Jardí Botànic de València: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Recuperant 1 fonts i marcant-ne 0 com a no actives.) #IABot (v2.0.8 |
m Corregit: cometes altes per baixes, guionets per guions, errata, llevat accent diacrític eliminat, afegida preposició "de" en nom de via, unificat forma d'escriure "Linné", unificada forma d'escriure "interés" i canviat "francès" per "francés per coherència dialectal. Afegida plantilla "Segle" |
||
Línia 17:
== Història ==
[[Fitxer:Jardinbotanicodevalencia300.JPG|miniatura|esquerra|Passeig al Jardí Botànic de València]]
[[Fitxer:Hivernacle de la Bassa (Jardí Botànic de València).JPG|miniatura|Hivernacle de la Bassa
[[Fitxer:Bassa del Botànic de València.JPG|miniatura|Bassa]]
[[Fitxer:Horta del Jardí Botànic de València.JPG|miniatura|Horta]]
[[Fitxer:Plaça de Carles Pau, Jardí Botànic de València.JPG|miniatura|Plaça de [[Carles Pau]]
[[Fitxer:Falgueres a un hivernacle, Jardí Botànic de València.JPG|miniatura|Hivernacle amb [[falgueres]]
[[Fitxer:Plantes medicinals al Jardí botànic de València.JPG|miniatura|Secció de plantes medicinals
Hi ha notícies documentades d'horts de plantes medicinals des del {{segle|XVI}}, sempre molt relacionats amb l'ensenyament de [[medicina]] a la universitat, practicada ja des de [[1462]]. La referència més antiga és de l'any [[1499]], quan es va planificar l'estructura de la càtedra de
El [[1733]] la Universitat considera la possibilitat de crear un recinte que facilitaria la ciutat, però no serà fins al [[1757]] quan el rector Lores proposa directament la creació d'un jardí botànic integral i complet (amb hort, museu, espai de docència i de conferències, annexos de serveis, etc.) a una ubicació pròxima a l'[[Albereda de València|Albereda]]. El [[1778]] la ciutat aprova aquestes previsions, però encara passarien vint anys abans de complir-se.
Resulta evident que aquesta concepció d'un Jardí Botànic de mires més àmplies i sistemàtiques
botànica però que no descuide les plantacions d'
La [[Reial Societat Econòmica d'Amics del País de València]], interessada en les millores dels cultius, també volia concórrer amb l'Ajuntament a fer realitat aquesta dotació científica aportant terrenys per a la ubicació de l'Albereda, mentre apuntava que als aspectes instructius i utilitaris s'havia d'afegir l'aspecte lúdic, que pogués servir al mateix temps, «per al decor, bellesa i recreació del passeig públic».
Línia 34:
Però aquesta conjunció no seria tan fàcil, ja que les dues parts volien remarcar les seves respectives prioritats, la científica i docent centrada en un repertori sistemàtic representatiu del món botànic, per la Universitat i la més utilitària d'aplicació a l'agricultura, per la Societat Econòmica. La ciutat, finalment el [[1798]], li cedeix a la Universitat els terrenys promesos, però ben aviat se suspenen les plantacions, segons sembla per la mala qualitat del sòl i les molèsties produïdes al contigu passeig de l'Albereda. Com a nova i definitiva ubicació, la ciutat ofereix el [[1802]] un hort que permetia ser regat a la manera tradicional, «a manta», directament per la [[séquia de Rovella]], anomenat de Tramoieres, situat al carrer de Quart, davant del [[Església de Sant Miquel i Sant Sebastià|convent de Mínims de Sant Sebastià]] i prop del Túria, que va donar origen a l'actual Jardí Botànic.
La Universitat posa al cèlebre botànic [[Vicente Alfonso Lorente]] al càrrec de la nova instal·lació i el dota de mitjans per desenvolupar-la. El terreny
Després de la guerra i de la mort de Lorente el [[1813]], el jardí no es recupera fins a la dilatada direcció entre 1829 i 1867 de [[Josep Pizcueta Donday|Josep Pizcueta]], Catedràtic de Medicina, que va escometre la reforma i actualització com el primer d'Espanya. Responent a la petició de la Societat Econòmica s'innova amb experiències d'aclimatació de plantes originals d'[[Amèrica]], mentre es constitueix la Càtedra d'Agricultura, dirigida per [[Joaquín Carrascosa]]. I en un procés de convergència que seria sancionat per l'Ordre Reial de [[1834]], es va manar reunir al Jardí Botànic les dues ensenyances d'Agricultura i Botànica, que generaria l'ampliació del terreny del jardí botànic.
