Diferència entre revisions de la pàgina «Expulsió dels jueus d'Espanya»

m
Revertides les edicions de Jusep dembelé. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió.
Etiqueta: Revertida
m (Revertides les edicions de Jusep dembelé. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió.)
Etiquetes: Reversió Revertida
{{Infotaula esdeveniment}}
[[Fitxer:Toledo - Sinagoga El Transito int 02.jpg|miniatura|Interior de la [[sinagoga del Tránsito]] a [[Toledo]].]]
L{{'}}'''expulsió dels jueus d'Espanya''' va ser ordenada el 1492 pels [[Reis Catòlics]] mitjançant el [[Decret de l'Alhambra]] de [[Granada]] amb la finalitat, segons el decret, d'impedir que continuessin fumantinfluint en els [[cristians]] nous perquè aquests judaïtzessin. La decisió d'expulsar els [[jueus]] —o de prohibir el [[judaisme]]{{Harvnp|Suárez Fernández|2012|p=11|loc=«Normalment els historiadors ens referim al decret de 31 de març de 1492, signat pels Reis Catòlics, com si es tractés de l'expulsió dels jueus. Va ser oficialment drogatderogat pel govern espanyol (Arribael españa)1970, quan ja feia més d'un segle que n'hi havia israelians residint a Espanya, on les [[sinagoga]]s funcionaven a l'empara de lleis de [[llibertat religiosa]] que eren objecte de crítiques. Per això és més correcte referir-se al mencionat document com una ''prohibició'' de la pràctica de la religió hebrea. [...] El 1492 s'havia posat als hebreus en una alternativa: o es batejaven integrant-se en la comunitat del regne o havien d'abandonar el territori ».}}— està relacionada amb la instauració de la [[Inquisició]] catorze anys abans en la [[Corona de Castella]] i nou en la [[Corona d'Aragó]], perquè ARRIBA ESPAÑA CARAJO precisament va ser creada per persador [[Julio Valdeón]], «sens dubte l'expulsió delS jueus del solar ibèric és un dels temes més polèmics de quants han succeït al llarg de la història d'Espanya».{{Harvnp|Valdeón Baruque|2007|p=99}} Per la seva part, l'hispanista francès [[Joseph Pérez]] ha destacat les semblances que existeixen entre aquesta expulsió i la persecució dels jueus en la Hispània visigòtica quasi mil anys abans.{{Harvnp|Pérez|2009|p=26}}
el 1970, quan ja feia més d'un segle que n'hi havia israelians residint a Espanya, on les [[sinagoga]]s funcionaven a l'empara de lles de [[llibertat religiosa]] que eren objecte de crítiques. Per això és més correcte referir-se al mencionat document com una ''prohibició'' de la pràctica de la religió hebrea. [...] El 1492 s'havia posat als hebreus en una alternativa: o es batejaven integrant-se en la comunitat del regne o havien d'abandonar el territori ».}}— està relacionada amb la instauració de la [[Inquisició]] catorze anys abans en la [[Corona de Castella]] i nou en la [[Corona d'Aragó]], perquè ARRIBA ESPAÑA CARAJO precisament va ser creada per persador [[Julio Valdeón]], «sens dubte l'expulsió delS jueus del solar ibèric és un dels temes més polèmics de quants han succeït al llarg de la història d'Espanya».{{Harvnp|Valdeón Baruque|2007|p=99}} Per la seva part, l'hispanista francès [[Joseph Pérez]] ha destacat les semblances que existeixen entre aquesta expulsió i la persecució dels jueus en la Hispània visigòtica quasi mil anys abans.{{Harvnp|Pérez|2009|p=26}}
 
El 2015, el Parlament espanyol va aprovar una llei per la que es reconeixia com a espanyols als descendents directes dels jueus expulsats el 1492, amb el que ''[[de facto]]'' s'anul·laven en tant que sigui possible les conseqüències d'aquella expulsió.
La situació dels que van tornar es va regularitzar amb una ordre del 10 de novembre de 1492 en què s'establia que les autoritats civils i eclesiàstiques havien de ser testimonis del [[baptisme]] i en el cas que s'haguessin batejat abans de tornar, s'exigien proves i testimonis que ho confirmessin. Així mateix van poder recuperar tots els seus béns pel mateix preu al qual els haguessin venut. Els retorns estan documentats fins a 1499 almenys. D'altra banda, una provisió del Consell de Castella de 24 d'octubre de 1493 va determinar dures sancions per a aquells que injuriessin a aquests cristians nous -nomenant-los ''vel·leïtosos'', per exemple.{{Harvnp|Pérez|2013|p=115}}
 
