Carmelites descalces: diferència entre les revisions

Amb un grup de monges, el setembre de 1560 van decidir la fundació d'un monestir de tipus semieremític, on seguirien la regla carmelita i les [[franciscans descalços|reformes descalces]] que [[Pedro de Alcántara]] havia introduït a l'[[orde franciscà]]. El 24 d'agost de 1562 va ser fundat el nou monestir de Sant Josep, a [[Ávila]].

 

* ''Article principal: [[Carmelites descalços#Història]]

 

Els superiors de l'[[Orde del Carme]] imposaren la clausura a l'orde reformat. Per acabar amb els conflictes entre els descalços i els calçats, [[Gregori XIII]] va constituir, el [[1580]], una província autònoma dels carmelites descalços, primer pas cap a un la separació total de l'orde reformat, en 1593.

 

Les monges carmelites es van estendre ràpidament. Les constitucions de 1568 van ser revisades per santa Teresa i Jerónimo Gracián i aprovades al primer capítol general dels descalços de 1581, a Alcalá de Henares. A Teresa, morta en 1581, va succeir-la al davant de l'orde la seva deixeble, la [[venerable]] [[Anna de Jesús]] (1545-1621), priora a Granada. El general Nicolò Doria, però, va endurir la seva actitud envers els descalços, restringint algunes concessions. Mentrestant, Anna de Jesús va presentar les constitucions de Santa Teresa, ja revisades al capítol general de 1581, a la [[Santa Seu]] per a la seva aprovació. S'hi introduïren algunes modificacions. Doria, no obstant, no volia que la branca femenina de l'orde creixés i no féu res en aquest sentit. Encara amb això, entre 1581 i 1593 van fundar-se quinze cases noves. Quan es van separar de l'orde carmelità, en 1593, hi havia més de 600 monges, en comunitats autònomes, dirigides pels superiors de la província carmelita descalça masculina.

 

</gallery>

 

A França, Madame Acarie (beata Maria de l'Encarnació, 1565-1618) va introduir l'orde. Algunes monges espanyoles ho havien intentat, però la prohibició de fundar cases fora de les fronteres que havien imposat els superiors de la congregació espanyola els va impedir de continuar.

 

 

El cardenal Bérulle, però, volia que el nou orde quedés vinculat a la jurisdicció de l'[[Oratori de Jesús]] que ell mateix havia fundat. Finalment, les carmelites descalces franceses van anar posant-se sota la jurisdicció dels oratorians, els [[jesuïtes]] o clergues seculars, sense vinculació oficial amb les congregacions espanyola o italiana, com una congregació separada al si de l'orde. Van tenir una ràpida expansió, amb la protecció dels bisbes i la cort, i amb una gran popularitat. Entre les carmelites més reconegudes, hi hagué: Louise de la Miséricorde (1644-1710) i Thérèse de Saint Augustin (1737-1787).

La [[Revolució francesa]] va suprimir l'orde; al convent de Compiègne, les setze monges van ser empresonades, condemnades i executades en [[1794]].<ref>Sobre aquest episodi, [[Georges Bernanos]] va escriure el seu drama ''Dialogues des carmelites'', que va servir com a base a l'òpera del mateix títol de [[Francis Poulenc]] (1954): vegeu [[Dialogues des Carmélites (Poulenc)]].</ref>

 

Anna de Jesús va passar de París a [[Brussel·les]], on va fundar la primera casa descalça. A instància seva, van ser cridats frares de Roma, que van fer crèixer el nombre de fundacions, com la d'[[Anvers]], per Anna de Sant Bartomeu, que va tenir un paper important en la fi del setge de la ciutat.

 

Des de Flandes, l'orde s'expandí cap a [[Alemanya]] i [[Polònia]]. A les terres flamenques van fer-se fundacions destinades a monges d'origen [[Anglaterra|anglès]] (Anvers, 1619; Lierre, 1648; Hoogstraeten, 1678) que no podien establir-se a Anglaterra per la legislació que ho impedia. Quan la Revolució francesa va fer que les monges abandonessin el país, una part de la comunitat d'Anvers s'establi a Londres, i després a [[Amèrica]] (arribaren a [[Nova York]] en 1790), i una altra a Lanherne ([[Cornualla (Gran Bretanya)|Cornualla]]), a partir de la qual es van originar altres fundacions arreu d'Anglatera (Wells 1870, Darlington 1830, Chichester 1870, etc.).

 

 

La vida de la monja carmelita descalça és essencialment contemplativa, a diferència de la del frare: la pregària, l'oració mental, l'ofici diví i els exercicis pietosos centren la seva activitat, juntament amb el treball a l'interior del convent. És un orde de clausura, amb una vida molt austera, amb freqüents abstinències. [[Teresa de Jesús]] destacava viure l'oració continuada en un clima de joia i d'amor fraternat entre les monges, que havien de ser capaces de viure en solitud i estar obertes a la intimitat amb Crist, amb l'oració i la mortificació com a mitjans de participació activa en la passió redemptora de Jesús.

El [[2005]] eren presents a 88 estats, amb 868 convents; 126 d'ells seguien les constitucions de [[1990]] i estaven deslligats de l'orde masculí, mentre que els 762 restants seguien les de [[1991]] i jurídicament són vinculats als frares. En total, hi havia 11.731 monges (1.836 al primer grup i 9.895 al segon).

 

<references/>

 

== Bibliografia ==

 

* [[Carmelites descalços]]

* [[Orde del Carme]]