Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona: diferència entre les revisions

Durant el procés que va de la desfeta de la dictadura franquista a la instauració de la monarquia parlamentària a l’Estat espanyol, es van donar nombroses iniciatives que des del camp de l’art es posicionaren a favor d’un canvi polític en un sentit democràtic. S’ha de dir, però, que, en general, van ser iniciatives força episòdiques que no manifestaren una continuïtat en l’acció col•lectiva, ni desenvoluparen una reflexió teòrica al voltant de les seves relacions amb la dinàmica sociopolítica. I tampoc no establiren una estructura organitzativa, uns fonaments programàtics o un arrenglerament estratègic que les vinculés orgànicament amb el moviment opositor.

 

L’opció de l’ADAG podria relacionar-se, si més no parcialment, amb altres iniciatives artístiques i para-artístiques que van aparèixer arreu del món durant els anys seixanta i setanta –Art Workers Coalition, Artists and Writers Protest Against the War in Vietnam, Artists Meeting for Cultural Change, Guerrilla Art Action Group, People’s Flag Show, Arde Tucumán, la Coopérative des Malassis o el Front des Artistes Plasticiens- i que també pretenien contribuir a la transformació d’un determinat estat de les coses mitjançant el desplegament d’una estratègia que incloïa certs elements de coincidència amb el grup català, com ara una actitud crítica cap a les institucions oficials, un qüestionament de l’autonomia de l’art tal com l’entenien els corrents moderns dominants, una disposició favorable a la col•laboració interdisciplinària o, en fi, una vinculació amb els moviments socials per tal d’imbricar l’art amb la praxi vital i, més en concret, amb la contestació política.

 

 

Per entendre correctament l’aportació de l’ADAG cal conèixer el context on va emergir i que la va fer possible. La ciutat de Girona a mitjan anys setanta era una societat força terciaritzada, una capital de «província» amb tota la seva xarxa burocràtica estatal i un pes important de l’església, en què predominava una economia de serveis i una estructura productiva hegemonitzada per petites i mitjanes empreses, i uns nivells de renda força alts en relació a la mitjana catalana i espanyola. Aquestes circumstàncies van afavorir que l’ADAG jugués un paper destacat en la dinàmica política del moment. D’una banda, perquè la realitat socioeconòmica local, en tant que generadora d’uns excedents materials, havia creat unes condicions propícies per a una presència nombrosa d’artistes i productors culturals; i de l’altra, perquè, davant la feblesa del moviment polític organitzat a Girona, l’ADAG podia oferir un tipus de pràctica alternativa, mena de via indirecta de fer política, capaç de compaginar la lluita ideològica i l’acció simbòlica amb la creació d’uns espais de sociabilitat des d’on contribuir a la cohesió dels nuclis opositors i des d’on fer arribar les seves reivindicacions a la ciutadania. La pràctica del col•lectiu es beneficiava, a més, de la “coartada estètica”, ja que les seves manifestacions, tot i alimentar-se directament de les problemàtiques més vives i punyents, apareixien mediatitzades pel fet de presentar-se com a actes artístics, cosa que els atorgava una distància aparent cap a la realitat política i les tensions i conteses reals, i, per tant, podien sortejar amb més facilitat els mecanismes de coerció estatals.

 

 

L’articulació del grup pot entendre’s com el resultat de tota una sèrie d’assajos organitzatius del món artisticocultural local que, de temps, pugnava per obrir-se camí en un entorn urbà difícil i no gaire receptiu. El seu manifest fundacional, «Cal distingir entre les aparences i la realitat», fou firmat per trenta-cinc persones de Girona i rodalies. Entre els signants hi havia artistes de diferents tendències, però també intel•lectuals, dissenyadors, fotògrafs o joiers. La impulsió directa de les activitats del col•lectiu corria a càrrec d’un nucli format per uns quinze o vint associats, mentre que la participació en les seves iniciatives podia aplegar més de cent autors.

Entre els referents esteticoideològics que contribuïren a la caracterització de la pràctica i el discurs d’ADAG subratllem dues línies principals de relació. L’una provenia del moviment conceptual, en especial de l’orientació sociopolítica introduïda pel Grup de Treball, i l’altra de certes teoritzacions lligades als realismes i expressionismes socials. La primera via es trobava representada pel crític d’art Jaume Fàbrega, militant socialista (CSC i PSC), deixeble d’Alexandre Cirici i exideòleg del grup Tint-2 de Banyoles, i la segona pel pintor i activista cultural Enric Marquès, exmembre del PSUC i d’Estampa Popular, que a París havia format part de la Unió Popular d’Artistes (UPA), un grup integrat en l’estratègia del Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic (FRAP), d’afinitat maoista. En aquesta segona orientació, també hi podríem relacionar el Grup Praxis, amb Bep Marquès i Lluís Bosch Martí, que conreaven el fotomuntatge. A banda d’aquestes dues grans línies, que compartien un enfocament antikantià i de caire marxistitzant, contrari a la concepció de l’art com a finalitat desinteressada i a la mitificació de l’artista com a individualitat demiúrgica, també caldria esmentar l’aportació de Damià Escuder, un dels divulgadors a Catalunya dels plantejaments neovitalistes i coneixedor directe de l’escena activista i contracultural londinenca, així com dels autors que radicalitzaven la tradició de modernitat que tenia en Isidre Vicens i Josep Colomer, provinents dels anys republicans i de les cultures d’esquerra, dos dels seus punts de referència. Altres membres destacats del col•lectiu foren Joan Casanovas, Enric Ansesa, Jaume Faixó, Lluís Carreras, Francesc Torres Monsó, Niebla, Santiago Roca-Delpech, Montserrat Costa, Emili Massanes, Montserrat Guanter, Jordi Gispert, Vicent Huedo, Carles Vivó, Narcís Comadira o Maria Crehuet, que a París, mitjançant Marquès, havia entrat en relació amb el Front des Artistes Plasticiens de Daniel Buren.

 

 

S’ha de destacar la capacitat d’ADAG per respondre a les necessitats del seu àmbit territorial d’influència, per recollir i visibilitzar les principals contradiccions que hi tenien lloc i per saber inserir-se en la dinàmica política del moment, que es va concretar amb la integració en l’estratègia i sobretot en l’espai simbòlic unitari de l’Assemblea de Catalunya (AC). Els representants de l’ADAG van formar part dels òrgans rectors de l’AC a Girona i van participar en algunes de les reunions nacionals de la plataforma. La pràctica del grup es va caracteritzar per prendre com a eix temàtic de les seves manifestacions aquelles problemàtiques que ja comptaven amb una sensibilització prèvia entre la ciutadania. En aquesta línia, l’ADAG va assumir iniciatives de Justícia i Pau, de la revista Presència, dels col•legis professionals, dels grups ecologistes i pacifistes, de l’Assemblea Democràtica de Girona, de partits i sindicats o de la Comissió Onze de Setembre. Aquest tret d'imbricació ciutadana és fonamental a l'hora de comparar-lo a altres iniciatives aparentment similars que van tenir lloc als Països Catalans i a l'Estat espanyol, però que en molts de casos es limitaven a l'ús de fórmules retòriques abstractes, closes en el mer ideologisme i amb poca o nul.la repercussió en el seu entorn social.