Àhmad al-Mansur: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
mCap resum de modificació |
Cap resum de modificació |
||
Línia 1:
'''Àhmad al-Mansur al-Dhahabí''' (1549-1603) fou el sisè sobirà de la dinastia [[sadita]] del [[Marroc]]. Era fill del sultà [[Muhammad I al-Mahdi]] (o Muhàmmad al-Shayk al-Mahdi) i va néixer a [[Fes]]. El seu pare va morir quan tenia 8 anys.
Va exercir alguns comandaments militars però es va haver d'exiliar a Algèria amb el seu germà gran [[Mawlay Abd-al-Màlik]]; aquest va pujar al tron el [[1576]] i va designar a Ahmad com hereu. El [[1578]] va prendre part a la batalla de [[Wadi l-Makhazin]] prop de [[Ksar al-Kabir]] ([[4 d'agost]] de [[1578]]) contra els portuguesos en la que va morir el rei [[Sebastià de Portugal]] (mort en combat), i el mateix sultà Abd-al-Màlik (mort de malaltia). El mateix dia Àhmad fou proclamat sultà i va agafar el ''[[laqab]]'' d'Al-Mansur ("el Victoriós") i fou jurat al tronar a Fes ([[15 d'agost]] de 1578). Les tropes van demanar el regal habitual a la pujada d'un sultà al tron, però el sultà va reclamar la seva part del botí (1/5) de la batalla (que els soldats s'havien quedar sencer), i finalment es van posar d'acord en que cada part renunciava a la seva petició.
El juliol del 1679 es va posar greument malalt, però es va recuperar. Llavors el seu fill [[al-Mamun ibn Ahmad]] fou designat hereu i governador de Fes, sent jurat el [[24 de setembre]] de [[1579]] en una cerimònia a [[Marràqueix]] a la que el príncep no va assistir per les seves ocupacions a Fes. Ahmed el va cridar el 1581 a la seva presència per formalitzar la cerimònia i el va esperar a Tensif, on va acampar a meitat de març de 1581; al-Mamun es va presentar el [[1 de juliol]] de [[1581]] celebrant-se una cerimònia memorable de jurament amb una gran parada militar ([[3 de juliol]]).
Oficialment la mala acollida a l'ambaixada otomana i probablement el desig d'expansió, van portar a la Porta a planejar una expedició contra el Marroc. Ahmad al-Mansur se'n va assabentar i va fortificar [[Taza]], [[Marràqueix]] i [[Fes]], i va instaurar reformes a l'administració i l'exèrcit per acostar-lo al otomà. Va enviar una ambaixada al sultà [[Murat III]], dirigida pel seu secretari Abu l-Abbas Ahmed ibn Ali al-Huzali, amb valuosos regals que va aconseguir calmar al sultà (1581). L'ambaixada va retornar poc després de la cerimònia abans indicada.
Poc després d'aquesta cerimònia de Marràqueix del 1581 es va revoltar Abu Sulayman Daud ibn Abd al-Mumin fill d'Abd al-Mumin ibn Muhammad, germà d'Ahmad al-Mansur, i es va declarar sobirà a les muntanyes de Seksaoua on s'havia fet fort, obtenint el suport de diverses tribus berbers, cada vegada més. Ahmad va enviar a la zona al caid Abu Muhammad Abd Allah ibn Ibrahim ibn al-Kasim ibn Beddja que el va expulsar de les muntanyes Seksaoua; es va refugiar a la muntanya Houzala, i amb el suport dels habitants local va poder fer incursions contra el Draa; Ahmad va enviar altre cop a Abu Muhammad Abd Allah ibn Ibrahim ibn al-Kasim que va ocupar Houzala i Daud va haver de fugir al deser vivint com a nòmada entre la tribu Oudaia on va restar fins a la seva mort el 1589/1590.
Amb els diners obtinguts del rescat dels presoners a la batalla de [[Wadi l-Makhazin]] va constituir una guàrdia pretoriana organitzada a la turca i dirigida per oficials moriscs. La segona meitat del 1581 els va dirigir contra els oasis de Tuat o Tuwat (Touat) i Tigurarin, territoris que eren independents de fet i no obeïen al sultà ni a cap altre poder. L'expedició fou dirigida per Ahmad ibn Barka i Ahmad ibn Haddad al-Ghamri al-Maaqili que van sortir de Marràqueix; el objectiu estava a 70 dies de marxa. Arribats van demanar la submissió però al negar-se van atacar al exèrcit enemic que fou derrotat en una sola batalla. La victòria va causar gran joia a al-Mansur que ara podria conquerir la [[regió del Sudan]], veí d'aquestos territoris com li aconsellava el seu estat major. Aquest havia de ser el fet més rellevant del seu regnat, que li va valer el ''lakab'' d'al-Dhahabi (l'àuric).
