Història natural de les malalties: diferència entre les revisions

{{esborrar1|Article no enciclopèdic}}

 

Si s’accepta que la malaltia es quelcom actiu, s’ha d’entendre que no hi ha res tan variable com el seu procés, la seva historia natural. La seva duració, la intensitat de les seves manifestacions subjetives o simptomes i de les objectives o signes dependran de multitud de factors interdependents. Es per aixó que es diu que no hi ha malalties sino malalts. També s'ha d'entendre que hi ha malalties que no ofereixin simptomes, sino només signes; es a dir, que cursen sense "sensacions" que pugui percebre el propi malalt. Precisament això busca el chequeig: la detecció de persones malaltes que encara no han experimentat símptomes subjectius per tractar-les abans que el possible mal sigui ja intractable. De la mateixa manera, també existiesen malalts en els que no se aprecien signes. Es molt fácil qualificar a aquestes personas de hipocondríaques o histériques. Però, el problema es molt més profund. Si des de sempre se han distinguit els simptomes funcionals (sense base física) dels orgánics (amb signes objectivables pel metge) actualment se sap que una funció alterada pot portar, a molt curt plaç, a les més variades lesions anatómiques, i aixi mateix, en la inmensa mayoría dels casos, toda alteració anatómica porta un trastorn de la funció.

També cal insistir en que certes oscilacions funcionals o determinades activitats biológiques no es poden considerar malaties. El metge no acepta que l’ embaras fisiológic sigui anormal, com tampoc las petites alteracions degudes als ritmes biológics (día, nit, gana, cansanci, cicle menstrual, etc) Tampoc es malaltia el decliu de la vida per la edat. Ningú es more de vell, sino per una malaltia que hagui pogut apareixeix amb la vellesa.