|
'''Pietro Gambacorta''' o '''Pere de Pisa''' ([[Pisa]], Toscana, 13 de febrer de 1355 - [[RomaVenècia]], 16 de juny de 1435) fou un eremita italià, cofundador de l'[[orde religiós]] dels [[Pobres Eremites de Sant Jeroni]]. És venerat com a [[beat]] per l'[[Església Catòlica Romana]].
==Biografia==
Pietro, nascut a Pisa o Lucca en una família noble i rica, els Gambacorta di Pisa; el seu pare, Pietro, havia estat governant de Pisa. Als 25 anys, després d'una joventut de disbauxa, va decidir renunciar a la vida acomodada i fer vida eremítica. Cap al 1377 arribà al mont Cesana, prop d'[[Urbino]] i s'hi instal·là. Vivia d'almoines en una cabana.
Cap al 13801377 va fundar al costat de la seva ermita un monestir anomenat de Montebello (Isola del Piano, [[Úmbria]]) el primer eremitori de l'orde. Es diu que havia convertit dotze lladres que l'havia assaltat, i que, penedits, imitaren l'ermità i ells mateixos es feren eremites, formant una comunitat i donant origen a una congregació que prengué el nom de [[Pobres Eremites de Sant Jeroni]] ('''Ordo Fratrum Eremitarum s. Hieronymi Congregationis B. Petri de Pisis'''). Pere condicionà dotze cel·les i trià Sant [[Jeroni d'Estridó]] com a patró, per la vida d'anacoreta que havia portat i per la devoció que hi havia envers el sant en la seva família. Va presciure la regla de vida, molt austera, amb períodes anuals de dejuni de quaranta dies, i dejunis cada dilluns, dimecres i divendres, com també les hores de pregària individual i d'assistència a l'[[ofici diví]]. La congregació fou aprovada per [[Martí V]] en 1421. En poc temps, l'orde s'estengué per Itàlia, sobretot al Ducat d'Urbino, avui les [[Marques]]: [[Pesaro]], Urbino, [[Fano]], [[Rimini]], [[Venècia]], [[Pàdua]] i [[Ferrara]], tots ells fundats pel beat.
Quan el seu pare i dos germans van ésser assassinat en 1393, Pere estigué temptat de marxar i venjar-los, però restà a la cel·la i continuà amb la seva vida religiosa; com la seva germanacosina, també religiosa, la beata [[Clara Gambacorta]], perdonà els criminals. En 1425 anà a [[Roma]] com a pelegrí i hi va conèixer [[Nicola da Forca Palena]] un altre eremita que havia fundat un eremitori similar al seu.
Pere va morir a Venècia, on era de viatge per assumptes de l'orde, el 12 de juny de 1435, al monestir de San Girolamo de les monges agustines, on era hostatjat; fou sebollit a l'església d'aquest monestir. Va ésser beatificat per [[Innocenci XII]] en 1693.
Cap al 1434, Nicola da Forca Palena s'havia establert al mont Gianicolo de Roma, llavors aïllat i de difícil accés, a l'església de Sant'Onofrio. Llavors va demanar als eremites de la congregació de Pisa de San Sebastiano de Venècia que s'unissin a la seva fundació del Gianicolo. [[Eugeni IV]] aprovà la fundació de Niccolò el 4 d'octubre de 1437. Finalment, a partir dels dos eremitoris les congregacions de Pisa i Roma formaren un únic orde que seria reconegut amb nous privilegis pel papa [[Eugeni IV]] en [[1446]].
Les constitucions s'aprovaren en 1444, i [[Pius V]] els donà la seva forma definitiva en 1568, obligant els eremites a fer els tres vots habituals (obediència, pobresa, castedat) i a posar-se sota la ''[[Regla de Sant Agustí]]''. De mica en mica, s'hi incorporaren altres grups d'eremites que havien estat congregacions independents fins llavors: els [[Eremites de Monte Legastro]], de [[Gènova]] en 1579, i els Eremites del Tirol i Baviera en 1695.
A Itàlia hi havia quaranta monestirs en dues províncies, Ancona i Treviso. A Roma tenien el monestir de Sant' Onoforio in Gianicolo. Cap al [[1780]], els convents jerònims de la congregació pisana superaven els norant, a Itàlia i fora.
L'orde fou suprimit per [[Pius XI]] el 12 de gener de [[1933]], ja que havia quedat obsolet en el context de l'Església.
L'hàbit era una túnica marró, amb caputxa i un cinyell de cuir. Entre els membres de l'orde hi ha els beats Pietro Qualcerano, Nicola di Furca-Palena, Bartolommeo de Cesna, Filippo de Sant'Agata i d'altres.
==Enllaços externs ==
|
