Pius IX: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m [r2.6.4] Robot modifica: sr:Папа Пије IX
mCap resum de modificació
Línia 31:
Durant les revolucions de 1848 a Roma es va proclamar la república i el Papa va haver de fugir a Gaeta, al [[regne de les Dues Sicílies]], disfressat de monjo. Des d'allí va demanar ajuda a les principals potències catòliques: Espanya, Àustria, França i les Dues Sicilies, que van acudir en la seva ajuda. Quan els seus territoris li van ser restituïts pels francesos, va tornar animat per propòsits menys liberals, exemple d'això, la restauració del gueto jueu. El 1853 es va reconciliar amb les monarquies protestants dels [[Països Baixos]] i del [[Regne Unit]], les quals van permetre el restabliment en els seus països de la jerarquia catòlica.
 
DesprèsDesprés va dedicar-se a la defensa doctrinal del catolicisme i a la defensa dels Estats Pontificis, amenaçats pel moviment de [[unificació italiana]] sota [[Camillo Benso di Cavour|Cavour]] i el rei [[Víctor Manuel II d'Itàlia|Víctor Manuel II]]. Al 1860 el vaticà va perdre gairebé tots els dominis papals. El 1864 Píus IX va promulgar la encíclica [[Quanta Cura (Pius IX)|Quanta Cura]] que duu com apèndix el celebèrrim [[Syllabus errorum]], un compendi que condemna vuitanta doctrines progressistes de la seva època. Anatematitza entre altres el panteisme, el naturalismo, el racionalisme, el indeferentismo, el latitudinarismo, el socialisme, el comunisme, el liberalisme, les societats secretes, el biblismo i l'autonomia de la societat civil. Reafirmava la invalidesa del matrimoni celebrat entre catòlics no separats de l'Església, i que es celebrés davant una autoritat civil, per un defecte de forma canònica. Altres accions a destacar d'aquest papa són la proclamació del dogma de la [[Immaculada Concepció]] (encíclica [[Ineffabilis Deus]], del 8 de desembre de 1854) i la convocatòria del [[Concili Vaticà I]] (1869-1870), on es va definir la infal·libilitat papal per als seus pronunciaments ex cathedra -circumstància aquesta, que es produïx en contadísimes ocasions- i l'enfortiment del prevalgut romà (constitució apostòlica Pastor aeternus de 18 de juliol de 1870). El Concili també va recollir les tesis del Syllabus Errorum i mitjançant la constitució Dei Filius (De fide catholica) reconeixia als Romans Pontificis el prevalgut de jurisdicció sobre tots els bisbes, tant individual, com col·lectivament considerats.
 
Durant temps els Estats Pontificis es van mantenir gràcies a l'ajut francès de l'emperador [[Napoleó III]], però l'esclat de la [[guerra francoprussiana]] va deixar via lliure als piemontesos que van entrar a Roma el [[1870]]. Els esforços de Pius IX per a conservar els Estats de l'Església van ser en va, ja que el [[20 de setembre]] de [[1870]] l'exèrcit piemontès va entrar a Roma i va posar fi a la sobirania dels Papes que havia durat més de mil anys. Pius IX es va negar a reconèixer el [[Regne d'Itàlia (1861–1946)|regne d'Itàlia]] i a establir relacions diplomàtiques. També va rebutjar les garanties personals que s'oferien i va excomunicar al rei Víctor Manuel II de Savoya.