Retardant de flama: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 15:
==Història==
Durant les últimes dècades, la substitució de materiales convencionals per [[polímers]] sintètics ha augmentat molt degut a la versatilitat, baixa densitat i millors propietats d’aquests últims. Encara que aquests polímers sintètics han sigut ampliament acceptats en multitud d’aplicacions, la majoria d’ells són extremadament inflamables i en presència d’una font de calor i d’oxígen es cremen fàcil y ràpidament. Evidentment, el problema que es planteja no és únicament la pérdua de propietats del material, sino que el fum i els gasos tòxics que es desprenen són els principals responsables del perill que suposa un incendi.
Les primeres estratègies que es van portar a terme per a dotar els materials de propietats retardants de flama daten del segle V a.c. En aquesta època els egipcis impregnaven la fusta i altres materials de construcció sulfat d’alumini i potasi amb la finalitat de reduir la seva inflamabilitat. Tots els mètodes posteriors es van basar en estratègies similars d’impregnació o recubrimient de materials naturals. Com exemple, a finals del segle XVIII i principis del XIX, es van realitzar estudis per Gay-Lussac, que descriuen com conferir propietats retardants de flama a materials tèxtils mitjançant tractaments amb fosfat d’amoni, clorur d’amoni i bòrax, productes que encara avui en dia s’apliquen a materials cel∙lulòsics.
| |||