Blasquisme: diferència entre les revisions

El [[republicanisme]] era fortament arrelat en el {{segle|XIX}} al País Valencià, a causa de la manca d'industrialització i del fort desenvolupament a les comarques de l'Horta. La ideologia de Blasco es basava en un [[anticlericalisme]] radical, violent i sovint groller, un moderat reformisme laboral i un republicanisme violent, contrari a la participació electoral i de caràcter insurreccional, influït per [[Manuel Ruiz Zorrilla]]. Això el va fer contactar amb [[Alejandro Lerroux]], amb qui va crear una Unió Revolucionària de curta durada. Contràriament a les directrius que els havia donat [[Nicolás Salmerón]], es va oposar als intents de [[Solidaritat Catalana]] d'establir lligams al [[País Valencià]], atacaren la convocatòria de l'[[Assemblea Regionalista Valenciana]] de [[1907]] i acusaren els participants de defensar els interessos de la burgesia catalana, proteccionista i [[clericalisme|clerical]], contrària a l'economia valenciana. En el context d'enfrontament amb l'escissió coneguda com a ''[[Sorianistes]]'', que sí que seguiren les tesis de Salmerón d'establir-hi lligams, es van viure episodis d'[[anticatalanisme]], com l'article anònim aparegut al diari [[El Pueblo (diari de València)|El Pueblo]] ''[[:s:es:La lepra catalanista|La lepra catalanista]]'' (1907).▼

Quan el [[1908]] Lerroux va crear el [[Partit Republicà Radical]], però, no el va secundar, i fundà el seu propi partit, el [[Partit d'Unió Republicana Autonomista]] (PURA). Tanmateix, com a home inquiet que era, va perdre l'interès per la política activa i deixà el partit, cosa que provocà dins el partit una dura pugna pel poder que va guanyar [[Fèlix Azzati i Descalci]]. Aquest va mantenir el partit dins la mateixa ambigüitat ideològica, cosa que el va enfrontar amb el creixent [[anarcosindicalisme]]. Però no li va impedir mantenir el domini polític de l'ajuntament de València del 1901 al 1911, mercè a mitjans dubtosament legals, endemés d'aliar-se amb qui convingués en el moment polític adequat.▼

El moviment fou paral·lel i semblant al [[lerrouxisme]],<ref>{{Ref-llibre|cognom=Tusell|nom=Javier|títol=Historia de España en el siglo XX: 1. Del 98 a la proclamación de la República|url=https://books.google.cat/books?id=NnLaqKRPkOEC&pg=PT155&lpg=PT155&dq=blasquismo+lerrouxismo&source=bl&ots=sswt8_SvAW&sig=XxFniGHVGALkB8-hpbMk3uY6jU0&hl=ca&sa=X&ved=0ahUKEwiG5LHSy7rVAhUHOxoKHUSjB8MQ6AEINTAC#v=onepage&q=blasquismo%20lerrouxismo&f=false|llengua= castellà |data=2012-09-17|editorial=Penguin Random House Grupo Editorial España|isbn=9788430608553}}</ref> però la seva força política era centrada a les comarques de l'[[Horta de València|Horta]]. La clau del seu èxit radicava en un discurs [[populisme|populista]] i [[anticlericalisme a Espanya|anticlerical]] capaç de mobilitzar a les masses. La seva ideologia difusa i ambigua es feia palesa en un discurs que, alhora que recolzava un cert reformisme social i un suport a l'[[obrerisme]] apolític, pretenia satisfer els interessos de la burgesia amb la seva política urbanística. Així mantenir una certa base interclassista amb gran capacitat de mobilització, en bona part també a les apel·lacions directes a la llibertat, el progrés, la ciència i l'educació.▼

Durant la [[dictadura de Primo de Rivera]] el partit es va mantenir en suspens, força desprestigiat per les lluites polítiques amb els [[sorianisme|sorianistes]], que a vegades acabaren amb enfrontaments físics personals, i fins i tot a trets.<ref>Antoni Ferret ''Compendi d'Història de Catalunya'' Editorial Claret</ref> A la mort d'Azzati el [[1929]] es va fer cap del partit [[Sigfrido Blasco-Ibáñez]], qui va adoptar un ideari conservador i es va apropar novament al [[Partit Republicà Radical]] i a la [[CEDA]].▼

Durant la [[Segona República Espanyola]] va perdre bona part de la preponderància que havia mantingut a favor de la [[Dreta Regional Valenciana]], millor organitzat i amb un líder més carismàtic, però encara era un moviment ben viu. A les [[eleccions generals espanyoles (1933)]] ambdós partits s'aliaren dins la [[CEDA]] i aconseguiren una victòria significativa. Tanmateix, el moviment entrà en franca decadència pel seu viratge a la dreta més recalcitrant i la notòria corrupció del seu cap, implicat en l'[[escàndol de l'estraperlo]], va perdre molts vots de vots i patí l'escissió del [[Partit Republicà Radical Socialista]]. Per a evitar la davallada electoral, [[Sigfrido Blasco-Ibáñez]] adoptà la posició de [[Manuel Portela Valladares]] però no va poder evitar una estrepitosa derrota a les [[eleccions generals espanyoles (1936)|eleccions del febrer del 1936]], que consumaren la davallada definitiva del blasquisme en l'esfera política.▼