Partit Nacionalista Català: diferència entre les revisions

El '''Partit Nacionalista Català''' fou un [[partit polític]] creat el març de [[1932]], amb l’objectiu de cercar una via d’intervenció política i electoral dins el separatisme –l’independentisme–l'independentisme d’aquell moment–, contrari fins aleshores a tota participació en el joc polític convencional.

Sorgí, fonamentalment, del procés de confluència dels anomenats “Elements d’Estat Català” –militants procedents d’Estat Català, crítics amb la decisió de Macià de crear ERC–, i per d’altres procedents de Nosaltres Sols!, –la formació de Daniel Cardona que, finalment, es deslligà del procés per no voler renunciar al seu apoliticisme– i alguns independents com l’antic diputat de la diputació de Barcelona Manuel Massó i Llorens.

Participà de les primeres [[eleccions al Parlament delde Catalunya de 1932|eleccions al Parlament de PrincipatCatalunya]] el [[20 de novembre]] de [[1932]], amb una candidatura per minories per Barcelona, encapçalada pel jurista [[Francesc de Paula Maspons i Anglasell]], qui, tot i defensar posicions no separatistes, havia mantingut una posició especialment crítica amb la discussió i retall de l’Estatutl'[[Estatut de Núria|Estatut]] aprovat en referèndum pel poble català el 2 d’agostd'agost de 1931, a través de les pàgines d’una publicació periòdica per ell dirigida amb el nom de ''Claris''.

Malgrat l’obtenciól'obtenció de més de 6.000, la no entrada al parlament condicionà el seu desenvolupament polític posterior. Després d’un procés de fortes discussions internes que portaran a l’abandó de la formació d’alguns dels seus iniciadors, com el conegut sastre [[Josep Casals i Freixes]], i a la congelació dels seus estatuts interns durant un any, sota la direcció de Joan B. Muntada i Macau i d’Antonid’[[Antoni Mur i Ubiergo]], a partir de 1934 participà amb d’altres formacions separatistes en la preparació dels [[fets del 6 d’octubred'octubre de 1934]], arran de la qual serien clausurats el seus estatges. A les eleccions municipals de gener [[1934]] presentà novament candidatura per Barcelona, i, de manera novedosa en la història de l’independentismel'[[independentisme català]], també per la ciutat de Tarragona, amb uns resultats prou minsos. Finalment, el juny de 1936, junt a NS[[Nosaltres Sols!]], decidí dissoldre’sdissoldre's per entrar a formar part de les històriques sigles separatistes d’ECd'[[Estat Català]], el qual acabava de trencar amb [[ERC]] poques setmanes abans, si bé alguns dirigents maldaran encara per mantenir les sigles de la formació sense reeixir.

El PNC, que reivindicava en els seus escrits “el''el dret de Catalunya a figurar per si mateixa al costat d’altres pobles lliures dins el marc del convivència internacional de les democràcies occidentals”occidentals'', tingué com a portaveu imprès La Nació Catalana i els seus principals dirigents foren, entre d’altres, [[Ramon Arrufat i Arrufat]], [[Josep M.Maria Xammar i Sala]], [[Josep de C.Calassanç Serra i Ràfols]], [[Francesc Masferrer i VernísiVernís]] i i els ja esmentats Josep Casals i Freixes, Joan B. Muntada i Macau i Antoni Mur i Ubiergo.

Arran de l’anomenada transició polítics, alguns dels vells dirigents com Joan B. Muntada i Macau i Daniel López i Bribian intentaran recuperar encara sense èxit les sigles d’aquestad'aquesta formació.

BIBLIOGRAFIA:* RUBIRALTA[[Fermí CASAS,Rubiralta Fermí.-i Casas]] ''El Partit Nacionalista Català (1932-1936). Joc polític i separatisme''. Rafael Dalmau, editor. Barcelona, 2010.