Literatura franco-antillana: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
Cap resum de modificació |
||
Línia 5:
Els negres lliures constituiren una petita burgesia, sovint cultivada, que es desmarca del proletariat negre alliberat, i escollí la via de l’assimilació cultural. Així imitaren els escriptors metropolitans i adoptaren llurs puns de vista a l’hora d’evocar les realitats antillanes. Entre aquests destacarien els poetes exòtics [[Daniel Thaly]] (1880-1950) originari de [[Dominica]], autor de ''Lucioles et cantharides'' (1900), ''L’Ile et le voyage'' (1923) i ''Chants de l’Atlantique'' (1928); i [[Emmanuel-Flavia Léopold]] amb ''Adieu, foulards, adieu madras'' (1930). Però l'autor més conegut de les Antilles fou [[Alexis Léger]] ''Saint John Perse'' (1887-1975), diplomàtic, poeta i [[Premi Nobel de Literatura]] el 1960, autor d' ''Elogues'' (1911), ''Anabase'' (1924), ''Exil'' (1942), ''Pluies neiges'' (1944), ''Vents'' (1946), ''Amers'' (1957) i ''Chronique'' (1960).
== Consolidació ==
Linha 13 ⟶ 12:
== La negritud ==
Pel que fa a la ''négritude'', fou impulsada per les revistes ''[[Volontés]]'' i ''[[Tropiques]]'', fundades pel martiniquès [[Aimé Césaire]] (1913-2008),
En un altre extrem se situa el psiquiatra [[Frantz Fanon]] (1925-1961), mort prematurament, autor de ''Peaux noirs, masques blanches'' (1956) on afirma que la patologia de la por és social i causada per la situació social i la jerarquia social, així com la seva obra mestra ''Les damnés de la terre'' (1961), per la qual fou considerat l’ideòleg del [[FLN]] algerià i que influí en tots els revolucionaris dels seixanta, des de [[Malcolm X]] fins al [[Che Guevara]]. Per la seva part [[Edouard Glissant]] (1928), editor de la revista '?Acoma'' (1971-1973) ou difussor del concepte d’''antillanité'', tot afirmant que la comunitat antillana és malalta i que cal reapropiar-se del seu propi espai i història, concepte recollit en l’assaig ''Le discours antillais'' (1981), i els poemes ''Le sel noir'' (1960),'' Le sang rivé'' (1961), ''Les indes'' (1956), ''Miroirs'' (1954), ''Givres solitudes'' (1956), ''Le Lezarde''(1958), ''Malemont'' (1975) i la novel·la ''La case du commandeur'' (1978). .
La narració és més usada com a “crit de denúncia negre”, i prediquen l’antillanitat dins el [[Tercer Món]], com [[Raphäel Tardon]] (1911-1966), amb ''Starkenfist'' (1947), ''Blau des îles'' (1946), ''la Caldeira'' (1949) i ''Christou poing'' (1950), d’influència francesa, [[René Maran]] (1887-1960) amb ''Batouala'' ([[Premi Goncourt]] 1921) on narra el retorn a Àfrica, ''Djouma, chien de brousse'' (1927) i ''M’bala l’elephant'' (1944), [[Marie-Madelaine Carbet]] (1902) amb els poemes ''Point d’aigue'' (1958), ''Rose de ta grâce'' (1970) i la novel·la ''Au peril de ta joie'' (1970); [[Sonny Rupaire]], que escrivia en creolé, i [[Alfred Melon-Degras]], amb ''Le silence'' (1976), on reclama la pertinença de les Antilles a l’àrea cultural llatinoamericana.
| |||