasteri|departaments de la cúria]], fundant-se el [[1331]] el [[Tribunal de la Rota Romana|tribunal de la Rota]], destinat a abordar els caos matrimonials. {{sfn|Duffy|1998|p=125}}
<center>
<timeline>
Linha 678 ⟶ 675:
barset:Papes
from: 1305 till: 1314 text: [[
from:1316 till:1334 text: [[Joan XXII]]
from:1334 till:1342 text: [[Benet XII]]
from:1342 till:1352 text: [[
from:1352 till:1362 text: [[
from:1362 till:1370 text: [[
from:1370 till:1378 text: [[
barset:skip
Linha 701 ⟶ 698:
Per altra banda, la divisió també afectà persones de reconegut prestigi d'aleshores, moltes de les quals, posteriorment, l'Església ha reconegut com a sants o beats. Així, [[Caterina de Siena]], [[Caterina de Suècia]], [[Ursulina de Parma]], [[Felip d'Alençon]] i [[Gerard de Groote]] foren partidaris del papa de Roma, mentre que [[Sant Vicent Ferrer|Vicent Ferrer]], [[Coleta de Corbie]] i [[Pere de Luxemburg]] obeïren el papa d'[[Avinyó (Valclusa)|Avinyó]]. Generalment, els teòlegs i juristes de l'època adoptaren el punt de vista seguit pels poders polítics del seu país.
Durant gairebé quaranta anys l'Església tingué dues cúries papals i dos col·legis cardenalicis, cadascun dels quals elegia un nou papa ja fos per a Roma o per a Avinyó quan la seu quedava vacant. Encara que els successius papes (5) i antipapes (4) expressaren el seu desig de posar final al cisma, a la pràctica ambdós bàndols consagraren tota la seva energia en consolidar el seu propi
El [[1409]] es celebrà un [[concili de Pisa|concili a Pisa]] per tal de resoldre la situació. El concili declarà ambdós papes com a cismàtics ([[Gregori XII]] a Roma i [[Benet XIII d'Avinyó|Benet XIII]] per Avinyó) i en nomenà un de nou, [[Alexandre V]]. Però cap dels papes ja existents estava disposat a dimitir, de manera que l'Església arribà a tenir tres papes.{{sfn|Duffy|1998|p=129}}
Linha 718 ⟶ 715:
=== El papat del Renaixement (1417–1534)===
{{principal|Papat renaixentista}}
[[fitxer:208-Nicholas V.jpg|miniatura|El [[
[[fitxer:212-Sixtus IV.jpg|miniatura|El [[
[[fitxer:214-Alexander VI.jpg|miniatura|El [[
[[fitxer:216-Julius II.jpg|miniatura|El [[
D'ençà de l'elecció de Martí V pel [[concili de Constança]] el [[1417]] i fins a la [[Reforma Protestant]], el cristianisme occidental quedà lliure de cismes i de destacats [[antipapa|reclamants papals en disputa]]. Marti V retornà el papat a [[Roma]] el [[1420]]. Tot i que havien importants divisions sobre la direcció de la religió, aquestes foren resoltes sobre els llavors establerts procediments del [[conclave]] papal. En tornar a Roma, Martí V la trobà destruïda i abandonada: els papes renaixentistes es conjuraren a canviar-ho, planificant nous carrers i edificis per perpetuar els seus noms i els de les seves famílies, edificis que elevarien Roma tant com a centre de l'Església com la major de les ciutats d'Europa.{{sfn|Duffy|1998|p=133}} Els poderosos papes i cardenals cada cop més es convertiren en mecenes de l'[[art renaixentista|art]] i l'[[arquitectura renaixentista|arquitectura]] [[renaixement|renaixentista]]. [[papa Eugeni IV|Eugeni IV]] portaria a Roma a [[Fra Angelico]],{{sfn|Duffy|1998|p=137}} però seria [[papa Nicolau V|Nicolau V]] qui posaria les preocupacions i anhels renaixentistes al centre del programa papal, creant la [[Biblioteca Vaticana]] i proposant la reconstrucció radical de la pròpia [[basílica de Sant Pere]].{{sfn|Duffy|1998|p=137}}{{efn| Els edificis havien de ser "sermons en pedra, llibres pels seglars […] però per a crear conviccions sòlides i estables a les ments de les masses incultes, ha d'haver quelcom que atragui la vista: una fe popular
