Mi major: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
Cap resum de modificació |
||
Línia 17:
Només dues de les 104 [[simfonia|simfonies]] de [[Joseph Haydn|Haydn]] estan en mi major: les núm. 12 i 29. Encara al [[segle XIX]], les simfonies en aquesta tonalitat són rares, i així hi ha la [[Simfonia núm. 7 (Bruckner)|''Simfonia núm. 7'']] de [[Anton Bruckner|Bruckner]] com un dels pocs exemples. Dues simfonies que comencen en [[re menor]] i acaben en mi major són la ''Simfonia núm. 1, "Gòtica"'', de [[Havergal Brian]] i la [[Simfonia núm. 4 (Nielsen)|''Simfonia núm. 4'']] de [[Carl Nielsen|Nielsen]]. La ''[[Simfonia núm. 4 (Mahler)|Simfonia núm. 4]]'' de Mahler comença en [[sol major]] però acaba en mi major.
A més, mi major és la tonalitat del [[moviment]] final de la ''[[Simfonia
A considerar que és una tonalitat difícil per als [[instruments de vent]], acceptable per als [[instruments de corda]] de la [[orquestra simfònica]], i molt adequada per a la [[guitarra]]. Si estan disponibles, els [[clarinet]]s en la haurien d'usar-se en lloc dels clarinets en si bemoll; per als primers s'escriuria en [[sol major]], mentre que per als darrers seria en [[fa sostingut major]] o [[sol bemoll major]].
| |||