Ducat de Bretanya: diferència entre les revisions

Finalment, el mateix 1532 es dictaria l'''Acta d'Unió de Bretanya'', mercè la qual el ducat restava unit definitivament a la corona francesa a canvi del manteniment dels drets i privilegis propis del país, igual com s'havia fet a la [[Provença]] (el ''Coutumier de Bretagne'' encara era la font de llei). No pagarien els impostos que no fossin aprovats pels estats bretons, només s'aplicarien lleves en la defensa del país, els bretons no serien mai jutjats fora de la [[Bretanya]] i la noblesa bretona no serviria fora de Bretanya si no era en cas de necessitat extrema. Tanmateix, el registre de la secretaria dels Estats Generals seria duta a [[París]], tot i que mantingueren la independència en el dret fiscal, lleis, milícies i constitució. Alhora, el 1539 es dictaria l'[[Edicte de Villiers-Cottêrets]], que obligava que tota la documentació de tota França, i per tant, també de Bretanya, es fes en ''vulgare françois'', confirmant el que ja s'havia establert el 1532.

 

 

El [[1582]] fou nomenat governador de Bretanya el príncep [[Felip Manuel de Lorena]], anomenat duc de Mercoeur, qui, tot al·legant drets per part de la seva muller, que era hereva directa de la família de Penthièvre, es va proclamar independent a Bretanya, tot i que no es considerava pas separatista, ja que ho feia per oposar-se al futur [[Enric IV de França|Enric IV]], que era [[hugonot]]. Va barrejar la Bretanya en les guerres dels hugonots, i així el 1590 rebria ajut espanyol (uns 5.000 soldats) i el suport de l'església i dels pagesos, de manera que el 1592 va vèncer els francesos a [[Craon]]. Però sempre li foren hostils el ''Conseil d'Etat'' de Nantes i el Parlament que ell mateix havia reunit, i per això el [[1597]] s'hagué de sotmetre a [[Enric IV de França]]. Això significaria la desfeta definitiva del partit bretó, que fins aleshores havia dominat el parlament.