A diferencia dels seus pars europeus, els papes no eren [[monarquia hereditària|monarques hereditaris]], de manera que només podien promocionar els interessos de les seves famílies mitjançant el [[nepotisme]],<ref name="s369">Spielvogel, 2008, p. 369.</ref> entre d'altres en crear la figura del [[cardenal nebot]].{{efn|Calixt III nomenà cardenals dos nebots, un d'ells el futur Alexandre VI, i nomenà un tercer nebot comandant en cap dels exèrcits papals, a més d'omplir la cúria de funcionaris catalans. Pius II també nomenà cardenals dos nebots, un d'ells seria l'efímer Pius III. Sixt IV nomenà cardenals sis nebots.{{sfn|Duffy|1998|p=148}}}} El [[Col·legi cardenalici]] estava dominat pels [[cardenal nebot|cardenals nebots]] (parents dels papes que els havien elevat), [[cardenal de la corona|cardenals de la corona]] (representants de les monarquies catòliques europees) i pels membres de les poderoses famílies europees. El Col·legi mutà en una rica classe cardenalícia, amb grans connexions dinàstiques. La infiltració aristocràtica al cardenalat estava en funció de la creixent politització del papat: els governants d'Espanya, França i Itàlia necessitaven cardenals domesticats per exercir pressió sobre la política papal o en els conclaves. Però paradoxalment, aquest període observà l'exclusió dels cardenals de les mesures polítiques papals, sent degradats d'assessors papals a simples cortesans que cobraven una pensió.{{sfn|Duffy|1998|p=148}}
Linha 765 ⟶ 762:
barset:Papes
from: 1417 till: 1431 text: [[
from:1431 till: 1447 text: [[
from: 1447 till: 1455 text: [[Nicolau V|Nicolau V]]
from: 1455 till: 1458 text: [[
from: 1458 till: 1464 text: [[
from: 1464 till: 1471text: [[
from: 1471 till: 1484 text: [[
from: 1484 till: 1492 text: [[
from: 1492 till: 1503 text: [[
from: 1503 till: 1503 text: [[
from: 1503 till: 1513 text: [[
from: 1513 till: 1521 text: [[
from: 1522 till: 1523 text: [[
from: 1523 till: 1534 text: [[
barset:skip
Linha 913 ⟶ 910:
from: 1700 till: 1721 text: [[Climent XI]]
from: 1721 till: 1724 text: [[Innocenci XIII]]
from: 1724 till: 1730 text: [[
from: 1730 till: 1740 text: [[Climent XII]]
from: 1740 till: 1758 text: [[Benet XIV]]
Linha 948 ⟶ 945:
Quan Napoleó buscava que el papa abandonés el poder temporal i es dediqués exclusivament a la seva autoritat espiritual era una manifestació del seu desig d'esclavitzar el papar a les seves ambicions. D'ací que els papes del {{segle|XIX}} percebessin que si no podien mantenir-se com a reis temporals no podrien seguir sent el bisbe màxim de l'Església, influint en la resposta dels pontífex que el succeirien durant el segle al món modern.{{sfn|Duffy|1998|p=214}}
A l'Europa post-napoleònica tota l'estructura eclesiàstica estava en runes. Les fronteres havien caigut, el [[Sacre Imperi Romanogermànic]] havia desaparegut i hagué una transferència de territoris de mans catòliques a protestants.{{efn| Els ordes religiosos havien estat delmats, les diòcesis buidades, els seminaris tancats, havien desaparegut les vocacions sacerdotals, les propietats eclesiàstiques havien estat confiscades i s'havien destruït les comunicacions amb Roma. A més, allà on havia prevalgut el domini francès, el [[matrimoni civil]], el [[divorci]], la premsa lliure des del punt de vista religiós i la [[tolerància religiosa]] estaven presents, sent una molèstia pel papat, que ho considerava com una [[apostasia]] de l'estat.{{sfn|Duffy|1998|p=214}} Per ajudar a revertir la situació, el 7 d'agost de 1814 restaurà la [[Companyia de Jesús]].{{sfn|Duffy|1998|p=214}} A més, calia comptar amb
Després de la Revolució, pensadors començaren a reflexionar sobre el poder destructiu de la [[raó]] sense més, redescubrint el poder de les antigues institucions, de les autoritats establertes i de la tradició. El 1819 [[Joseph de Maistre]] publicà "Du Pape", on argumentava sobre la necessitat absoluta de la consumació càrrec papal com a paradigma de tot el poder monàrquic. {{sfn|Duffy|1998|p=216}} A mida que avançà el segle, l'exaltació del papat com a cor del catolicisme ([[ultramontanisme]]) dominaria el pensament catòlic.{{sfn|Duffy|1998|p=216}}
