Història de l'estètica: diferència entre les revisions

A Alemanya, la Il·lustració (''Aufklärung'') fou hereva del racionalisme i de l'obra de Leibniz i [[Christian Wolff|Wolff]]. [[Alexander Gottlieb Baumgarten]] –a la seva obra ''Reflexions filosòfiques sobre la poesia'' (1735) i més tard a la seva ''Aesthetica'' (1750)– fou el creador del terme «estètica» i de la seva concepció com a disciplina filosòfica. Baumgarten es fixa en els clàssics (Plató, Aristòtil) i en els [[Pares de l'Església]], distingint entre coses conegudes (''noeta'') i coses percebudes (''aistheta''): les conegudes vénen de la lògica, i les percebudes dels sentits. Sistematitza l'estètica com a ciència especial, defineix el seu propi objecte d'estudi i integra els coneixements sensibles dins de la filosofia de l'època. Distingeix la lògica com una [[Epistemologia|gnoseologia]] superior, i l'estètica com una gnoseologia inferior. Baumgarten fa una divisió en la facultat cognitiva: pensament clar (lògica) i obscur (estètica). La lògica tendeix a l'abstracció, actua per representacions abstractes de la ment, mentre que l'estètica és concreta, per representacions sensibles; la lògica crea conceptes, l'estètica té en compte l'objecte; la lògica actua per signes convencionals (paraules), l'estètica no es pot comunicar, les sensacions no són traduïbles en paraules. La comunicació en estètica s'efectua per «simpatia», compartint estats d'ànim que s'han viscut recíprocament.<ref>{{Harvnb|Beardsley|Hospers|1990|pp=48-49.}}</ref>

 

 

[[Gotthold Ephraim Lessing]] rebutja la idea de perfecció de Winckelmann, afirmant que no pot haver-hi un concepte de perfecció universal per a totes les èpoques i totes les arts. Al ''Laocoont'' (1766), encara que no rebutja la possibilitat de trobar un sistema que relacioni totes les arts, critica les analogies absolutes –com la fórmula horaciana ''ut pictura, poesis'' («la pintura, com la poesia», una de les bases de la teoria humanista de l'art)–.<ref>{{Harvnb|Bozal|2000|p=30.}}</ref> Per a Lessing, el mitjà que utilitza l'art són els signes (Zeichen), que sovint són la base de la imitació. La pintura i la poesia, examinades en els seus contextos imitatius, són distintes: la pintura resulta adequada per a la representació de qualitats sensorials, tangibles, podent tan sols evocar elements argumentatius; en canvi, la poesia realitza el procés invers.<ref>{{Harvnb|Beardsley|Hospers|1990|p=49.}}</ref>