Despotat de l'Epir: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
Cap resum de modificació |
||
Línia 64:
Els grecs de Tràcia es van revoltar i [[Demòtica]] i [[Adrianòpolis]] es van lliurar als búlgars. [[Plòvdiv|Filipòpolis]], que era capital d'un ducat (concedit nominalment a Rainer de Trith) fou assetjada. En aquestes condicions el governador romà d'Orient de Nicòpolis, [[Miquel I Àngel-Comnè]], es va proclamar independent i va estendre els seus dominis establint la capital a [[Arta (Grècia)|Arta]].{{sfn|Loenertz|1973|p=364}}{{sfn|Varzós|1984|p=673}} La desfeta dels llatins encapçalats per l'emperador [[Balduí I de Flandès|Balduí I de Flandes]] a Adrianòpolis ([[14 d'abril]] del [[1205]]), enfront dels búlgars, va suposar un respir per a Miquel. Lluís de Blois va morir, Balduí fou fet presoner, i [[Godofreu I de Villehardouin]] i el dux venecià [[Enrico Dandolo]] (de 97 anys d'edat) varen aconseguir retirar-se a Constantinoble salvant una part de l'exèrcit, però Filipòpolis fou ocupada pels búlgars i va haver-se d'evacuar Bitínia (maig del [[1205]]) que així va poder ser ocupada per Teodor Làscaris (menys [[Pegae]] a la costa sud de la [[mar de Màrmara]]), deixant només als llatins Constantinoble i rodalia, [[Redesto]] i [[Selimbria]].
La regència llatina va passar a [[Enric I de Flandes|Enric]], germà de Balduí, que en fou confirmat el mes de juny. El governador de [[Sinope]], [[David Comnè]], es va aliar amb Enric contra Teodor Làscaris, però fou derrotat a [[Nicomèdia]]. Llavors el pes de la lluita va passar a la part occidental, on [[Bonifaci I de Montferrat]], [[regne de Tessalònica|rei de Tessalònica]], va haver de lluitar contra el [[despotat de Grècia|dèspota de Grècia]] [[Lleó
El [[Peloponès]] es va sotmetre a Miquel I de l'Epir, i Tebes i Atenes foren constituïdes en baronia depenent del rei de Tessalònica, concedida a [[Odó I de la Roche]], i Negroponte fou donada a
El [[1206]] va ser de calma, amb Miquel I intentant refer les seves forces, i a la primavera del [[1207]] va atacar els llatins, però fou derrotat altre cop
El [[1210]] la debilitat de Miquel I el va obligar a signar un tractat amb la [[República de Venècia]] (mes de juny), pel qual va reconèixer la sobirania feudal de la república.{{sfn|Loenertz|1973|p=375}}{{sfn|Varzós|1984|p=681-682}} Per contrarestar aquests fets va intentar estendre's per Tessàlia al desembre, però l'exèrcit imperial
L'estiu del [[1212]] Miquel I va ocupar [[Larissa (Tessàlia)|Larissa]] a Tessàlia i l'any següent va trencar amb Venècia i va atacar [[Durazzo]], que pertanyia a la república, sense poder ocupar la ciutat, però sí alguns territoris de la rodalia. El [[1215]] va ocupar als venecians l'illa de [[Illa de Corfú|Corfú]]. Miquel fou assassinat, segurament per instigació dels venecians i el va succeir el seu germà [[Teodor I Àngel-Comnè Ducas]], que va seguir la mateixa política, atacant i ocupant Durazzo ([[1215]]) i incorporant les regions entre el [[riu Drin]] i la [[mar Adriàtica]].
El [[1216]] Teodor es va assegurar la frontera nord amb un tractat amb el duc de [[Raška|Rascia]] (Sèrbia), i amb els llatins va signar una treva. Llavors va atacar els búlgars, als qui va prendre [[Prilep]] i [[Ocrida]].
