Cera perduda: diferència entre les revisions

A grans trets, elEl procediment es basa en tallar la peça original típicament en [[cera]], que és tova i permet realitzar-hi tota mena de detalls, d'on ve el nom del mètode. Altres materials que es poden usar són la [[terrissa]], el [[greix]], la [[parafina]] o d'altres [[polímer]]s, per exemple. A aquesta peça se li afegeixen finsuns tubs fins i massissos, també de cera, que desprès serviran per a crear canals per on es vesarà el material líquid. El conjunt es cobreix amb una forma compacta d'un material tou però que pugui esdevenir dur i amb certes propietats tèrmiques com, per exemple, el [[ciment]], de manera que hi sobresurtin els extrems dels sortints afegits. Després car endurir el material tou cobrent. A continuació s'aplica calor per a fondre la cera i evacuar-la per forats i canals creats pels cilindres o cons afegits.

El principal defecte d'aquest procediment és el seu enorme cost, ja que no hi ha una altra manera d'obtenir la figura, per exemple de metall, que trencant el motlle de ciment, antigament per procediments mecànics, és a dir, a cops. Avui en dia es pot trencar també per procediments químics, per exemple, o es fa un motlle en dues parts que es puguin separar. En qualsevol cas després cal trencar els sortints de metall que queden pegats a la figura, i després polir-los, i, en el cas d'utilitzar un motllo en varies parts, també polir la part d'unió. Cada zona d'unió entre dues plaques del motlle o on hi havia un sortint es consideren defectes de fabricació. Per a fer el motlle en varies parts, o per a obtenir peces idèntiques amb aquest mètode, es poden fer prototipus o models de cera idèntics a partir d'un d'original, utilitzant un motllo tou fet amb silicona, que no suportaria el metall però sí la cera calenta.

A l'època d l'[[estil sever]], aquest procediment es va usar per a fer [[estàtua|estàtues]] de [[bronze]], com els ''[[guerrers de Riace]]'',<ref>Barral i Altet (1987) p.106</ref> el ''[[déu del cap Artemísion]]'' o l' ''[[auriga de Delfos]]''. És un mètode en què no hi pot haver cap error, ja que en abocar-se el [[bronze]] el model previ, que en aquest cas és de [[fang]] i no cera, es destrueix.

Consistia a fer una primera figura de fang amb la forma de l'objecte a realitzar. Posteriorment es recobria amb una fina capa de [[cera]] (de 7-8 mil·límetres de gruix en el cas de les estàtues de Riace) que, al seu torn era coberta per una altra capa de fang, o per un altre material [[refractari]], en el queon es practicaven diversos orificis. El bronze era abocat per un o diversos forats (abeuradors) situats a la part superior, i l'[[aliatge]] anava desplaçant la cera que sortia per un o més orificis inferiors. Una vegada refredat tot el conjunt, es trencava la capa de fang exterior, quedant el bronze final. Amb un element punxegut es trencava també el nucli original per donar pas a la peça acabada.

Tanmateix, donada la mida de moltes de les figures, era normal que quantitats importants de fang quedessin a l'interior del bronze, com va ocórrer al cas dels dos ''guerrers de Riace'', cosa que ha permès als investigadors la seva anàlisi per poder determinar amb més o menys exactitud la seva procedència. Una vegada aconseguida la peça en bronze s'hi feia un repàs a consciència per ajustar-se amb la màxima fidelitat al que l'artista havia plasmat a la primera escultura de fang. En aquesta tasca es tallaven les abeuradores i es repassaven els desperfectes que poguessin haver sorgit durant la fosa. Així mateix es soldaven els forats deixats per les abeuradores, i s'unien les peces que configuraven el conjunt de l'obra amb un fil del mateix aliatge utilitzat. Després d'això, l'obra s'allisava mitjançant una espècie de polit de la superfície, polida i abrillantada per un fregat finíssim, fins que els porus del bronze quedaven completament unificats. Més tard es procedia a donar les [[pàtina|pàtines]], per tal d'acolorir el metall.<ref>Richter (1980) p.55</ref>

* [[Xavier Barral i Altet|Barral i Altet, Xavier]]. ''Historia Universal del Arte: La antigüedad Clásica'', Vol.II. Barcelona, Editorial Planeta, 1987. ISBN 84-320-8902-8 {{es}}