Retardant de flama: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 18:
Les primeres estratègies que es van portar a terme per a dotar els materials de propietats retardants de flama daten del segle V a.c. En aquesta època els [[egipcis]] impregnaven la fusta i altres materials de construcció [[sulfat]] d’alumini i de potasi amb la finalitat de reduir la seva inflamabilitat. Tots els mètodes posteriors es van basar en estratègies similars d’impregnació o recubrimient de materials naturals. Com exemple, a finals del segle XVIII i principis del XIX, es van realitzar estudis per [[Gay-Lussac]], que descriuen com conferir propietats retardants de flama a materials tèxtils mitjançant tractaments amb [[fosfat]] d’amoni, [[clorur]] d’amoni i [[bòrax]], productes que encara avui en dia s’apliquen a materials cel∙lulòsics.
==Retardants de flama comercials==
Aproximàdament un 90% dels compostos que s’utilitzen actualment, pertanyen a un dels següents cinc tipus de compostos: trihidrat d’alúmina, compostos organoclorats i organobromats, compostos organofosforats inclosos els compostos de fòsfor halogenats, òxids d’[[antimoni]] i compostos de [[bor]]. Altres compostos retardants de flama de menor aplicació, però que han resultat també eficients són: alguns compostos de [[silici]], de [[sofre]], [[òxids]] i [[carbonats]] de [[metalls]] diferents de l’antimoni i [[àcids de Lewis]] com el clorur fèrric.
| |||