Pietat florentina: diferència entre les revisions

A diferència de la serenitat que va representar a la seva primera representació de la [[Pietat del Vaticà]], en aquesta demostra el seu estat anímic, presentant el [[drama]]tisme de la mort amb l'angoixa dels personatges. Els representa dintre d'una composició piramidal i el Crist es mostra com una figura "serpentinata" pròpia del [[manierisme]].<ref> Historia del Arte:La Escultura. Barcelona: Carroggio, 1983. ISBN 84-7254-313-7 </ref> Tolnay ho ha interpretat al·legòricament:[[Fitxer:Pietà bandini 10.JPG|thumb|left|Detall de la Pietat]]{{cita|Una vegada més es patentitza el simbolisme dels costats: el dret, on es troba la Magdalena, és el de la Vida, i l'esquerre, on està Maria, és el de la Mort. Personificant a la divina Providència, Nicodem, com el sacerdot en unes esposalles, completa amb profunda emoció la reunió de la Mare i el Fill, tan desitjada per Maria, El dolor per la, mort ha estat superat: els personatges vius estan envaïts del mateix sentiment de beatitud que es llegeix en els serens traços de Crist mort. Els cossos individuals es fonen un en un altre, compenetrant-se íntimament com els sentiments dels personatges. Aquesta nova concepció de la Pietat és una demostració que Miquel Àngel s'ha reconciliat amb la idea de la mort, a la qual veu ara com la suprema alliberació de l'ànima."<ref> Charles Tolnay (1951) Michelangelo, Florencia, p.158</ref>}}