Història del papat: diferència entre les revisions

Per altra banda, la divisió també afectà persones de reconegut prestigi d'aleshores, moltes de les quals, posteriorment, l'Església ha reconegut com a sants o beats. Així, [[Caterina de Siena]], [[Caterina de Suècia]], [[Ursulina de Parma]], [[Felip d'Alençon]] i [[Gerard de Groote]] foren partidaris del papa de Roma, mentre que [[Sant Vicent Ferrer|Vicent Ferrer]], [[Coleta de Corbie]] i [[Pere de Luxemburg]] obeïren el papa d'[[Avinyó (Valclusa)|Avinyó]]. Generalment, els teòlegs i juristes de l'època adoptaren el punt de vista seguit pels poders polítics del seu país.

Durant gairebé quaranta anys l'Església tingué dues cúries papals i dos col·legis cardenalicis, cadascun dels quals elegia un nou papa ja fos per a Roma o per a Avinyó quan la seu quedava vacant. Encara que els successius papes (5) i antipapes (4) expressaren el seu desig de posar final al cisma, a la pràctica ambdós bàndols consagraren tota la seva energia en consolidar el seu propi sosteniment i minar el rival.{{sfn|Duffy|1998|p=127}} Cadascun dels papes exercia la seva influència entre els reis i prínceps per portar-los a la seva fidelitat, canviant d'aliances quan podien treure avantatges polítics. Les despeses cada cop majors del papat ara havien de ser sufragades per una comunitat dividida, i els papes rivals es barallaren per uns ingressos que eren objecte de grans disputes.{{sfn|Duffy|1998|p=127}}

El [[1414]] es celebrà un nou concili, aquest cop a [[Concili de Constança|Constança]]. Al març de 1415, el papa pisà, [[Joan XXIII de Pisa|Joan XXIII]] abandonà Constança disfressat, però fou fet presoner i deposat al maig. El papa romà, Gregori XII, dimití voluntàriament el juliol.{{sfn|Duffy|1998|p=129}} El papa d'Avinyó, Benet XIII, es negà a viatjar a Constança. De resultes d'una visita personal de l'[[Segimon I del Sacre Imperi Romanogermànic|emperador Segimon I]], no consideraria la dimissió. El concili de Constança finalment el deposà el juliol de [[1417]]. Denegant el seu dret a fer-ho, es refugià al [[castell de Peníscola]], on continuà actuant com a papa, creant nous cardenals i publicant decrets, fins a la seva mort el [[1423]], però cada cop més es veié mancat de suport.

El concili de Constança, havent netejat finalment el camp de papes i [[antipapa|antipapes]], elegí Oddone Colonna com a papa [[Martí V]] el novembre.{{sfn|Duffy|1998|p=129}}

L'elevat prestigi papal i la indisputada visió papalista havien acabat per a sempre. Ara hi havia en el si de l'Església un important grup d'opinió que afirmava que, en cas d'emergència, fins i tot el papa havia de respondre davant de l'Església reunida en [[concili]].{{sfn|Duffy|1998|p=129}}{{efn|El [[Conciliarisme|moviment conciliarista]] simplement formalitzà una creença que venia d'antic, i és que un papa heretge podia veure's deposat pels cardenals o per un concili perquè, en virtut de la seva heretgia, deixava de ser-ho automàticament. En conseqüència, un concili podia exercir la seva autoritat sobre la persona d'un papa individual, sense que això afectés al càrrec. Tal com havien ensenyat [[Marsili de Pàdua]] i [[Guillem d'Ockham]], l'autèntica autoritat religiosa no es trobava al papa, ni tan sols al sínode de bisbes, sinó a l'Església en el seu conjunt, que podia delegar-la en pràcticament qualsevol. Un concili ecumènciecumènic era per tant com un parlament, la qual cosa era el que més s'aproximava a una expressió perfecta de l'autoritat de tota l'Església, i els papes i bisbes, que exercien el seu poder només per delegació, havien d'obeir un concili i podien veure's deposats per aquest sense més.{{sfn|Duffy|1998|p=129}}}}

Així, els prínceps seculars es mostraren decidits a que no es recuperés ni es consolidés la doctrina de la supremacia papal, pròpia de l'[[Alta edat mitjana]].{{sfn|Duffy|1998|p=132}}