Alexandre Cirici i Pellicer: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
Cap resum de modificació |
||
Línia 43:
Durant els anys seixanta, el seu nom es va convertir en una de les signatures habituals dels comunicats on es denunciaven aspectes concrets de la situació del país. Va prendre part en la tancada a Montserrat de l’Assemblea d’Intel•lectuals i en la constitució de l’Assemblea de Catalunya (1971), any que fou empresonat. Impulsor del Grup d’Independents per al Socialisme, formà part del primer secretariat del PSC. [[Fitxer:Entesa senat.jpg|thumbnail|right|Cartell publicitari de la candidatura unitària de '''l'Entesa dels catalans''', 1977. ]]L’any 1977 va ser elegit senador a Madrid per l’Entesa dels Catalans, càrrec que renovà en les dues següents legislatures en les candidatures socialistes. Com a representant de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, es va significar per la defensa dels drets de les llengües minoritzades.
Cal destacar que l’obra i la personalitat de Cirici Pellicer, tot i les adversitats a què va haver d’enfrontar-se, tingué un notable reconeixement nacional i internacional. En efecte, a banda de donar múltiples conferències i formar part de diferents jurats arreu del món, treballs seus es van publicar a Nova York, París, Londres, Milà o Ginebra. El 1974 fou elegit vicepresident de la secció corresponent a l’Estat espanyol de la International Research on Mass Communication. Com a membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA), participà activament en nombrosos congressos i el 1978 en fou elegit president a Suïssa. També va formar part del consell de redacció de la prestigiosa revista ''The Studio International'' i exercí de director consultant de la publicació ''Teoría y crítica'', vinculada a l’AICA.
'''L’obra d’Alexandre Cirici'''
Línia 68:
Les transformacions que des de final dels anys cinquanta van viure les societats catalana i espanyola arran de l’obertura econòmica, el desenvolupament industrial, la penetració de la cultura burgesa de consum, l’augment de contactes amb l’exterior i la progressiva reorganització i emergència de les forces antifranquistes, així com l’efervescència de l’esquerra a nivell internacional, van propiciar una modificació significativa dels planteigs de Cirici i també el seu allunyament de les esferes institucionals i dels grups de poder vinculats a l’ordre estatal.
Els llibres'' L’arquitectura catalana'' (1955), ''L’escultura catalana'' (1957) i ''La pintura catalana'' (1959) assenyalen el pas cap a una visió més social i materialista de l’art. En aquest moment de trànsit, tocat encara per l’empremta idealista, atengué l’aportació informalista i corrents propers, de Tàpies, Cuixart o Saura a Wols, Fautrier o Pollock; mentre que els anys seixanta es van caracteritzar per la seva progressiva defensa d’una aproximació científica a l’art, cosa que el portà a l’adopció d’un enfocament sociologitzant que en part ja es trobava implícit en els seus primers planteigs quan ajuntava el concepte d’art al de cultura. L’assaig ''Art i societat'' (1964), influït per autors com Walter Gropius, Arnold Hauser, Giulio Carlo Argan, Jean Paul Sartre, Herbert Read o Pierre Francastel, fou una de les expressions més rellevants d’aquesta òptica. En aquella conjuntura, Cirici va advocar sobretot pels artistes que conjuminaven una motivació constructiva i una reflexió crítica a l’entorn dels llenguatges artístics i els nous mitjans de difusió massius amb un afany d’incidència i transformació social. Una opció que veia reflectida especialment en les experiències vinculades a la recerca visual i a tendències neoconcretes, cas d’Andreu Alfaro o el Grup Parpalló, però sobretot en els nous realismes i certes derivacions de l’art pop que tenien en Jordi Galí o Àngel Jové, però sobretot en l’Equip Crònica i altres autors valencians afins el seu principal punt de referència. El grup d’artistes catalans a París, entre els quals Joan Rabascall, Antoni Miralda, Benet Rossell o Jaume Xifra, també foren objecte del seu interès. I quant al marc global, podem esmentar Max Bill, Julio Le Parc, Yves Klein, Maurice Raynal, Robert Rauschenberg, Claes Oldenburg o Andy Warhol.
La voluntat d’enriquir la seva perspectiva va portar-lo a la incorporació d’esquemes analítics inspirats en l’estructuralisme i la semiòtica, en què reformulava aspectes del model formalista i iconogràfic conreat en anys anteriors. En aquest cas, els seus principals referents foren alguns intel•lectuals italians del Gruppo 63, entre els quals Umberto Eco, Galvano Della Volpe i Gillo Dorfles, sota l’empara d’Antonio Gramsci, així com els francesos Claude Lévi-Strauss, Roland Barthes o Michel Foucault. Posteriorment es decantà cap a una visió més elaborada fruit d’una síntesi original entre semiòtica i sociologia, en què partint de l’anàlisi de la configuració formal de les obres intentava copsar les dinàmiques socials a què responien. Com a autors més influents d’aquesta etapa podríem citar Lucien Goldmann o Frederick Antal. És significatiu d’aquest procés que l’any 1971 fes el llibre ''Miró llegit'' des d’una perspectiva entre iconològica i semiològica, i que poc més tard li’n dediqués un altre, ''Miró mirall'' (1977), d’orientació predominatment sociològica. Sota aquests plantejaments, va defensar les noves manifestacions artístiques que posaven en qüestió l’obra d’art tradicional, de l’art pobre a les pràctiques conceptualistes. Els artistes alineats en aquestes orientacions a qui dedicà més atenció foren Sílvia Gubern, Antoni Llena, Josep Ponsatí, Fina Miralles, Ferran Garcia Sevilla, Jordi Benito o Carles Pazos. Mentre que Germano Celant, Wolf Vostell, Joseph Beuys, Timm Ulrichs, Robert Morris, Joseph Kosuth o Hans Haacke foren alguns dels noms d’arreu del món que va atendre.
Línia 81:
'''Bibliografia bàsica'''
* DD. AA.,
* Ximo COMPANY,
* José FERNÁNDEZ ARENAS,
*Alícia SUÀREZ i Mercè VIDAL (coord.), ''Homenatge de Catalunya a Alexandre Cirici'' (1914-1983), Ed. Ajuntament de Barcelona i Universitat de Barcelona, Barcelona 1984.
* Joan M. MINGUET I BATLLORI,
* Miquel PORTER-MOIX,
* Daniel GIRALT-MIRACLE,
* Narcís SELLES RIGAT,
* Teresa MARTÍNEZ, ''Gráfica publicitaria: La trayectoria profesional de Alexandre Cirici Pellicer (1914-1983). Una biografia gráfica'', Facultat de Belles Arts-Universitat de Barcelona, Barcelona, 2007.
* David ALMAZÁN, ''Alexandre Cirici Pellicer (1914-1983) en la historiografía del arte japonés en España: su contribución en la estampa japonesa (1949)'' ; ''Nuevas perspectivas de investigación sobre Asia Pacífico'', CEIAP, nº 2, Ed. Universidad de Granada, Granada, 2008.
* Mercè VIDAL,
| |||