Esperit del 12 de febrer: diferència entre les revisions

El cop donat a la credibilitat de l'esperit del 12 de febrer va acabar de completar-se poc després amb una nova prova que Franco i el búnker no es trobaven amatents, en absolut, a fer concessió alguna que pogués interpretar-se com debilitat. El 1 de març, Franco es va negar a commutar la pena de mort que havia estat condemnat l'anarquista català [[Salvador Puig Antich]]. Va ser executat a garrote[[garrot vil]] l'endemà, malgrat el clam internacional.

Això no va fer més que exacerbar la mentalitat de cèrcolcercle del búnker. La derrota d'[[Amintore Fanfani]] en el referèndum sobre el divorci en italiaItàlia, la caiguda del [[règim dels coronels]] grecs i, poc després, a l'abril de 1974, la revolució portuguesa, tot això va contribuir a endurir ulteriorment l'immobilisme del búnker. El procés es va intensificar a causa de les nombroses figures del règim, de ment més oberta, que consideraven havia arribat ja el moment d'obrir-se a l'esquerra. L'esquerra espanyola va rebre amb alegria els esdeveniments de Portugal. El blanc dels atacs del búnker fou la relaxació de la censura amb Pío Cabanillas, l'únic camp que l'esperit del 12 de febrer funcionava de debò. Aleshores, el 28 d'abril, [[José Antonio Girón de Velasco]] va publicar una airada arremesa contra Cabanillas i contra l'altre membre del govern relativament liberal, Barrera de Irimo. El ''Gironazo'', publicat a ''[[Arriba]]'', va ser acompanyat de denúncies virulentes del Govern per part de [[Blas Piñar]].

L'ofensiva verbal va ser acompanyada també per una sèrie de triomfs tangibles. El 13 de juny el cap de l'Estat Major, el general liberal [[Manuel Díez Alegria]], va ser destituït com a càstig després d'una visita a Romania. El 15 de juny, quan Arias anunciava el seu pla per a l'associacions polítiques, simultàniament es va declarar que aquestes no haurien d'alterar el paper del moviment ni l'esperit del règim.