|
[[Fitxer:Canova-Three Graces 0 degree view.jpg|miniatura|[[AntonioEL CanovaTRIO PALOMERO|1093x1093px]]m el gran nombre de peces que les excavacions anaven traient a la llum, a més de les col·leccions que s''havien anat formant al llarg dels segles. Les Tresescultures Gràcies'',neoclàssiques castelles derealitzaven Belvoir,en Leicestershire|1093x1093px]]la maj
El '''Neoclassicisme''' és ALVARO HOY NO LLEGAS A TU CASA un estil artístic inspira EL PENE DEL SAUL SOJO Y POR ESO ES TAN PEQUEÑO en l'[[art]] clàssic (el grecoromà) i desenvolupat durant el {{segle|XVIII|s}} i principis del {{Romanes|XIX}}, com a reacció a les exageracions del [[Barroc]] i el [[Rococó]]. S'adopta un llenguatge artístic clar i ordenat. A França, s'associarà els valors de l'[[a`sxg gdxgs jsmb els de la [[Il·lustració]] fonamentats en la raó.<ref name=RBA>{{ref-llibre|títol=Diccionario de Arte II|lloc=Barcelona|editorial=Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA)|any=2003|isbn=84-8332-391-5|pàgina=p.114|llengua=castellà|consulta=5 de desembre de 2014|id=DL M-50.522-2002}}</ref>
== Origen i desenvolupament ==
[[Fitxer:Herculaneum Neptune And Amphitrite.jpg|miniatura|Mosaic d'Herculà]]
Moviment estètic de base intel·lectual europeu. Prové de l'[[Barroc i classicisme francès|academicisme classicista cortesà]], que imperava a França al darrer terç del {{segle|XVII}}, resultant de l'acció de l'absolutisme x sdjc cen el camp cultural i del racionalisme hedonista de la nova burgesia.
Apareix per primer cop a Roma estimulat pels descobriments realitzats a [[Pompeia]] i a [[Herculà]], el moviment es propaga ràpidament a França per l'intercanvi d'alumnes pintors i escultors de l'Acadèmia de França a Roma, a Anglaterra gràcies a la pràctica del [[Grand Tour]] realitzat per la joventut noble britànica, i de la resta del món. Basat en els principisdcwd cpmadzdxa de [[Johann Joachim Winckelmann|Winckelmann]] que preconitza una tornada als valors de virtut i de senzillesa de l'Antiguitat. Aquesta expressió nova d'un estil antic va voler reunir totes les arts en el que va rebre el nom de «el gran gust».
En una última etapa, es convertí en el vehicle d'una cultura burgesa racionalista i rigorista, ideològicament oposada a l'[[antic règim]] i els seus valors. Per això, darrerament, la crítica tendeixEL JORDI LA CHUPA I EL ARNAU TAMBIEN
a reservar el concepte de neoclassicisme a la literatura d'inspiració clàssica produïda en el marc de les idees il·luministes o il·lustrades, fent-lo coincidir així, cronològicament amb les obres neoclàssiques en l'arquitectura i les arts plàstiques, alhora que aplica a les manifestacions anteriors el terme més genèric de [[classicisme]].
Els gèneres típics d'aquest corrent són la tragèdia de tema clàssic, la comèdia de caràcters, la poesia pastoral, la sàtira i la faula didàctica.
== Arquitectura neoclàssica ==
{{principal|Arquitectura neoclàssica}}
[[Fitxer:Warszawa Teatr Wielki.jpg|miniatura|Teatre Wielki a [[Varsòvia]]]]
L'arquitectura neoclàssica rebutja l'ornamentació del [[rococó]] i s'inspira en els [[art grec|arts grec]], [[art etrusc|etrusc]], romà i fins i tot egipci. Desapareix progressivament l'arquitectura religiosa i es construeixen edificis públics amb finalitat civil: biblioteques, museus, pòrtics, etc. Napoleó, amb un ànim propagandístic, emula l'arquitectura romana ([[Arc de Triomf de l'Étoile]] a París). Als territoris germànics també triomfa el neoclassicisme arquitectònic. A [[Anglaterra]], en canvi, el classicisme renaixentista no s'havia oblidat i durant el {{segle|XVIII|s}} s'exporta a les colònies nord-americanes.
Els arquitectes neoclàssics saben que un nou ordre social exigeix un nou ordre de la ciutat, i tots els seus projectes s'inscriuen en un pla de reforma urbanística. La nova ciutat haurà de tenir, com l'antiga, els seus monuments; però l'arquitecte haurà de preocupar-se també del desenvolupament social i funcional. Es construeixen esglésies a manera de temples clàssics, però també escoles, hospitals, mercats, duanes, ports, carrers, places. Els escultors i els pintors treballen per la ciutat: estàtues, ornaments, grans representacions històriques que serveixen d'exemple als ciutadans.
