Música de la dècada del 1980: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
→L'onada europop: afegit italo disco |
→L'onada europop: revisió |
||
Línia 213:
Els països francòfons i Espanya varen donar juntament amb Suècia motius per ballar amb sintetitzadors. Castella, França i Suècia varen exportar amb Anglaterra la tendència pop més moderna d'aleshores. Les seves estrelles són les més representatives de l'europop. A França l'entrada de les llistes d'èxit va desbancar cantants del yé-yé reconvertits al disco com ara la Sheila. Els solistes hi emergeixen amb molta força i neix la radiofórmula NRJ. El País Basc, en reacció, va preferir produir punk i heavy metal, mentre Portugal produeix un rock molt més comercial. Als Països Catalans i Andorra, el pop sintètic sedueix fins al punt que molts catalans prefereixen unir-se a l'europop a través de la Moguda madrilenya, la millor adaptació de la Segona Onada Britànica dels vuitanta.
<blockquote>Al món anglosaxó el pop sintètic va prendre forma molts cops de "nou romanticisme". Va sorgir com a part de la nova onada de discoteca de Londres, la qual cosa inclou Billy's i The Blitz Club cap a finals dels anys setanta. Influenciats per [[David Bowie]] i [[Roxy Music]], sovint s'hi feia un ús extens dels sintetitzadors. Entre els pioners es pot parlar de Visage i Ultravox i, entre els artistes més comercials amb més èxit, hi havia [[Adam and the Ants]], [[Culture Club]], [[Spandau Ballet]] i [[Duran Duran]]. Cap al 1983, el moviment original s'havia dissolt, i els artistes supervivents van deixar-ho per seguir les carreres en solitari. Dels nous, es pot destacar Classix Nouveaux, A Flock of Seagulls, Gary Numan, Japó, Landscape, Thompson Twins, Soft Cell, ABC, The Teardrop Explodes, Yazoo i Talk Talk.</blockquote>▼
Finalment, Itàlia va reconvertir el disco setanter en l'anomenat italo disco. És més electrònic que el disco clàssic i es caracteritza per l'ús de sintetitzadors i de caixes de ritmes produïes en massa. L'italo disco es pot reconèixer igualment gràcies a les seves enganxoses melodies. Va ser matèria de cançó d'estiu a Europa. Una evidència d'això va ser la Righeira i el seu "Vamos a la playa". El nom, italo disco, s'atribueix a Bernhard Mikulski, fundador de la discogràfica alemanya ZYX Music. Era d'aquesta manera que es va designar el gènere però inicialment era un eslògan per passar les fronteres i exportar l'italo disco al món.
Linha 220 ⟶ 218:
La primera terra estrangera a plaure-s'hi van ser els Estats units. A Xicago i Detroit el disco va guanyar molta força i vida. Tot seguit comença a popularitzar-se a Europa, sobretot durant els vuitanta on es torna tendència. Den Harrow, Simona Zanini, Hot Mix 5, Chip E., Jamie Principle, Savage, Tom Hooker, Silver Pozzoli, Albert One, Ken Laszlo, Gazebo o Ryan Paris són alguns dels noms més sonats d'aquest subgènere del disco.
L'Italo disco marca precedents perquè a més de posar a ballar tota Europa durant els vuitanta, es troba en l'origen de l'italo house, l'italo dance, l'
▲<blockquote>Al món anglosaxó el pop sintètic va prendre forma molts cops de "nou romanticisme". Va sorgir com a part de la nova onada de discoteca de Londres, la qual cosa inclou Billy's i The Blitz Club cap a finals dels anys setanta. Influenciats per [[David Bowie]] i [[Roxy Music]], sovint s'hi feia un ús extens dels sintetitzadors. Entre els pioners es pot parlar de Visage i Ultravox i, entre els artistes més comercials amb més èxit, hi havia [[Adam and the Ants]], [[Culture Club]], [[Spandau Ballet]] i [[Duran Duran]]. Cap al 1983, el moviment original s'havia dissolt, i els artistes supervivents van deixar-ho per seguir les carreres en solitari. Dels nous, es pot destacar Classix Nouveaux, A Flock of Seagulls, Gary Numan, Japó, Landscape, Thompson Twins, Soft Cell, ABC, The Teardrop Explodes, Yazoo i Talk Talk.</blockquote>
==== Eurovisió: la decadència ====
| |||