Mató de monja: diferència entre les revisions

En aquesta època era molt popular i es considerava més refinat i prestigiós que la [[crema catalana]]. A ''[[La cuynera catalana]]'' (1.835) es considera equivalent al menjar blanc,<ref>"Per fer menjar blanch ó mató de monja: A cada [[porró]] de llet se hi posarán tres [[Unça (massa)|unsas]] de farina de arros, y nou unsas de sucre; se posará en la olla ó cassola la farina de arros se hi anirá tirant la llet poch à poch, remenant ab la cullera á fi de no agrumullarse ab un trosset de escorsa de llimona, sucre, un pols de sal, y un troset de canyella, se posarà al foch en brasas ben encesas, y remenantho continuament sens parar, hahent bullit un rato, se traurà la escorsa de llimona y la canyella perque no hi done massa gust, despres se fará la proba per saber si te lo punt, prenent una gota ab la punta del gavinet se posarà á la bora de un plat, y cuan sia freda, vehent que se desprendesprèn del plat y no se apega en los dits se podrá epartar del foch se abocará en una plata, se dexará refredar y se podrà servir.": ''La cuynera catalana'', llibre III, any 1.835, anònim</ref> que per a alguns autors és un mató de monja sense ou. El baró de Maldà en parla al seu ''Calaix de Sastre'' escrit entre finals del segle XVIII i començaments del XIX. Al segle XIX surt, en [[castellà]] i sota el nom de ''requesón de monja'', al receptari ''Nuevo manual de la cocinera catalana y cubana'' de Joan Cabrisas, publicat a l'Habana l'any 1859. També referencien el mató de monja molts escriptors de l'època, com per exemple [[Pitarra]]. El 1.877, per exemple, Rossend Arús va publicar un relat satíric titulat ''Los matons de Pedralbes'' a la revista en [[català]] ''La llumanera de Nova York'', que es publicava a la ciutat de [[Nova York]].