El marxant de Venècia: diferència entre les revisions

L'obra pertany a la comèdia pel final feliç dels protagonistes i el càstig dels malvats. Apareixen també elements còmics, com al·lusions sexuals i acudits en els parlaments dels personatges. El tema de les dones disfressades d'homes (que al seu torn era equívoc ja que en temps de Shakespeare no es permetien les actrius i per tant eren homes qui feien de dones en escena) és recurrent en les comèdies de l'edat moderna. El to general, però, no és sempre lleuger per la gravetat dels temes que es tracten (pena de mort, destí, amor impossible, relació entre religions), una gravetat que alterna amb els jocs de paraules i les escenes accessòries pròpies de la comèdia. Aquest to canviant s'adiu amb el tractament també ambivalent de l'antagonista, que convida a la reflexió de l'espectador. L'audiència [[Època elisabetiana|elisabetiana]] estava carregada de prejudicis antisemites, tot i l'escassa presència de jueus a les seves ciutats, i per tant Shakespeare aborda un tema incòmode sota l'aparença d'una justa venjança.

Existeix una adequació entre l'estil dels monòlegs i la classe social dels personatges, un tret deanomenat decor poètic recomanat per les preceptives de l'època. Els criats i membres del públic venecià parlen en prosa, mentre que els protagonistes de bona família usen el [[vers]]. La divisió també afecta als temes, quan es comenten assumptes financers, s'empra la prosa, més vulgar, i en canvi en tractar de valors o sentiments, els actors reciten versos.,<ref>{{ref-web |cognom=Spark Notes editors |url=https://www.sparknotes.com/shakespeare/merchant/style/ |consulta=18 agost 2020 |títol=Spark Notes / Merchant of Venice}}</ref> concretament pentàmetres iàmbics.