Pontormo: diferència entre les revisions

'''Jacopo Carucci''' ([[24 de maig]] de [[1494]] — [[2 de gener]] de [[1557]]), habitualment conegut com ''Jacopo da Pontormo'', ''Jacopo Pontormo'' o simplement '''Pontormo''', va ser un pintor [[Manierisme|manierista]] [[Itàlia|italià]] de l'[[Escola florentina]]. La seua obra representà un salt radical des de la regularitat en l'ús convencional de la [[perspectiva]] que havia caracteritzat l'art florentí del [[Renaixement]]. És famós per l'ús de poses forçades, unides a perspectives ambigües, el que dóna com a resultat composicions en les quals les figures semblen surar en un entorn incert, alienes a la força de la gravetat.

 

Jacopo Carucci va nàixer a Pontorme, prop d'[[Empoli]]. [[Giorgio Vasari|Vasari]] narra com el noi orfe, «jove, malencònic i sol» va ser destinat a jove aprenent:

 

Aquesta primerenca ''Visitació'' mostra un interessant contrast amb la pintura del mateix tema (a la dreta), que va ser executada una dècada més tard per a l'església parroquial de Sant Miquel, a [[Carmignano]], a pocs quilòmetres de Florència. La comparació entre aquestes dues obres—una del seu estil primerenc i altra del seu estil de maduresa—posa de manifest l'evolució artística de Pontormo. En l'obra primerenca, Pontormo mostra un estil molt pròxim al del seu mestre, Andrea del Sarto, i als principis artístics del Renaixement de principis del segle XVI. Per exemple, les figures se situen aproximadament en la meitat inferior del quadre, i tot i que s'estima més una composició bigarrada, allunyada de l'equilibri associat a l'alt Renaixement, encara estan col·locades en un escenari d'arquitectura clàssica i situades a una còmoda distància de l'observador. En la darrera obra, l'observador es troba massa pròxim a la [[Mare de Déu]] i [[Santa Isabel|Isabel]], que giren una en torn de l'altra embolcallades amb generosos drapats. A més, l'escenari d'arquitectures clàssiques que s'observava perfectament construït a la primera obra, ha estat completament abandonat en benefici d'un peculiar i indefinit escenari urbà.

 

 

Els llenços sobre la vida de [[Josep]] (actualment a la [[National Gallery de Londres]]) ens mostren altre exemple del desenvolupament estilístic de Pontormo. Pintats més o menys a la mateixa època que la primerenca ''Visitació'', aquestes obres (com el ''Josep a Egipte'' de l'esquerra) mostren un estil més marcadament manierista.

L'any 1522, quan la [[pesta]] es va declarar a Florència, va fugir a [[Certosa di Galluzzo]], un monestir [[cartoixà]] en el qual els monjos observaven el vot de silenci. Hi va pintar una sèrie de frescos, actualment molt deteriorats, sobre la passió i resurrecció de Crist.

 

El gran retaule sobre llenç, per a la capella Capponi, dissenyada per [[Brunelleschi]] a l'església de [[Santa Felicita]] de Florència, que retrata ''El davallament de la Creu'' (1528), està considerada com la principal obra mestra de Pontormo que ha sobreviscut fins als nostres dies. Les figures, amb les formes acuradament modelades i amb els seus lluents colors s'agrupen en una composició de gran complexitat, en forma d'espiral el·líptica encabida en un espai reduït, gairebé insuficient. Tot i que habitualment és coneguda com ''El davallament de la creu'', en realitat no hi ha creu, el que fa que el tema de l'obra esdevinga tan ambigu com l'espai en què està inserit. L'escena ben bé podria ser qualificada de ''Lamentació sobre el Crist mort'' o el ''Trasllat del cos de Crist''. Les figures que se situen davall o que porten el cos de Crist adopten expressions afligides, com les dels ploraners. Tot i que sostenen el pes d'un gran cos d'home, les figures semblen gairebé surar sobre el terra; en particular la figura inferior se sosté delicadament sobre els dits dels peus, en una postura del tot impossible. De vegades, aquests dos nois han estat considerats [[àngel]]s que traslladen Crist en el seu viatge al [[Cel (religió)|Cel]]. En aquest cas, el tema de la pintura seria més escaientment un ''Enterrament'', tot i que la inexistència d'una tomba visible no ajuda en aquesta teoria, igual que l'absència de la creu fa discutible el tema del ''Davallament''. Finalment, també s'ha destacat que les posicions de Crist i de la Mare de Déu semblen evocar les de la ''[[Pietà (Miquel Àngel)|Pietà]]'' de Miquel Àngel conservada a Roma, tot i que ací mare i fill es troben separats. Així, a més dels elements d'una ''Lamentació'' i d'un ''Enterrament'', aquesta obra presenta alguns trets propis d'una ''[[Pietà]]''. S'ha especulat que l'home barbat situat al cantó superior dret seria un autoretrat de Pontormo com [[Josep d'Arimatea]]. Altra característica única en aquest ''Davallament'' és l'espai buit que hi ha al centre de la composició, i vers el qual totes les figures semblen caure en espiral.

 

Al mur situat a la dreta del ''Davallament'', Pontormo va fer una escena al fresc de l<nowiki>'</nowiki>''[[Anunciació]]''. Com en el cas del ''Davallament'', l'artista fixa la seua atenció principalment en les figures, més que en l'espai on se situen. Col·locats entre murs blancs, l'[[Àngel Gabriel]] i la [[Mare de Déu]] es mostren en un escenari que de tan simple se'ns presenta gairebé desolat. Els detalls arquitectònics pintats sobre cadascuna de les figures semblen fets per aparençar la predra grisa (''pietra serena'') que adorna l'interior de Santa Felicità, unint així l'espai pintat amb l'espai real en el qual se situa l'observador. L'acusat contrast entre les figures i el fons fa que els seus lluents guarniments semblen brillar a la llum de la finestra que hi ha entre elles, i esdevenen una miraculosa extensió del mur de la capella. L<nowiki>'</nowiki>''Anunciació'' evoca la ''Visitació'' de l'església de San Michele a [[Carmignano]] esmentada adés, tant pel que fa a l'estil com per les postures basculants de les figures.