Cal distingir dues línies: una arquitectura que, en realitat, segueix essent [[barroca]], amb els seus postulats d'exaltació del poder i de l'autoritat, però que per voluntari desig de contrast amb el [[rococó]] va despullant-se dels seus elements i tendeix a una simplicitat quasi romana (el [[Panteó de París]], de [[Soufflot]]; l'[[Òpera de Berlín]], de [[Knobeldorf]]; la [[Puerta de Alcalà]] i el Ministerio de Hacienda de Madrid de [[Sabatini]]), i una altra arquitectura, essencialment funcional i nua, carregada de vegades d'intenció simbòlica, que constitueix la veritable arquitectura de la raó, que tant va preocupar els revolucionaris per a posar-la al servei d'una societat nova.
A l'ideal barroc de la tècnica virtuosa li succeeix l'ideal neoclàssic de la tècnica rigorosa. La veritable tècnica de l'artista és la de projectar: tot l'art neoclàssic està rigorosament projectat. La realització és la traducció del projecte mitjançant instruments operatius que no són exclusius de l'artista, sinó que formen part de la cultura i de la manera de viure de la societat. En aquest procés tècnico-pràctic d'adaptació s'elimina per força el toc individual.
== Pintura neoclàssica ==
[[Fitxer:David-Oath of the Horatii-1784.jpg|miniatura| Jacques-Louis David, ''[[El jurament dels Horacis]]'']]
La [[pintura neoclàssica]] se centra a Roma. A diferència de les típiques composicions de frescos del Barroc o del Rococó, la seva composició és simple: solament unes poques figures, en calma total, en posicions similars a les de les estàtues antigues.
Els pintors neoclàssics no disposaven de models de pintura amb la facilitat que oferien l'arquitectura i l'escultura, de la qual es conservaven tantes mostres a Itàlia. Podien recórrer als relleus, però no era fàcil superar la pobresa cromàtica que oferien. Les decoracions dels gots de ceràmica i els baixos relleus van ser gairebé les úniques referències a l'abast dels artistes
[[Jacques Louis David]] (1748-1825) va ser un dels màxims exponents de la pintura neoclàssica i qui reflectia la preocupació de l'època per la composició lògica i clara. Va posar els seus pinzells al servei dels ideals revolucionaris. Quan Napoleó va arribar al poder, David va ser nomenat pintor de cambra i responent a la petició del nou emperador, la seva obra esdevingué més emotiva, encara que sempre defugí l'estil [[romanticisme|romàntic]].
[[Jean Auguste Dominique Ingres]] (1780-1867) va ser un altre gran pintor neoclàssic. Va dirigir l'[[École des Beaux-Arts]], des de la qual va defensar la tradició de David.
== Escultura neoclàssica ==
[[Fitxer:Canova ErcoleLica 1.jpg|miniatura| Antonio Canova, ''[[Hércules]]'']]
També en l'escultura neoclàssica va pesar el record del passat, molt present si considerem el gran nombre de peces que les excavacions anaven traient a la llum, a més de les col·leccions que s'havien anat formant al llarg dels segles. Les escultures neoclàssiques es realitzaven en la majoria dels casos en marbre blanc, sense policromar, perquè així es pensava que eren les escultures antigues, predominant en elles la noble senzillesa i la serena bellesa que [[Winckelmann]] havia trobat en l'estatuària grega. El seu representant més destacat va ser el venecià [[Antonio Canova]], autor d'obres com el ''Monument al Papa Climent XIV'', ''Venus i Psique'' o ''Hèrcules'', l'anglès [[John Flaxman]] i el danès [[Bertel Thorvaldsen]]. L'estil neoclàssic europeu també va arribar als [[Estats Units]], on la seva influència es va produir una mica més tard i s'exemplifica en les escultures de [[Rinehart William Henry]].
També cal destacar les figures dels catalans [[Damià Campeny]], anomenat el "Canova català" i [[Antoni Solà]]
<gallery>
File:Lisbon 09973 Lisboa Padrão dos Descobrimentos 2006 Luca Galuzzi.jpg|Monument als descobriments a [[Lisboa]]
File:Canova Le Baiser.jpg|[[Eros i Psique]] d'[[Antonio Canova]]
</gallery>
== Neoclassicisme als Països Catalans ==
A Catalunya, l'art neoclàssic va arribar més tard que a la resta de països europeus. De fet, fins al [[1808]] els artistes encara eren d'estil barroc, malgrat que es començava a notar el nou corrent estètic. Entre el 1808 i el 1814, en plena guerra de la Independència, no abundaven els encàrrecs artístics. De fet, el neoclassicisme va tenir una vida més aviat curta, tan sols del 1815 al 1835, any en el qual va prendre el relleu una nova generació d'artistes romàntics. Malgrat tot, l'escultura neoclàssica va ser vigent durant més temps.<ref name="gencat1307">{{citar ref |títol =Neoclassicisme |editor=[[Generalitat de Catalunya]] |obra =Web |data =2012 |url =http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=d07cef2126896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=d07cef2126896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=0ced110e279d7210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD |consulta = Juliol 2013}}</ref>
Roma era la font inspiradora i el destí per als artistes. És allà on els catalans van realitzar les obres més purament neoclàssiques. La Junta de Comerç enviava a la ciutat italiana els joves artistes pensionats, perquè estudiessin a la [[Scuola de Nudo]] amb Canova, Thorvaldsen i els germans [[Camuccini]]. A més, a Roma es podien admirar i copiar les obres més belles de l'antiguitat, conservades als [[Museus Pio-Clementí]] i [[Museu Capitolí|Capitoli]] o a les importants col·leccions de les grans famílies aristocràtiques.<ref name="gencat1307"/> no es veritat.