El sistema de govern dels Estats Pontificis havia quedat molt arcaic, i el 1816 s'introduí un sistema francès d'administració, però que no complagué a ningú i feu que augmentés l'hostilitat vers el govern clerical i el papat.{{sfn|Duffy|1998|p=216}}
Linha 1.130 ⟶ 1.127:
Una joia interior sembla haver estat una característica de Pau VI. El seu confessor, el jesuïta [[Paolo Dezza]], arribava al Vaticà tots els divendres a les set de la tarda per escoltar la confessió de Pau VI. Les úniques paraules que pronuncià sobre el seu llarg servei a Pau VI durant el seu pontificat foren que "aquest papa és un home de gran alegria".<ref>Hebblethwaite,339</ref> Després de la mort del papa Pau VI, Dezza fou més franc, dient que "si Pau VI no era sant quan fou triat papa, se'n convertí durant el seu pontificat. Vaig poder ser testimoni no només de quina energia i dedicació treballava per a Crist i per a l'Església, sinó també i, sobretot, quant patí per Crist i per l'Església. Sempre vaig admirar no només la seva profunda resignació interior, sinó també el seu constant abandó a la providència divina".<ref>Hebblethwaite, 600</ref> Aquest tret de caràcter conduí l'obertura del procés de [[beat]]ificació i [[canonització]] de Pau VI.
[[Fitxer:264-John Paul II.png|miniatura|El [[papa Joan Pau II]]]]
Amb l'[[Conclave d'octubre de 1978|ascens]] del papa [[Joan Pau II]] (1978-2005) després de la misteriosa mort del papa [[Joan Pau I]] (que només sobrevisqué com a papa durant 33 dies), l'Església tingué, per primera vegada des del papa [[Adrià VI]] al segle XVI, un papa no italià. {{sfn|Duffy|1998|p=282}} Joan Pau II ha estat acreditat amb ajudar a enderrocar el [[comunisme]] a l'Europa de l'Est, instigant el que equivalia a una revolució pacífica en la seva [[Polònia]] natal, amb
Però aquest món sense Déu existeix també en el [[capitalisme]]. Per tant, igual que els seus predecessors, Joan Pau repetí el contingut del cristianisme, el seu missatge religiós i moral, la seva defensa de la persona humana i advertí contra els perills del capitalisme. "Desgraciadament, no tot el que proposa Occident com a visió teòrica o com un estil de vida concret reflecteix els valors evangèlics".
Linha 1.149 ⟶ 1.146:
L'11 de febrer de 2013, el papa Benet XVI anuncià que presentaria la seva dimissió el 28 de febrer de 2013, menys de tres setmanes més tard. El 13 de març de 2013, el cardenal [[Argentina|argentí]] Jorge Mario Bergoglio fou triat per al pontificat (el primer papa jesuïta i el primer papa originari de les Amèriques) adoptant el [[nom papal]] de [[papa Francesc|Francesc]]. Aquest inicià una reforma de l'Església en les seves formes i missatge per tal de fer-la més oberta<ref>{{ref-web|url= https://www.religiondigital.org/vaticano/Papa-mundanidad-maquillaje-Iglesi-cristianos-iglesia-religion-odio-persecucion_0_2232076772.html|títol= El Papa denuncia la mundanidad, "la cultura de lo efímero, del maquillaje, del usar y tirar", que odia a la Iglesia y mata a los cristianos |editor= Religión digital |data= 16 de maig de 2020 |consulta=17 de maig de 2020}} </ref>, davant l'oposició d'un 30% del clergat i el laïcat institucionalitzat (en moviments conservadors com l'Opus Dei, el Camí Neocatecumenal, els Cavallers de Colón o els Legionaris de Crist), els quals volen torpedinar les reformes empreses.<ref>{{ref-web|url= https://www.eldiario.es/sociedad/tercio-obispos-Papa-Francisco-reformas_0_1027497650.html|títol=Tres de cada diez curas y obispos del mundo, en contra del Papa Francisco y sus reformas |editor= eldiario.es |data= 15 de maig de 2020 |consulta=17 de maig de 2020}} </ref>
<center>
Linha 1.183 ⟶ 1.181:
from: 1978 till: 2005 text: [[Joan Pau II]]
from: 2005 till: 2013 text: [[Benet XVI]]
from: 2013 till: 2020 text: [[
barset:skip
| |||