Normes d'ús lingüístic: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació Etiquetes: Revertida editor visual |
m Revertides les edicions de 79.156.65.210. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió. Etiqueta: Reversió |
||
Línia 1:
Les '''normes d'ús lingüístic''' són normes socials que determinen el comportament lingüístic dels parlants, per tant, són conegudes pels membres d'una [[comunitat lingüística
El terme normes d'ús lingüístic<ref>J. Garí (1990). El bilingüisme segons Aracil, Agrupació Borrianenca de Cultura, p. 65.</ref> fou introduït pel sociolingüista valencià [[Lluís Vicent Aracil]] en referir-se al bilingüisme com la “distribució de dos idiomes en forma de variació”; aquesta definició incloïa la noció de [[diglòssia]] que els sociòlegs [[Charles A. Ferguson]] i [[Joshua Fishman]] havien popularitzat per a definir l'ús o tria -que en feien els parlants d'una comunitat- de diferents variants d'un idioma en ocasions diferents. Però [[L. V. Aracil]] –crític amb aquesta definició- preferí atorgar-li el terme de “normes d'ús lingüístic”: La decisió d'usar (o no usar pas) el català dins els àmbits de l'educació ‘formal', sancionada i reconeguda pel poder establert, és una norma d'ús lingüístic anàloga a qualsevol altra –sols que més important que moltes altres”, un concepte que desenvoluparà en l'article “Educació i sociolingüística”.<ref>L. V. Aracil (1982). “Educació i sociolingüística”, dins Papers de sociolingüística. Barcelona: La Magrana, 176. </ref>
Ruiz, Sanz i Solé (2001) estableixen que les normes d'ús fixen no només la [[variació lingüística]], sinó també el registre i l'idioma que els parlants usen en un àmbit determinat i en un context comunicatiu concret. A més, tenint en compte que les normes d'ús lingüístic s'engloben dins del conjunt de les diferents normes socials, es pot considerar que els seus trets distintius són equivalents als de les normes socials.<ref>F. Ruiz; R. Sanz i J. Solé (2001). Diccionari de Sociolingüística. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, Sèrie de diccionaris temàtics, p. 206-207.</ref>
Per tant, les normes d'ús lingüístic, com a normes socials, es caracteritzen per:
* a) ser diferents en funció de l'àmbit i del grup social al qual pertanyin i, per tant, poden entrar en contradicció –aleshores parlem de conflicte de normes-
* b) ser fruit de la diversitat de valors, creences, ideologies i representacions socials que conviuen en una societat;
* c) establir determinades formes de penalització als parlants que no s'hi sotmeten -com la burla, la indiferència o la recriminació indirecta;
* d) ser creades pels grups socials dominants, tot i que, en els grups socials no dominants, -com a contraposició-, se'n creen d'alternatives –per exemple: el llenguatge transgressor, o bé, la lleialtat lingüística-;
* e) com a la resta de normes socials, l'ús lingüístic s'aprèn i s'interioritza en l'àmbit familiar, a l'escola, al carrer o als mitjans de comunicació, la família; f) són potencialment canviants, si es dona el cas que els parlants en facin un ús intencional.
Cal diferenciar, però, entre les normes lingüístiques o gramaticals (aquelles que formen part d'un codi normatiu i fan referència a l'estructura de la llengua) i les normes d'ús lingüístic (referides al comportament, les actituds i l'ús lingüístic dels parlants). Aquestes últimes condueixen l'acció dels individus i creen hàbits lingüístics que predisposaran el comportament futur dels parlants.<ref>Vegeu pàg. 7 del web Argumenta: http://wuster.uab.cat/web_argumenta_obert/unit_13/pdf/Tria%20de%20llengues_2.pdf</ref>
Un hàbit lingüístic consolidat, per exemple -que vàrem heretar com a norma lingüística durant el franquisme- és el fet que un catalanoparlant es dirigeixi en castellà a un castellanoparlant encara que aquest sàpiga o entengui el català, o bé, parlar en castellà a un estranger malgrat aquest no sàpiga castellà ni català. És un exemple d'ús lingüístic convencional que la societat catalana l'ha adaptat i considerat normal en perjudici de la substitució de la llengua autòctona.
Aracil, en el seu article ja citat “Educació i sociolingüística”,fa referència als dos tipus d'usos lingüístics i, defineix l'ús convencional com aquell:
{{citació|Subjecte a un sistema de normes, que exerceix la “funció de fons o marc de referència”, són normes més o menys “maquinals” i, en certs sectors socials i geogràfics de la nostra societat es reclou l'ús del català dins uns àmbits convencionals amb connotacions o adherències que semblen bloquejar l'extensió del seu ús}}<ref>L. V. Aracil (2008). “Educació i sociolingüística”, A: Treballs de sociolingüística catalana. Barcelona: IEC, 2, 45 <http://revistes.iec.cat/index.php/TSC/article/view/5762/10860 ></ref>
En canvi, dirà de l'ús intencional:
{{citació|Depèn de les actituds, les motivacions i els objectius de les persones. Les situacions concordants de molts individus en moltes situacions poden transformar les normes d'ús lingüístic. És típic que el simple ús d'una determinada varietat lingüística dins uns determinats contextos no-convencionals siguin social i políticament marcat i marcant, ja que es tracta d'un acte deliberat, amb una càrrega simbòlica i polèmica. [...]És clar que l'ús del català fora dels seus àmbits convencionals actuals pot ésser mal interpretat i provocar reaccions desfavorables –risc que acompanya a tot intent de forçar la situació"}}<ref>Ibid. 46.</ref>
I afirmarà que, per contrast, l'ús intencional ens ajuda a entendre l'ús convencional:
| |||