 

Els seus retrats, penetrantment caracteritzats, mostren elements igualment manieristes.

 

Moltes de les obres de Pontormo han patit danys, incloent-hi les llunetes del claustre de monestir [[cartoixà]] de Galluzo (a l'esquerra).

 

Potser la més tràgica de les pèrdues va ser la dels frescos inacabats de la [[Basílica de San Lorenzo]] de Florència, als que va dedicar la darrera dècada de la seua vida. Aquests frescos mostraven un dia del [[Judici Final]] compost amb un inquietant maremàgnum de figures angoixosament contorsionades. Els dibuixos que n'han sobreviscut, mostren una estranya i mística garlanda de cossos, que provoca un efecte gairebé al·lucinant. La tradició pictòrica florentina solia emprar figures lineals i esculturals. Per exemple, el Crist del ''[[Judici Final (Miquel Àngel)|Judici Final]]'' de [[Miquel Àngel]] a la [[Capella Sixtina]] és un gran bloc pictòric, sever en la seua còlera; mentre que el Jesús de Pontormo al ''Judici Final'' es contorsiona sinuosament, com onejant a través dels cels en la dansa final. Els àngels giren al seu voltant en postures cada vegada més serpentines. Si les obres de Pontormo dels [[dècada del 1520|anys 1520]] semblaven surar en un món gairebé exempt de la força gravitatòria, les figures del ''Judici Final'' semblen haver-ne fugit completament i volar a través d'un cel estrany.

 

 

Al seu ''Judici Final'' Pontormo va reaccionar contra la tradició teològica en situar Déu Pare als peus de Crist i no sobre ell, una idea que [[Vasari]] trobà profundament pertobadora:

{{Cita|Però mai no he estat capaç de comprendre el significat d'aquesta escena, tot i que sé que Jacopo posseïa prou enginy i es relacionava amb persones doctes i lletrades; és a dir, el que podria significar aquesta secció en la qual es troba Crist en les altures, resuscitant els morts, i davall d'ell Déu Pare creant Adam i Eva. A més, al costat d'aquesta escena, en un dels cantons, on són els quatre evangelistes, nus, amb llibres a les mans, em sembla que no va aplicar cap ordre de composició, de mesura, de temps, de varietat en els caps, o de diversitat en els colors de la carn, o, en un mot, cap regla, proporció o llei de la perspectiva, perquè l'obra sencera es troba farcida de figures nues amb un ordre, dibuix, invenció, composició, color i execució fetes a la seua manera, i amb tal malenconia i tan poca satisfacció per a l'espectador, que em veig determinat, en no comprendre res encara que sóc pintor, a deixar que cadascú que l'observe puga extraure la seua pròpia conclusió.}}

 

La biografia de Pontormo que Vasari inclou a ''[[Le Vite de' più eccellenti pittori, scultori, e architettori]]'' el retrata com a un home solitari i víctima de la neurosi en el període en què era el centre d'atenció dels artistes i mecenes de la seua època. Aquesta imatge de Pontormo ha influït en la concepció popular de l'artista, com es pot veure a la pel·lícula de [[Giovanni Fago]], ''Pontormo, un amor herètic''. Fago hi retrata Pontormo immers en una solitària i fins i tot paranoica devoció al seu darrer treball: el ''Judici Final'', el qual fins i tot oculta a totes les mirades. Tal i com la historiadora de l'art Elizabeth Pilliod ha assenyalat, mentre escrivia ''Le Vite'', Vasari es trobava en una feréstega competència amb el taller de Pontormo/Bronzino. Aquesta rivalitat professional entre els dos tallers ben bé va poder influir sobre Vasari i portar-lo a desacreditar l'escola del seu oponent davant dels [[Mèdici]]. <ref>Vegeu "An Introduction to Vasari's Story" a ''Pontormo, Bronzino, and Allori: A Genealogy of Florentine Art'' (New Haven, CT: Yale University Press, 2001).</ref>

 

Pontormo comparteix certs elements del manierisme de [[Rosso Fiorentino]] i de [[Parmigianino]]. En certa manera va anticipar el [[Barroc]], així com les tensions d'[[El Greco]]. Les seues excentricitats van donar com a resultat un original sentit de la composició. Pot dir-se que la seua composició és ''cohesiva''. Per exemple, les figures del ''Davallament'' semblen recolzar-se unes en altres: el fet de treure'n una podria causar el col·lapse de l'edifici. En altres obres, com ara als llenços de Josep, els munions provoquen una confusa barreja pictòrica. Als seus darrers dibuixos hom pot observar una graciosa fusió de cossos, com per exemple al marc oval de Jesús al ''Judici Final''.

 

{| class=prettytable

! width="40%" | Nom

|''Episodi de vida hospitalaria''

|1514

|[http://renaissance.mrugala.net/Pontormo%20(par%20Fontaine%20S.)/Pontormo%20-%20Episode%20from%20Hospital%20Life.jpg]

|- valign="top"

|}

 

{| class=prettytable

! width="40%" | Nom

|}

 

{| class=prettytable

! width="40%" | Nom

|}

 

{{Referències}}

 

{{commonscat|Jacopo Pontormo}}

* Ha quedat un diari dels seus dos últims anys [http://www.cabinetmagazine.org/issues/18/pontormosdiary.php]