Esperit del 12 de febrer: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Pàgina nova, amb el contingut: «l' '''esperit 12 de febrer''' va ser un programa moderadament reformista, que protagonitzà Carlos Arias Navarro, president de l'últim govern de [[Francisco...». |
Cap resum de modificació |
||
Línia 1:
l' '''esperit 12 de febrer''' va ser un programa moderadament reformista, que protagonitzà [[Carlos Arias Navarro]], president de l'últim govern de [[Francisco Franco]]. Es va prendre com nom la data d'un discurs pronunciat en aquesta data de [[1974]] davant les [[Corts Espanyoles]], el punt de les quals més important va ser el d'associacionisme polític, que s'hauria de concretar posteriorment. Fets simultanis, com la coneguda [[Revolució dels Clavells]] de Portugal, van fer que Arias Navarro es replantegés el nou estatut d'associacionisme, de manera que mai es va portar a terme la seva lleial obertura. Déjandolo pràcticament com estava: Les associacions havies de tenir un mínim de 250.000 afiliats i una presència mínima de quinze províncies. Per descomptat havien de ser associacions compatibles amb el [[Movimiento Nacional]]. Així que solament uns quants falangistes van treure profit d'aquest nou estatut.
==El nou govern d'Arias==
El nou ministre, [[José García Hernández]], era, com Arias, ex col·laborador del general [[Camilo Alonso Vega]]. L'antic ministre de Treball, el falangista [[Licino de la Fuente]], provinent del govern de [[Luis Carrero Blanco]], va ser conservat en el seu càrrec, cosa que no augurava gens bo per a la flexibilitat que calia en el camp laboral. En concret, Arias va conservar vuit ministres de Carrero Blanco i va introduir o reintroduí a cert nombre de buròcrates falangistes de la línia dura. Pràcticament, l'única concessió a la modernitat, i que en el seu moment va semblar petita, va anar la conservació d'[[Antonio Barrera de Irimo]], expresident, temps enrere de la Companyia Telefònica Nacional d'Espanya, en el càrrec de ministre d'Hisenda. El govern d'Arias no podia ser més retrògrad.
Linha 9 ⟶ 10:
Al principi, la declaració va tenir la seva traducció en l'actitud menys repressiva cap a la premsa i els editors, adoptada per [[Pío Cabanillas]], ministre d'Informació. Això, unit a un augment de la tolerància amb els sectors més moderats de l'oposició, va donar lloc a cert optimisme. Sigui com fos, el govern d'Arias va oscil·lar entre les promeses de liberalització i la més violenta repressió. Amb la salut de Franco ja en crisi es percebia una certa sensació de pànic. Arias s'adonava que la liberalització era una quelcom que calia fer, però, enfrontat al malestar obrer i estudiantil i davant l'augment del problema terrorista ([[ETA]], [[FRAP]], [[FAC]]), va adoptar mesures àdhuc més dures. En part això era instintiu, però en aquest cas això era expressió de l'èxit del búnker a manipular les reaccions reflexes del gairebé moribund Franco.
Mentre Franco continuava amb vida, la vella guàrdia del [[búnker]] va continuar sent molt poderosa i capaç de mobilitzar-se contra les reformes, apel·lant als valors de la guerra civil. Això va fer insostenible la postura d'Arias. La seva tasca era la d'intentar ajustar les formes polítiques del règim a la nova situació socioeconòmica. En plena crisi energètica això es convertia en un repte impossible. A més dels problemes derivats de la urgència de cobrir les seves pròpies necessitats energètiques, Espanya patia les greus conseqüències de la crisi del petroli. La consegüent recessió a nivell europeu li costaria cara aviat en el que era una de les seves principals fonts de divises estrangeres: el turisme i les remeses dels treballadors emigrants. La perspectiva d'un augment de l'atur i d'una davallada del nivell de vida anticipava un paral·lel augment de la militància obrera, pel que un reforma política limitada semblava ser una concessió assenyada, amb la finalitat d'evitar problemes més seriosos a tota l'estructura de poder a Espanya.
Per desgràcia per a Arias, el fet de necessitar aplacar constantment al búnker, li va obligar a adoptar mesures que van tenir un efecte contrari i que van destruir la seva credibilitat. Dues setmanes després del discurs del 12 de febrer, Arias es va veure obligat a provar que el nou esperit manifestat en la seva declaració no li impediria defensar els valors fonamentals del franquisme.
==Caso Añoveros==
Després de la mort de Carrero es va produir una breu treva amb l'església. Arias havia parlat d'un nou enteniment i s'havia enviat una delegació al Vaticà, en un intent de millorar les relacions. No obstant això, el 24 de febrer el bisbe de [[Bilbao]], monsenyor [[Antonio Añoveros Ataún]], va publicar una pastoral en la qual es feia una crida perquè es reconegués la identitat cultural i lingüística del poble basc. Dir això poc després de l'assassinat de Carrero Blanco pels membres d'[[ETA]], era més del que l'extrema dreta podia tolerar. Añoveros va ser acusat de llançar atacs subversius contra la unitat nacional. Arias es va plegar a les pressions i va condemnar Añoveros i el seu vicari general, monsenyor Ubieta López, a arrest domiciliari. Poc després, les esperances d'una reconciliació amb l'Església van desaparèixer per un maldestre intent d'expulsar Añoveros d'Espanya. El bisbe es va negar a abandonar el país, al·legant que només ho faria sota ordres directes del Papa. Una expulsió forçada seria considerada una violació del Concordat i portaria amb si l'excomunió de tot catòlic que posés les mans damunt al bisbe. L'assumpte va atreure molta expectació i es va convertir en qüestió extremadament delicada per al Govern espanyol. Arias es va veure forçat, al final, a procedir a una humiliant retirada, i després d'haver assolit només accelerar la retirada de l'Església de l'òrbita de les forces del règim.
[[Categoria:Franquisme]]
| |||