La majoria d'artistes, però, quan tornaven a Catalunya es veien obligats, per les circumstàncies polítiques i socials, a dedicar-se a l'ensenyament. Va ser el cas de l'escultor [[Damià Campeny]] (1771-1855), que va viure a Roma del 1796 al 1815. Allà va modelar la ‘Lucrècia’, seguint la tipologia de retrats femenins asseguts pròpia de l'art romà i represa per gran part dels escultors de principi del {{segle|XIX}}. De nou a Barcelona, Campeny va fer el ‘Pas del Sant Enterrament’ per al Gremi de Revenedors, una tipologia barroca tot i que interpretada amb formes classicistes. Nomenat professor de l'Escola de Dibuix, va abandonar quasi del tot la feina d'escultor, fins que el 1833 va firmar un contracte amb la [[Junta de Comerç]]. A canvi d'una pensió vitalícia, es comprometia a dur a terme algunes obres. Va treballar llavors la ‘Cleòpatra’ i el ‘Soldat almogàver vencent un cavaller francès'.<ref name="gencat1307"/>
Un altre escultor català, [[Ramon Belart]] (1776-1840), va seguir una sort semblant. Mentre estudiava a l'Academia de San Fernando a Madrid va realitzar obres de formes i continguts clàssics, però un cop a Montblanc va sobreviure gràcies a l'èxit dels cristos crucificats.<ref name="gencat1307"/>
=== Literatura ===
Pel que fa a literatura, la seva aparició és relativament tardana (vers 1770), però l'emergència d'una burgesia activa arran de la revolució agrària i la dinamització comercial subsegüent a l'obertura dels mercats colonials fa que cap a la darreria del segle el moviment hi sigui bastant viu. Malgrat tot, per efectes de l'espanyolisme determinat pel centralisme borbònic i el col·laboracionisme intel·lectual en l'empresa del [[despotisme il·lustrat]], molts escriptors emigren a la capital i, en tot cas, produeixen bàsicament en castellà, i encara més aviat unes obres erudites i científiques que no pas pròpiament literàries.
Hi ha, amb tot, una literatura neoclàssica en català, sobretot poètica, bé que esporàdica i, sovint, amb interferències de caràcter rococó, o fins i tot amb reminiscències barroques: Ferrera, Plana, Puigblanch. Les manifestacions rosselloneses d'imitació del classicisme francès no són pròpiament neoclàssiques. La traducció de la ''Zaïra'' de [[Voltaire]] per [[Sebastià Sibiuda]] i l'aparició d'un grup relativament nombrós de dramaturgs ([[Josep Balanda i Sicart|Balanda i Sicart]], [[Miquel de Ribes i Vilar|Ribes]], Ques, etc.) que reflecteixen la influència del teatre clàssic del [[Grand Siècle]] francès responen primordialment a intencions de proselitisme religiós. En canvi, a Menorca, integrada en l'estat anglès (que reconeix l'oficialitat del dialecte local) i amb una considerable prosperitat econòmica, una burgesia mercantil, modesta però dinàmica, crea vers la mateixa època (la primera tragèdia de Joan Ramis és de 1769) un moviment neoclàssic centrat entorn de la Societat de Cultura de Maó (1778-85), que es manifesta no sols en el teatre, sinó també en la poesia: els germans Ramis, Soler i Sans, Febrer i Cardona, Vicenç Albertí, entre d'altres.
Ara bé, als [[Països Catalans]] en general la reacció enfront de la [[Revolució Francesa]] i la guerra napoleònica provoquen un caos econòmic i polític, una paralització cultural i, alhora, una radicalització política, tant a la dreta com a l'esquerra, de la literatura, que tendeix a utilitzar les tècniques i les formes de la tradició popular amb finalitats de propaganda.
El neoclassicisme perdura, amb tot, fins molt tard (el 1823 Altés i Gurena encara tradueix [[Voltaire]]). L'aparició el [[1823]] de l'Europeo marca ja la irrupció, momentàniament ajornada, del [[romanticisme]].
== Vegeu també ==
* [[Classicisme]].
* [[Estil Lluís XVI]].
* [[Estil imperi]].
* [[Historicisme arquitectònic]].
* [[John Soane]].
| 