Com que a l'edat del jurament de l'hereu al-Mamun (1579 i 1581) els germans petits d'quest encara no havien arribat a la pubertat, el sultà va fer repetir el jurament el [[2 de novembre]] de [[1584]] en presència de tots els germans excepte [[Zaydan ibn Ahmad]], al que el pare va ordenar no ser-hi. Llavors va donar governs als seus fills grans: [[Abu Faris Abd Allah ibn Ahmad |Abu Faris]] el Sus; Abu l-Hasan Ali va rebre Meknès; i Zaydan el govern de Tadela; un temps després els llocs de Abu l-Hasan i Zaydan foren permutats, combinació que va restar definitiva.
El 1585 es va revoltar a les muntanyes del Rif un home deamb fama de pietós anomenar al-Hadjdj Karakush, amb suport dels ghumares i els hibths, i va agafar el títol d'amir al-Munimin. Fou derrotat i mort i el seu cap portat a Marràqueix.
Com s'ha vista les revoltes foren sufocades amb rapidesa i en general el seu regnat fou pacífic. Negociacions amb [[Felip II]] de Castella i Aragó no van donar resultat i el sultà va encoratjar el contraban, i potser la pirateria; una anglesos van arribar a fundar ([[1585]]) una "Barbary Company" per monopolitzar el comerç exterior. El sultà s'acostà a [[Anglaterra]] després de la derrota espanyola de la esquadra invencible ([[1588]]). Ahmad vivia a Marràqueix, i va voler construir un palau. La construcció va durant prop de vint anys (es va iniciar el desembre de 1578) i finalment es va acabar (1594) i va rebre el nom de al-Kasr al-badi.
L'octubre de 1588 un cos de musulmans manat per Ahmad al-Naqis va derrotar als portuguesos a Ceuta <ref> probablement civils </ref> i es diu que van estar a punt d'ocupar la ciutat. El [[12 de setembre]] de [[1589]] els portuguesos van evacuar [[Asila]].
El sultà va escriure al sobirà del Sudan, demanant una contribució en or per finançar els exèrcits de l'islam. L'''askya'' s'hi va oposar. L'expedició al Sudan va sortir de Marràqueix el [[16 d'octubre]] de [[1590]] a les ordes del general Djawdhar Pasha, i va arribar al [[riu Níger]] tres mesos després al començament de [[1591]]; el ''askya'' de [[Gao]] (els marroquins l'anomenaven Kaghou) va presentar batalla prop de la seva capital però al no disposar d'armes de foc, fou fàcilment derrotat i va haver de demanar la pau. Els marroquins van entrar a [[Tombuctú]] (Tinbuktu); els principals ''fakihs'' de Tombuctú (entre els quals l'escriptor Abu l-Abbas Ahmad ibn Ahmad Baba <ref> fou alliberat el [[20 de maig]] de [[1596]] junt amb la seva família</ref>) foren deportats a Marràqueix. L'askya (Ishaq) es va retirar a Gao on Djawdhar el va perseguir i el rei enemic va oferir la submissió i un important tribut; Djawdhar va demanar instruccions al sultà. El setge i la resposata s'allargava i el clima era dolent, i el general es va retirar cap a Tombuctú. Aquesta retirada fou coneguda per Ahmad al-Mansur que va destituir a Djawdhar i va nomenar al seu lloc un altre general, Mahmud Zarkun, que va tornar a Gao que Ishaq ja havia evacuat cap a Koukia. Cap allí el va perseguir Mahmud Zarkun i no va parar fins que l'askya va morir; llavors tots els prínceps es van sotmetre a l'autoritat del sultà.
Des de la conquesta l'or va començar a fluir cap al Marroc cada vegada en més quantitat, i també altres articles. Marroc va esdevenir un regne ric on es fabricaven miler de peces d'or pels pagaments i es confeccionaven també joies i objectes.
La tribu Khult que després de patir un castig per afavorir als wattàsides havia estat perdonada pel seu bon comportament a la batalla de [[Wadi l-Makhazin]] i establerta a la regió d'Azghar on van començar a cometre excessos assolant els territoris veïns. A causa de les queixes el sultà els va imposar una contribució especial de 70.000 peces de plata que els va obligar a augmentar les ràtzies. Llavors va ordenar a una part anar a Tigurarin i van refusar, i va enviar contra ells a Musa ibn Abu Djumada al-Hamri que els va poder arrabassar els seus cavalls i els va derrotar con infants.
