Conreu de l'arròs: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 16:
=== Obtenció de noves terres ===
En el cas de l’[[Parc Natural de l'Albufera de València|Albufera de València]], s’hi obtingueren nous arrossars per l’aterrament de parts del llac. Primerament, a la part de llac adquirida o arrendada, es construïen els ''marges'', murs de delimitació de la propietat, sobre el fons de l’Albufera. S’hi aporta terra des d’algun lloc poc profund del llac, per a la qual cosa s’utilitzava una [[barca]] espaiosa i plana, de molt poc calat, anomenada ''barquetot'' o ''barca enterrada''. L’eina utilitzada per extraure la terra era una ''[[aixada]]'' en forma de pala fixada a una ''perxa'', amb una fulla significativament més gran (32 per 30 cm) que les de les aixades normals. La barca es buidava utilitzant [[Cabàs|cabassos]]
=== Neteja de rius, sèquies i canals. Reparació dels marges ===
Desprès de la collita de l’any anterior, cal [[Dragatge|dragar]] els canals i sèquies cegats pel fang i eliminar la vegetació acumulada, per tal de facilitar la inundació i drenatge dels arrossars. Els estris utilitzats per a aquestes tasques eren la ''corbella de riu'', els ''ganxos'', el ''xafes'' i la ''llegona''.<ref name=":4">Aguilar Sanz, Josep Vicent. El Museo etnológico de Pego: el cultivo tradicional del arroz. Primeras Jornadas Internacionales sobre Tecnología Agraria Tradicional. Pàgines 223 a 242. <nowiki>ISBN 8474839823</nowiki> </ref>
[[Fitxer:Objectes de la Sala Horta i Marjal (27190136775).jpg|miniatura|Pala de boqueta, per a netejar sènies. Col·lecció del [[Museu Valencià d'Etnologia]] (l'ETNO).]]
Així a Pego desprès de la sega, que és a finals de setembre, quedaven als arrossars els rostolls –la palla que queda en tallar les garbes d’arròs- que encara que podien arreplegar-se en part per a aliment de les cavalleries, en la seua major part quedaven al sòl, on es podrien o es cremaven. A octubre es birbava la terra per evitar el creixement incontrolat de males herbes, un treball que podia ver-se interromput si les pluges de la tardor arribaven prompte.<ref name=":5">Sendra Bañuls, Fernando. El conreu de l’arròs a la marjal Pego-Oliva. Quaderns d’Etnografia. Pàgines 27 a 87. ISBN 8477840326</ref>
Línia 59:
== La sembra de l’arròs ==
La sembra tradicional de l’arròs es realitza molt generalment pel sistema de petits planters. La difusió del sistema de petits planters amb trasplantament és extensa. Molt corrent a Àsia Oriental, està generalitzada a Espanya amb poques excepcions ([[Regió de Múrcia|Múrcia]], alguns llocs del País Valencià). No era corrent a Itàlia i sembla que la seua popularitat a Espanya prové de les Filipines.<ref name=":2" />
Els avantatges del sistema de petits planters són una major homogeneïtat de les plantes, un menor temps de permanència de l’arròs al camp, facilita la distribució regular de les plantes als camps, estalvia llavors i incrementa la productivitat.<ref name=":4" />
Línia 110:
== La trilla ==
La trilla (també anomenada ''batuda'') de l’arròs es fa en les eres. Les eres són espais plans normalment circular y coberts de rajoles de fang. Varien en superfície segons les poblacions: a Pego eren de 18 a 25 metres de diàmetre, mentre que a l’Albufera no arribaven als 15 més que excepcionalment (com [[El Palmar|al Palmar]]).<ref name=":5" /><ref name=":2" />
Les eres es preparen llevant amb corbelles o a mà les herbes crescudes al llarg de l’any. Desprès s’escombraven amb ''ramassos'' i es tirava aigua. Aleshores es feia passar el rutlo o trompellot, estirat per haques.<ref name=":4" /><ref name=":5" />
| |||