[[Fitxer:Epir1205-1230.png|miniatura|El Despotat de l'Epir des de la seva fundació el 1205 al zenit del seu poder el 1230]]
El [[1217]] l'emperador llatí [[Pere II de Courtenay]] va atacar Durazzo, però en fou rebutjat i va caure en un parany a la costa albanesa,
El [[1224]] va arribar a Tessalònica [[Guillem VI de Montferrat]] per defensar la corona del seu germà Demetri,{{sfn|Varzós|1984|p=604–605}} però les seves tropes foren delmades per una epidèmia de pesta en la qual va morir el mateix Guillem i a
=== 1230-1274 ===
L'any [[1230]], a la cimera del seu poder, Teodor va atacar territori búlgar, però va patir una greu desfeta
El [[1237]] el cec Teodor fou alliberat junt amb el seu fill [[Joan I Àngel-Comnè|Joan]]. Va tornar a la resta dels seus dominis, ràpidament la noblesa es va posar del seu costat i va deposar
[[Fitxer:Epiro1230-1251.png|miniatura|Mapa del Despotat d'Epir del 1230 al 1251]]
[[Imperi de Nicea|Nicea]] va encaixar malament aquest acord. El [[1241]], en morir Manuel, Nicea va enviar tropes a Tessalònica i en les lluites fou fet presoner el pare de Joan I, Teodor el Cec. La costa de Tessàlia i Macedònia fou ocupada pels soldats de Nicea, fins a les portes de Tessalònica, mentre l'interior de Tessàlia era ocupat pel dèspota [[Miquel II Àngel-Comnè Ducas|Miquel II de l'Epir]], i els venecians aprofitaven per apoderar-se de [[Volo]] i
Així, el [[1248]] Nicea va buscar l'aliança amb Miquel II. [[Joan III Ducas Vatatzes|Joan III Vatatzes]] li va proposar l'enllaç de Nicèfor (fill de Miquel II) amb la seva
Després d'una campanya de Nicea contra els búlgars ([[1255]]-[[1256]]) Miquel II, impressionat, va finalment enviar al seu fill Nicèfor per casar amb Maria, filla de [[Teodor II Làscaris]] de Nicea, acompanyada de Teodora, la dona de Miquel, acomplint l'acord de [[1249]]. La boda es va fer a Pegae el [[1256]], Teodor II va exigir com a dot els territoris serbis de Miquel II i la ciutat de Durazzo, i Miquel no va poder negar-s'hi al tenir a la seva dona i filla en mans de l'emperador. Una vegada varen retornar, Miquel II va envair Macedònia i va iniciar-se una guerra de tres anys ([[1257]]-[[1259]]) en la que Miquel va tenir el suport de Manfred regent de [[Sicília]] i de [[Guillem II d'Acaia|Guillem de Morea]] i [[Oreos]] (a l'illa d'Eubea) que l'any [[1258]] es va casar amb Anna Comnè Ducas, filla de Miquel II, aportant com a dot el territori del sud de Tessàlia que ja era possessió de Guillem però sobre el que l'Epir tenia drets; l'any següent ([[1259]]) una altra filla de Miquel II, Helena Àngela, es va casar amb Manfred de Sicília i li va aportar com a dot Albània ([[Janina]], [[Durazzo]], [[Berat]] i [[Vlorë|Valona]]) i Corfú.{{sfn|Geanakoplos|1953|p=104-105}} En aquest any [[1259]] es va lliurar la batalla definitiva: les forces de Miquel II i els seus aliats (i contingents de Sèrbia) es van enfrontar a un exèrcit de Nicea enviat per l'emperador [[Miquel VIII Paleòleg]] sota el comandament de sa germà [[Joan Paleòleg (magnus domesticus)|Joan Paleòleg]]; inicialment el serbis varen ocupar [[Skopje]] i [[Kosovo]] però a [[Pelagònia]] els exèrcits epirota i nicè varen xocar i Joan Paleòleg va triomfar decisivament. Guillem d'Acaia i Oreos fou fet presoner; el rei serbi Esteve III Uroš es va retirar i va buscar aliats per fer front al perill (tractat amb [[Hongria]] pel qual el seu fill Dragutí es va casar amb la néta del rei hongarès).
|