República Democràtica Alemanya: diferència entre les revisions

Els preus i els sous estaven majoritàriament establerts per l'estat. A causa de les subvencions existents, el preu de venda dels productes de primera necessitat era uniforme. Els electrodomèstics i altres béns de consum que podien ser exportats a canvi de divises, per contra, solien ser molt cars en comparació amb el poder adquisitiu de la gent. El lloguer d'un habitatge, sense comptar amb la calefacció, podia costar de 30 a 120 marcs depenent de l'equipament, un màxim de 4.1% dels ingressos familiars). Un televisor en color en els anys 80 costava 7.000 marcs, una barra de [[pa]] cinc penics, pel típic cotxe [[Trabant]] es pagava a 10.000 [[marc de la RDA|marcs]]<nowiki> si es tractava d'un model nou i amb període d'espera, o 30.000 sense espera. Entre els experts valia la fórmula: el doble del preu del cotxe nou menys mil marcs per any d'ús{{</nowiki>[[Plantilla:Citació necessària|Citació necessària]]<nowiki>CC}} . L'any </nowiki>[[1988]], el 55% de totes les llars tenia el seu propi [[cotxe]], mentre que en l'any [[1969]] era el 14% i l'any [[1980]] el 38%. En contrast, en l'any [[1988]] el 61% de les llars de la [[Alemanya Occidental|República Federal Alemanya]] posseïa un o diversos cotxes. La construcció de cases unifamiliars es va permetre en els primers anys amb moltes limitacions a causa de l'escassetat de materials de construcció, tanmateix, va experimentar un cert creixement en els anys 80 a causa que els habitatges que es construïen no arribaven a cobrir la demanda existent. El somni d'un ciutadà mitja de l'Alemanya Oriental era tenir una casa amb jardí, viatjar a [[Cuba]], [[Hongria]], [[Romania]], [[Bulgària]] i a la [[Unió Soviètica]]<nowiki> .{{</nowiki>[[Plantilla:Citació necessària|Citació necessària]]<nowiki>CC}} .</nowiki>

<nowiki>Els salaris dels barris residencials no eren tan desiguals com ho són avui en dia en molts països occidentals. Les persones que pertanyien a diferents grups socials vivien sovint en el mateix barri. Tanmateix, els alts càrrecs del partit i els col·laboradors de molts òrgans estatals es concentraven en els habitatges cedits pel govern en zones residencials especials{{</nowiki>[[Plantilla:Citació necessària|Citació necessària]]<nowiki>CC}} . Una venedora guanyava entre 600 i 800 </nowiki>[[marc de la RDA|marcs]], un [[enginyeria|enginyer]] entre 500 i 1200 [[marc de la RDA|marcs]], i un treballador de la construcció entre 900 i 1800 [[marc de la RDA|marcs]]. Es diferenciaven en la quantia del seu salari, i també en la seva capacitat d'estalvi (ingrés residual), encara que les diferències salarials no eren tan grans com als països industrialitzats d'Occident. Els obrers eren molt sol·licitats i guanyaven sovint el mateix o més que els metges més reconeguts. Quasi no es podien distingir els diferents estatus socials en el dia a dia, les diferències a penes eren perceptibles (per exemple els metges tenien preferència per a la connexió de la xarxa telefònica a causa dels serveis d'urgència). Tanmateix, els que s'ho podien permetre, viatjaven sovint dins del bloc oriental i adquirien articles de consum provinents d'Occident, distingint-se així de la resta de la població.