Lorenzo Valla: diferència entre les revisions

'''Lorenzo Valla''' ([[Roma]], 1405 o 1407 – [[Roma]], 1 d’agostd'agost de 1457), humanista italià.

Els seus pares eren de Piacenza (el pare era l’advocatl'advocat Luca della Vallea). Va rebre la seva primera educació a [[Roma]] i després a [[Florència]], prenent lliçons d’eminentsd'eminents mestres com Leonardo Bruni i Giovanni Aurispa, dels qui aprengué grec.

El 1431 va esdevenir prelat i, després d’haverd'haver intentat inútilment d’obtenird'obtenir el càrrec de secretari apostòlic a Roma, se’n tornà a Piacenza.

D’allíD'allí anà a Pavia, ciutat en la que obté la càtedra d’eloqüènciad'eloqüència i on roman fins el 1433. Aquests anys foren fonamentals per a ell. La ciutat era un centre cultural viu i Valla pogué aprofondir en els seus coneixements jurídics, observant d’altrad'altra banda l’eficàcial'eficàcia del procediment d’anàlisid'anàlisi crítica dels textos, que l’Estudil'Estudi de Pavia aplicava amb rigor.

A Pavia Valla adquirí una gran reputació amb el diàleg ''De Voluptate'' (El plaer), en què s’oposas'oposa fermament a la moral estoica ([[estoicisme]]) i a l’[[ascetisme]] medieval, sostenint la possibilitat de conciliar el [[cristianisme]], reconduït als seu sentit original, amb l’[[hedonisme]], recuperant així el sentit del pensament d’[[Epicur]] i de [[Lucreci]], que havien subratllat que total la vida de l’homel'home està enfocada al plaer, entès no com a instintiu sinó com a càlcul dels avantatges i desavantatges consegüents a cada acció. Al concloure el diàleg, Valla subratlla, no obstant, com a suprem plaer per l’homel'home la recerca espiritual i la fe en [[Déu]]. Es tracta d’und'un escrit rellevant, perquè, per primera vegada, una tendència filosòfica que havia quedat confinada en l’àmbitl'àmbit del [[paganisme]] troba la seva expressió en una obra de nivell universitari i de valor filosòfic, donant-se-li nou valor a la llum del pensament cristià. Les polèmiques que van derivar-se’n, però, van obligar Valla a deixar Pavia.

Des d’aleshoresd'aleshores, va passar d’unad'una universitat a una altra, acceptant breus encàrrecs i donant lliçons en diverses ciutats. Durant aquest període va conèixer el rei [[Alfons el Magnànim]], al servei del qual va entrar el 1435, estant-s’his'hi fins al 1447. Alfons el feu el seu secretari i el defensà dels seus enemics, encoratjant-lo a obrir una escola a [[Nàpols]].

El 1439, durant el pontificat d’[[Eugeni IV]], publicà un breu text, el ''De falso credito el ementita Constantini donatione''. En aquest, Valla, amb arguments històrics i filològics, demostra la falsedat de la [[Donació de Constantí]], document apòcrif en base al qual l’Esglésial'Església justificava la seva aspiració al poder temporal: segons aquest document, de fet, hauria estat el propi emperador Constantí qui, al transferir la seu de l’imperil'imperi a Constantinoble, hauria deixat a l’Esglésial'Església el territori que restava de l’[[Imperi Romà]], configurant-se així els [[Estats Pontificis]]. Avui dia se sap que es tracta d’und'un escrit del segle VIII o IX.

Demostrà, a més, que la carta a Abgar atribuïda a [[Crist]] era una falsificació, aixecà dubtes sobre l’autenticitatl'autenticitat d'altres documents espuris i posà en discussió la utilitat de la vida monàstica, acusant-la d’hipocresiad'hipocresia, a ''De professione religiorum'', el que suscità l’iral'ira de les altes jerarquies eclesiàstiques. Fou obligat a comparèixer davant el tribunal de la Inquisició, reeixint de sostreure’ssostreure's de les seves acusacions gràcies a la intervenció d'[[Alfons el Magnànim]].

El 1444 visità novament [[Roma]], on tenia encara molts i potents adversaris. Reeixí a salvar-se de la mort disfressant-se i fugint a [[Barcelona]], d’ond'on va retornar cap a [[Nàpols]].

Encara del 1444 és el seu tractat “De"De elegantiis linguae latinae”latinae" (Les elegàncies de la llengua llatina), publicat pòstumament el 1471. Aquest constitueix una de les fonts d’inspiraciód'inspiració del ''[[Liber Elegantiarum]]'' (Llibre de les Elegàncies), del valencià [[Joan Esteve]], [[notari]] i [[curial]] a la cort reial de [[Nàpols]], que constitueix el primer [[diccionari]] català i segurament el primer diccionari d’unad'una [[llengua romànica]]. En les seves ''Elegantiae'', Valla recull una sèrie extraordinària de passatges de les obres dels més cèlebres escriptors llatins ([[Virgili]], [[Ciceró]], [[Titus Livi]]), de l’estudil'estudi dels quals, sosté Valla, resulta necessari codificar els cànons lingüístics i retòrics de la [[llengua llatina]]. El text constitueix la base científica del moviment humanista empenyat a reformar el llatí cristià sobre l’estill'estil ciceronià.

Durant el 1446 i el 1447 escriu les ''Emendationes sex librorum Titi Livi'' en les que discuteix amb la seva brillant i càustica forma d’escriured'escriure correccions als llibres 21 al 26 de [[Titus Livi]], en oposició a dos altres intel·lectuals de la cort napolitana, el [[Panormita]] i [[Bartolomeo Facio|Facio]], que no tenien el seu bagatge filològic.

Al [[Vaticà]] mantingué, no obstant, el seu esperit càustic i començà a ridiculitzar el llatí de la [[Vulgata]], confrontant-lo amb l’originall'original grec i menystenint el rol de traductor de [[Jeroni|Sant Jeroni]], acusà [[Agustí d'Hipona|Sant Agustí]] d’heretgiad'heretgia i jutjà espúria la correspondència entre [[Seneca]] i [[Pau de Tars|Sant Pau]].

Morí a [[Roma]] l’1 d’agostd'agost de 1457.