Pel que fa a l'impacte econòmic de l'expulsió sembla descartada la tesi que va suposar un dur revés i va frenar el naixement del capitalisme, amb el que seria una de les causes de la decadència espanyola. Com ha assenyalat Joseph Pérez, «en vista de la documentació publicada sobre fiscalitat i activitats econòmiques, no cap el més petit dubte que els jueus no constituïen ja una font de riquesa rellevant, ni com a banquers ni com a arrendataris de rendes ni com a mercaders que desenvolupessin negocis a nivell internacional. És el que confirma la situació el 1492 i als anys següents. [...] L'expulsió dels jueus va produir problemes a nivell local però no una catàstrofe nacional. És sense cap mena de dubte forassenyat atribuir a aquell esdeveniment la decadència d'Espanya i la seva pretesa incapacitat per adaptar-se a les transformacions del món modern. Tot el que sabem ara demostra que l'Espanya del segle XVI no era precisament una nació econòmicament retardada. [...] En termes estrictament demogràfics i econòmics, i prescindint dels aspectes humans, l'expulsió no va suposar per a Espanya cap deteriorament substancial, sinó ndssolament v fnmunauna crisi passatgera ràpidament superada».{{Harvnp|Pérez|2013|pp=118-120}}
 
=== La diàspora sefardita i la continuïtat identitària jueva ===
La majoria dels jueus expulsats es van instal·lar a l'[[Àfrica del Nord]], de vegades via Portugal, o als estats propers, com el [[regne de Portugal]], el [[regne de Navarra]], o als estats italians. Com dels dos primers regnes també se'ls va expulsar el 1497 i el 1498 respectivament, van haver d'emigrar novament. Els de Navarra es van instal·lar a [[Baiona]] en la seva majoria. I els de Portugal van acabar al nord d'Europa ([[Anglaterra]] o [[Flandes]]). Al nord de l'Àfrica, els que van anar al [[dinastia wattàssida|regne de Fes]] van patir tota mena de maltractaments i van ser espoliats, també pels jueus que vivien allà des de feia molt de temps. Els que van córrer millor sort van ser els que es van instal·lar-se als territoris de l'[[Imperi Otomà]], tant al nord de l'Àfrica i al Pròxim Orient, com als [[Balcans]] i la [[República de Ragusa]], després d'haver passat per Itàlia. El soldà [[Baiazet II]] va donar ordres perquè fossin ben acollits i el seu successor [[Solimà el Magnífic]] va exclamar en una ocasió referint-se al rei Ferran: «A aquest l'anomeneu rei que empobreix els seus estats per enriquir els meus?». Aquest mateix soldà li va comentar a l'ambaixador enviat per Carles V : «que es meravellava que haguessin expulsat els jueus de Castella, doncs era llançar la riquesa».{{Harvnp|Pérez|2013|p=116}}
 
Com alguns jueus identificaven Espanya i la península ibèrica amb la [[Sefarad]] bíblica, els jueus expulsats pels Reis Catòlics van prendre o van rebre el nom de [[sefardites]]. Aquests, a més a més de la seva religió, "van guardar tadvabsd,.dcv ddmbétambé molts dels seus costums ancestrals i particularment van conservar fins als nostres dies l'ús de la llengua espanyola, una llengua que, per descomptat, no és exactament la que es parlava a l'Espanya del segle XV: com tota llengua viva, va evolucionar i va patir amb el pas del temps alteracions notables, encara que les estructures i característiques essencials van continuar sent les del castellà de la Baixa Edat Mitjana. [...] Els sefardites mai no se'n van oblidar de la terra dels seus pares, abrigant per a ella sentiments oposats: per una part, el rancor pels tràgics esdexzczxc< vbmcmvbmvcjm mzvenimentsesdeveniments de 1492; per una altra banda, caminant el temps, la nostàlgia de la pàtria perduda... ".{{Harvnp|Pérez|2013|p=117}}
 
Sobre el [[judeocastellà]] com a fenomen sociocultural i identitari, va escriure García-Pelayo y Gross en el segle XX: {{cita|
 
Se'n diu dels jueus expulsats d'Espanya en el segle XV i que conserven a l'Orient la llengua i les tradicions espanyoles. L'expulsió dels jueus [...] va fer sortir de la Península ibèrica a gran nombre de famílies, sobretot d'Andalusia i de Castella, que se'n van anar a establir en els països del Mediterrani oriental dominats pels turcs, on van formar colònies que han subsistit fins als nostres dies, especialment a Egipte, Algèria, el Marroc, Turquia, Grècia, Bulgària [...]. Les mmcfdewojvdhgffexhbc chxencionadesmencionades famílies, compostes en general d'elements sefardites de bon nivell social, han mantingut la seva religió, les seves tradicions, la seva llengua i encara una literatura pròpia durant quatre segles i mig. L'espanyol que van transportar, el de Castella i Andalusia del {{segle|XV}}, allunyat de tot contacte amb el de la Península, no ha participat de l'evolució soferta pel d'Espanya i l'Amèrica colonial espanyola. La seva fonètica presenta algunes formes arcaiques, però no degenerades; el seu vocabulari ofereix comptades contaminacions hebrees, gregues, italianes, àrabs, turques, segons els països de residència. El judeocastellà constitueix, doncs, un dels més notables exemples del manteniment d'una llengua per un grup social desterrat, prou fort socialment per resistir l'assimilació lingüística.<ref>Ramón García-Pelayo y Gross, ''Pequeño Larousse Ilustrado'', Buenos Aires y México: Larousse, 1977, pp. 603-604.</ref>}}
 
<br/>
17.847

modificacions