Machiguenga

El machiguenga o matsiguenga és una llengua arawak nativa de la selva amazònica del centre i sud del Perú. En l'actualitat es calcula que prop de 15.000 persones pertanyen a aquest grup ètnic i, almenys 12.000 parlen la llengua. La major concentració està en la conca del riu Urubamba, al departament del Cusco, i una petita quantitat, en la conca del Manu, en el departament Madre de Dios.

Machiguenga

Tipus	llengua i llengua viva
Ús
Parlants nadius	6.200  (2007 )
Autòcton de	Departament de Cusco, Departament de Madre de Dios i Departament d'Ucayali
Estat	Perú
Classificació lingüística
llengua humana llengua indígena llengües ameríndies llengües arawak llengües arawak meridionals llengües campa
Característiques
Nivell de vulnerabilitat	3 en perill
Codis
ISO 639-3	mcb
Glottolog	mats1245
Ethnologue	mcb
UNESCO	731
IETF	mcb
Endangered languages	3022

Característiques

És una llengua polisintètica amb morfologia aglutinant. Alguns lingüistes la consideren gairebé exclusivament de caràcter nucli-marcador (head-marking). Els marcadors verbals de persona són arguments; tanmateix, no es pot afirmar que, per això, sigui un idioma de tipus argumento pronominal, perquè els marcadors de persona no són obligatoris, i és possible reemplaçar-los amb una frase nominal referencial.

Localització

El machiguenga es parla en la conca del Urubamba i de l'Alto Madre de Dios. Es reconeixen tres varietats dialectals: Manu, Alt Urubamba, Baix Urubamba, completament intercomprensibles, encara que no completament estudiades. Fins al segle passat, la frontera ètnica entre quítxues i matsiguengas pel Urubamba era el poblat de Illapani. En l'actualitat, la presència de colons d'origen quítxua, ha avançat cap al nord; però no ha fet retrocedir poblacions tradicionals com Chirumbia i Koribeni, que són les comunitats més al sud en el territori matsiguenga. Pel Baix Urubamba, els matsiguenga van tenir per veïns als yine del Sepahua. Tal és el seu territori actual.

Existeixen gramàtiques i diccionaris preparats per SIL International una molt bona gramàtica de caire històric, de Fra José Pío Aza (primera edició, 1924; edició crítica, 2004), i un diccionari del mateix autor, amb una edició única de 1923, raríssima. Hi ha també nous testaments, transcripcions de la tradició oral i manuals d'alfabetització. Encara que recentment s'ha volgut establir un alfabet de tall més fonològic, les persones de major edat empren l'alfabet ILV.