El 1843, Pizcueta, auxiliat per [[Félix Robillard]], substitueix a l'organització de
Fruit d'aquest impuls és la construcció entre 1860 i 1862, de l'estufa de ferro i vidre, projectada en [[1859]] pel prestigiós arquitecte [[Sebastià Monleón]], autèntica avantguarda constructiva i lingüística pel que fa als materials, costosa tant en tecnologia com en economia i en execució. De 24 m de longitud, 8,25 m de llum i 9 m. d'altura, és una coberta de vidre de 465 [[m²]], orientada a migdia, que segueix la traça d'un quart de circumferència, des del terra fins a un mur vertical generant un espai adossat a ell. Les seves dimensions podien donar acollida a certs vegetals com el ''Astarapea'', ''Aralia'', ''[[Chorisia speciosa]]'' o el [[ficus]] Benjamí que arribava a créixer més de 5 [[metre|m]] i no tenia cabuda en les altres estufes.
En buscar finançament la Universitat argumenta la necessitat inexcusable, científica, per al manteniment correcte del centenar d'exemplars exòtics que ja té implantats, però també el prestigi, ja que «pel nombre de plantes que conté, per la seua esponerosa vegetació, pot ja competir amb els primers d'Europa
Al mur de l'estufa se li afegiria més endavant una edificació adossada, rematada amb una torreta, a manera de miramar, per a allotjar dependències de direcció i d'investigació, fins a constituir un immoble que encara perdura. Lamentablement no ha arribat fins als nostres dies altres elements d'interés com les esmentades construccions de fusta, els primitius umbracles i hivernacle, tot i que aquest últim va ser reconstruït, segons projecte de 1867 de l'arquitecte Ildefons Fernández Calvache, del qual tenim constància gràfica. Segurament serien substituïts pels actuals de ferro, durant l'últim quart del {{segle|XIX}}.
Línia 50:
L'any [[1900]], es va inaugurar l'actual Umbracle, també de ferro, sobre un cos de rajola, obra inspirada en les marquesines ferroviàries, projectada en 1897 pel polifacètic arquitecte madrileny [[Arturo Mélida y Alinari|Arturo Mélida Alinar]]. L'umbracle vindria a completar la dotació del recinte i oferir un dels espais més atractius per al seu gaudi.
Altres moments històrics d'
El [[1878]] es produeix l'extensió septentrional que va a configurar el recinte que ara coneixem, mentre que la relació urbana respecte dels carrers del Beat Gaspar Bono i de Quart no canvia fins al present
A partir de la [[Gran Riuada de València|riuada de 1957]] i gràcies a la tenacitat del director Ignacio Docavo, es produeix el rescat del jardí i la reconstrucció de diverses construccions degradades, entre [[1962]] i [[1968]], procurant incorporar altres elements d'
Posteriorment, tenint com a director el també catedràtic Manuel Costa, es procedeix a la rehabilitació integral del jardí (sanejament de les plantacions, alternatives d'irrigació, la cura dels seus quadres, etc.) i els elements arquitectònics més característics (tanca del recinte, hivernacles, estufes, umbracle, pavelló
En l'actualitat, a més de la preservació del jardí històric, es treballa en la seua continuïtat com a centre d'estudi, recerca, desenvolupament i divulgació de la cultura botànica. Investiga sobre flora, biosistemes i vegetació. Participa en projectes internacionals relacionats amb la biodiversitat vegetal i l'estudi de plantes autòctones. Disposa de biblioteca, herbari i germoplasma. Promou congressos d'especialistes i jornades, encontres i exposicions divulgatives.
Línia 65:
[[Fitxer:Umbracle del Jardí Botànic de València zinc.JPG|miniatura|Umbracle del Jardí Botànic de València]]
Entre les seues col·leccions destaca:
* Les [[arecàcia|palmeres]] adultes, una de les majors d'[[Europa]]
* Diversos [[hivernacle]]s
* Umbracle
* Plantes aquàtiques
Línia 95:
== Bibliografia ==
Aquest text pren com a referència la declaració de Bé d'
== Enllaços externs ==
| |||