El [[1595]] es va revoltar el seu nebot [[al-Nasir ibn al-Ghalib Billah]] que estava exiliat a Melilla. Al front dels partidaris que havia reunit, es va dirigir a [[Taza]] que va ocupar. Diverses tribus se li van unir. Els notables del sultanat estaven cansats d'Ahmad al-Mansur que els imposava una autoritat absoluta i exercia un poder ferri, i quasi tots volien el triomf del rebel. El sultà va enviar un exèrcit a Taza que fou derrotat augmentant el prestigi d'al-Nasir. Ahmad al-Mansur va enviar llavors un segon exèrcit manat pel seu fill [[al-Mamun ibn Ahmad]], governador de [[Fes]], i aquesta vegada al-Nasir fou derrotat i va fugir cap a Taza i després va abandonar aquesta ciutat. Es va refugiar a Ledjabia al Dejabl al-Zabib, on fou atrapat per al-Mamun, que li va lliurar un altre combat en el que el rebel va morir ([[1596]]). El seu cap fou portat a Marràqueix.
Al-Mamun de fes dedicava als plaers (era homosexual i li agradava el beure) i va abandonar els seus deures religiosos, el que va molestar als notables (no al poble que o no ho sabia o ho dispensava); les queixes van arribar al seu pare que es va disposar a anar a Fes. Al-Mamun va posar en peu de guerra a les seves forces, uns 22.000 homes, i es va disposar a marxar a [[Tlemcen]] buscant la protecció dels otomans. Ahmad al-Mansur, assabentat, va demorar la sortida cap a Fes, li va enviar una carta afectuosa, i li va donar les províncies del [[Regió del Draa|Draa]] i [[Sigilmasa]]. Al-Mamun va acceptar les recomanacions paternes i va marxar cap a Sigilmasa, però a mig camí va retornar a Fes i als seus hàbits anteriors. Llavors el sultà li va enviar ''ulemes'' que amb amenaces de tota mena van aconseguir un comportament més adient i van informar al sultà que el fill s'havia reformat.
El 1598/1599 es va iniciar una greu epidèmia de colera que va delmar la població especialment a la capital. El desembre de 1600 una inundació va afectar a Fes i es va repetir el febrer de 1601. Ahmad al-Mansur no creia que el seu fill s'hagués reformat i l'octubre de [[1602]] va sortir de Marràqueix (on va deixar al seu fill Abu Faris com a virrei) en direcció a Fes, bloquejant els camins que anaven de Marràqueix a Fes per impedir que se sabés la seva sortida. Al-Mamun fou sorprès i va fugir per refugiar-se a la ''zawiya'' d'Abu al-Shata a la comarca de Fishtala, prop del riu Ouergha. Sota amenaça del sultà fou entregat i empresonat a [[Meknès]]. El govern de Fes fou donat a [[Zaydan ibn Ahmad]].
El sultà va morir no gaire temps després d'arribar, al seu campament de Fez ([[20 d'agost]] del [[1603]]), a causa de la pesta que assolava el país i que va durar del [[1598]] al [[1608]] però que el 1603 estava al punt més alt. Zaydan va quedar amb el poder a Fes (agost) i fou reconegut successor pels notables locals (Zaydan era fill d'una dama noble de nom Shabania mentre que al-Mamun i Abu Faris eren fills d'una concubina de nom Khayzuran) però quan es va notificar a Marràqueix la proclamació, els notables d'aquesta ciutat no el van reconèixer i van proclamar a [[Abu Faris Abd Allah ibn Ahmad|Abu Faris Abd Allah]], que va agafar el nom de regne d'al-Wathik billah. Ahmad al-Mansur fou enterrat a un mausoleu a Marràqueix.
A la seva cort, de la que van formar part diversos escriptors, va destacar el secretari Abu Faris Abd al-Aziz al-Fishtali, que li va dedicar un panegíric. Entre els seus visirs: Abd al-Aziz ibn Said al-Mezuar, el llibert Mulud i al-Nasir ibn Ali ibn Shakra.
==Notes==
<references/>
==Referència==
* Muhammad al-Saghir ibn al-Hadjdj ibn Abd Allah al-Wafrani, ''Nozhet-el hādi bi akhbar moulouk el-Karn el-Hadi'' (''Histoire de la dynastie saadienne au Maroc : 1511-1670''), traduït i publicat per O. Houdas, Ernest Leroux, París, 1889. En línia a [http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k5459924n.r=nozhet.langFR]
== Bibliografia ==
*E. Levi-Provençal, ''Chorfa''
| |||