|
'''Joaquim Casas-Carbó''' ([[Barcelona]] [[1858]]-[[1943]]) va ser un editor i [[escriptor]] [[Catalunya|català]]. Cosí germà de [[Ramon Casas i Carbó]]. Al costat del seu amic [[Pompeu Fabra]], fou un dels principals responsables de la campanya lingüística ([[1890]]) a la revista “"[[L’AvençL'Avenç]]”" que va posar les bases de la normativització de la [[llengua catalana]]<ref name="Avenç">{{Cita web |url= http://www.uoc.edu/lletra/revistes/revistalavenc/
|title= L'Avenç: la modernització de la cultura catalana|accessdate= 01-03-2008 | author = Ramon Pla i Arxé |publisher = www.uoc.edu}}</ref>. També va escriure articles polítics i va realitzar nombroses traduccions. Milità en el moviment catalanista –de la [[Lliga Regionalista]] passà al [[Centre Nacionalista Republicà]] ([[1906]])- però fou marginat pel [[Noucentisme]].
Publicà els llibres “Catalònia"Catalònia (Assaigs nacionalistes)”" ([[1908]]), “Set"Set Odes”Odes" ([[1933]]), “El"El problema peninsular”peninsular" (1933), “Blancs"Blancs, negres, grocs”grocs" ([[1935]]), “Del"Del present i del pròxim avenir”avenir" (1935).
==Precursor del discurs sociolingüístic==
Va realitzar una conferència a l'[[Ateneu Barcelonès]] el dia [[23 d’abrild'abril]] de [[1896]] amb el títol "Catalunya trilingüe". La intervenció fou publicada junt amb un "Auto-comentari" signat el [[13 de març]] de [[1908]] en el llibre ''Catalònia'' (''Assaigs nacionalistes'') Crida l’atenciól'atenció el subtítol de la conferència: "Estudi de biologia lingüística", coherent amb l’èpocal'època en què es va escriure. Avui seria considerat un estudi sociolingüístic. Aquest assaig és una reflexió de la situació, els orígens i les perspectives de la situació [[sociolingüística catalana]], en la línia del que farà posteriorment [[Delfí Dalmau]]. La rigorositat del termes empleats i la minuciosa anàlisi de la realitat i dels orígens d’aquestad'aquesta realitat s’apartas'aparta totalment del discurs efusiu de cert [[catalanisme]] i forma part del que podríem anomenar el discurs de la modernitat que travessa tot el segle XX. En l’assaigl'assaig hi predomina l’anàlisil'anàlisi i la descripció de la realitat i dels mecanismes sociopolítics i psicosocials que hi intervenen. Delimita acuradament el domini lingüístic del [[català]] "llengua autòctona i que com a tal dóna caràcter de nacionalitat" enfront del [[castellà]] i el [[francès]] "llengües importades i que amb caràcter purament complementari viuen superposades a la catalana dins d’aquestd'aquest territori".
Usa el concepte de ''superposició'', adoptat posteriorment per la [[sociolingüística]] i es refereix a la "col·lectivitat lingüística" com a sinònim de [[comunitat lingüística]]. L’autorL'autor descriu teòricament la situació d’und'un idioma normalitzat, d’unad'una [[llengua nacional]] i conclou que per tal que algun parlant pugui continuar conservant l’úsl'ús de la seva llengua dins d’unad'una comunitat on la llengua nacional i general és una altra, haurà d’utilitzard'utilitzar mecanismes defensius.
Un altre dels mecanismes sociolingüístics -que anomena ''lleis''- de "les relacions entre dugues llengües en contacte" és "la llei de l’imitaciól'imitació i del respecte de l’inferiorl'inferior al superior". Amb la qual cosa s’avanças'avança més de seixanta anys als escrits de [[Rafael Ninyoles i Monllor|Rafael Lluís Ninyoles]] (v. ''Conflicte lingüístic valencià'', 1969 i ''Idioma i prejudici'', 1971). Casas-Carbó presenta quatre models d’estatd'estat segons la diversitat sociolingüística i la [[política lingüística]] que practiquen:
(1)l’estatl'estat ''unilingüe'': "no necessita llengua complementària". El model seria la Gran Bretanya, on l’anglèsl'anglès "fora un món apart" i on la producció i el consum en [[anglès]] està assegurada. Per aquesta raó d’autod'auto-suficiència, considera que els parlants tenen un "gran despreci per les demés llengües: com que les necessiten tant poc!" (2) L’estatL'estat petit unilingüe (''homogeni''): "necessita una llengua complementària, que acostuma a ésser la del poble superior que se li assembla més...". I posa l’exemplel'exemple de [[Suècia]], [[Noruega]], [[Dinamarca]] i [[Països Baixos|Holanda]] que tenien l’[[alemany]] com a llengua ''complementària''. (3) L’estatL'estat multilingüe (''heterogeni''): en els quals hi ha "la lluita per la vida entre les diverses llengües... forta, encarniçada". En aquests casos, s’adonas'adona que "quasi sempre n’hin'hi ha una que pretén ésser preponderant i absorbent, i sol ésser la de l’agrupaciól'agrupació que té l’hegemonial'hegemonia política dins l’Estatl'Estat".
==Referències==
*Comentaris extrets de “Joaquim"Joaquim Casas-Carbó i la Catalunya Trilingüe”Trilingüe" dins [[Jordi Solé i Camardons]], ''La llengua que ens va parir'' (2007) pp.38-59.
<references/>
| 