Caldera de llagosta: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
Cap resum de modificació |
||
Línia 16:
La '''caldereta de llagosta''' és "la més emblemàtica de les calderes",<ref>Xim Fuster i Manel Gómez: ''Menorca: gastronomía y cocina'', pàg.20. Ed. Triangle Postals, Sant Lluís, 2005. ISBN: 84-8478-187-9 </ref> que són "el plat [[Menorca|menorquí]] més conegut internacionalment".<ref>Xim Fuster i Manel Gómez: ''Menorca: gastronomía y cocina'', pàg.20. Ed. Triangle Postals, Sant Lluís, 2005. ISBN: 84-8478-187-9 </ref> Sobre un fons de [[ceba]], [[tomàquet]] i [[pebrot]] vert picats i sofregits en [[oli d'oliva]] ([[sofregit]]) s’afegeix la [[llagosta]] trossejada viva amb tots els sucs, es cobreix amb aigua i es cou en una cassola de fang (que a les balears s'anomena ''tià'') a foc viu fins que bulli. Llavors es baixa el foc i deixa fent xup-xup una mitja hora, s'afegeix una [[picada]] amb els intestins taronges de la llagosta, [[all]] i [[julivert]] i es deixa coure uns minuts més. Com les altres sopes tradicionals menorquines, se serveix típicament amb llesques molt primes (un milímetre de gruix) de [[pa]] dur, que ja es venen tallades en bosses de plàstic a les fleques. El pa es sol posar al plat i desprès s'hi afegeix el caldo i la llagosta, encara que a les families de vegades cadascú s'afegeix el seu pa a la sopa a taula. Versions modernes i menys tradicionals admeten pastes o arròs en comptes de pa.
A l'estiu es prefereixen les femelles, que són plenes d'ous que s'utilitzen per a preparar la picada. La llagosta es talla viva perque sembla ser que l'estrès que pateix fa que el seu cos segregui certes substàncies que la fan més
Actualment aquest plat només es menja a la primavera i l'estiu, ja que les llagostes locals; més vermelles, petites i saboroses; estan protegides i nomès es poden capturar les llagostes majors de 19cm i de març a agost. En orígen aquestes llagostes abundàven i es podien agafar amb facilitat a les cales a prop de la terra, es tractava, com les variants amb llagostins o escarmarlans, d'un plat humil i de subsistència. La posterior valorització d'aquest animal com a aliment, i la conseqüent captura massiva per part d'altres països -els menorquins pesquen en la pròpia barca per al consum diari- estiguin actualment en perill d'exinció i que es venguin a preu de producte de luxe.
| |||